El judici final

Recordaré per sempre i amb una claredat especial l’instant en què es desperta.

La cara de sorpresa.

Els ulls, quan mira al seu voltant per comprendre què passa.

Com en Valdemar Almliden intenta moure’s, però el paper film el té completament presoner.

Com està estirat davant meu.

Crida.

—Què collons estàs fent, criatura del dimoni? Què fots?

Jo li somric. El faig callar.

—Havia pensat que podríem parlar una mica tots dos, pare. Però si no et pots estar en silenci, t’emmordassaré i llavors serà un monòleg. Tu tries.

Els ulls grisos llampeguen. He vist l’odi d’aquells ulls grisos moltes més vegades de les que voldria recordar, però ara hi ha alguna cosa especial en aquella mirada. Ell no té el control de la situació. Odia no tenir-lo. Vol controlar-la. El conec tan bé que sé que no cridarà per demanar ajuda. Suplicar ajut no és l’estil d’en Valdemar Almliden. Em pregunto què xisclarà.

—Deixa’m anar! Deslliga’m ara mateix! —brama.

No té temps de dir res més perquè li entaforo a la boca una pilota de goma per a gossos que he comprat a la botiga d’animals domèstics Djurmagazinet per quaranta-nou corones. Els crits es converteixen en tan sols un grunyit. M’inclino damunt seu. Estic completament tranquil·la quan li xiuxiuejo aquelles paraules a cau d’orella:

—Tanca la boca, mocós.

Començo a riure per sota el nas. Vaig a buscar un tamboret i m’assec ben a prop del seu cap. M’aboco cap endavant.

—Això és el que acostumes a dir, oi? Com et sents quan t’ho diuen a tu? Una mica ridícul, no?

Evita mirar-me. L’entenc. Jo hauria fet el mateix si la situació hagués estat a la inversa.

M’espero. El contemplo en silenci. Em sento com si estigués volant. Com si un quilo rere un altre de culpa i vergonya abandonessin el meu cos.

—Crec que podem començar pel començament. Vaig decidir que et mataria després d’haver d’anar a buscar el meu germà petit a l’hospital. L’1 de gener d’enguany. A les 15.51 h. He estat esperant aquest moment cada minut des de llavors. No penses pas arruïnar-me’l xisclant com un…?

Pausa dramàtica.

—… què solies dir quan jo plorava? Xisclant com un porc ofès. Que ets un porc ofès, tu, ara?

Contemplo com es debat. La pilota de goma ofega les paraules. Intenta cargolar-se i regirar-se però el paper film no cedeix. Miro aquell cap. Dono gràcies per haver-li embolicat també el front. Que no li serveixi de res remenar el cap. El pare no es pot moure estirat allà.

—Puc continuar?

Cap resposta. Assenyalo la paret amb el dit.

—Què n’opines, del meu collage?

M’aixeco de la cadira i m’acosto a la paret on dos dies abans vaig enganxar les fotografies. Em col·loco davant de la primera i miro la meva mare. Li poso una mà a la galta. «Que n’ets, de bonica», penso, i em giro i miro el pare als ulls.

—Vaja, la meva idea era dir alguna cosa de cada u. Però ara em sembla una mica pompós i exagerat. Em vaig inspirar en una sèrie de la tele. Dexter. La gent que hi surt acostuma a confessar el que ha fet abans de morir. La majoria fins i tot mostren una mica de compassió per les seves víctimes. Demanen perdó quan s’adonen que els ha arribat l’hora.

Em poso a la gatzoneta al seu costat.

—Però m’adono que allò és la ficció i això la realitat. M’he passat tants anys esperant una disculpa. Rebre alguna mena de prova que et penedeixes de tot el que has fet.

Remeno el cap.

—Però tu estàs boig. Segur que encara et penses que mai no has fet cap mal.

Esclafeixo a riure.

—I jo també estic boja.

Me n’allunyo per anar fins a la minicadena. Premo el botó de reproduir. Comencen a sonar les Dixie Chicks.

—Si escoltes la lletra…

Somric veient com es debat per alliberar-se.

—Pare, no cal que t’hi esforcis. No et servirà de res. Escolta la cançó.

Deixo que la Natalie Maines entoni uns quants versos abans de continuar.

—Canta que s’acostuma a dir que el temps cura totes les ferides, però que ella encara espera que passi. Jo també espero, pare.

Abaixo els ulls a l’home lligat que em va engendrar fa trenta anys. Canto amb la música.

Ens quedem en silenci fins que comença a sonar la introducció de guitarra d’«Entre un pare i un fill». I me’l miro.

—M’adono que estàs tan enfurismat que la lletra no t’arribarà, i que encara que ho fes no l’entendries… Però si sabessis quantes vegades he desitjat que escoltessis aquesta cançó.

Tanco els ulls. Noto les llàgrimes que es volen obrir pas. Intento impedir-ho.

—Quan sento aquesta cançó acostumo a imaginar-me que ets mort. És el dia del teu enterrament i pujo a la trona. De vegades em veig a mi mateixa cantant-la, mirant el teu taüt, però la majoria de vegades tan sols sóc al púlpit, llegint-ne la lletra. És com una mena de culminació, poder ser al costat de la teva caixa i dir aquestes paraules.

Torno a obrir els ulls i afronto aquella mirada grisa.

—Tu no tindràs cap funeral. Així que pots sentir la cançó ara. Hi ha una estrofa que ve aviat que m’ha fet plorar no sé quantes vegades.

Deixo que la veu d’en Peter Jöback ompli la sala d’estar.

Vaig movent el cap al ritme de la música a la vegada que cantussejo la lletra.

—Evidentment, m’adono que es tracta d’una cançó… Però saps una cosa? Cada vegada que l’escolto em sento gelosa d’ell. Va arribar a un punt que va ser capaç de perdonar el seu pare. Jo no puc. Has fet tantes coses que, senzillament, són imperdonables.

Sembla tan petit. Llastimós. Què és el que m’ha fet tanta por d’ell durant tots aquests anys? Giro els ulls cap a la seva cara. S’ha fet vell. Arrugues llargues al front. La línia dels cabells no està desdibuixada. Miro aquells braços que en el passat han colpejat amb tanta força però que ara estan lligats. Flàccids. El pare no és un monstre. És un ancià.

—He rumiat molt sobre què faria amb tu. Si et clavaria un cop al cap com li vas fer al meu germà.

Li poso sobre la panxa una mà enfundada en un guant de làtex. Sento com el cos del pare s’estremeix. Gaudeixo de saber que com a mínim els seus reflexos mostren que realment em té por. I no a la inversa.

—Vaig pensar de colpejar-te aquí —dic, sense retirar la mà—. Per la mare. Pel meu germà gran. Per la meva madrastra.

Ens mirem als ulls.

—No ho entenc. No ho entendré mai per molts anys que visqui. Estaves casat amb la mare. Ella portava el teu fill al ventre. Com vas ser-ne capaç? Pegar-li a la panxa i xiuxiuejar-li que mataries aquella maleïda criatura?

Me’l miro com si en volgués una resposta. No n’obtinc cap. El pare mossega la bola de goma que té a la boca. Intenta treure-se-la.

—I la meva madrastra? Com és possible abraonar-se sobre algú altre que és molt més petit, molt més dèbil? I després tancar el puny i colpejar-li la panxa amb totes les teves forces?

Se m’omplen els ulls de llàgrimes quan recordo la imatge de la meva madrastra a la recuina.

Em quedo en silenci. Escolto la veu d’en John Mayer que s’acosta a la tornada. Quan canta que els pares s’han de portar bé amb les seves filles i que un bon dia les mateixes filles es convertiran en mares, així que és millor que també siguin amables amb les seves filles.

—Saps que m’he fet el lligament de trompes?

Els ulls del pare es giren cap a mi plens de sorpresa. No és a temps d’impedir la reacció. El miro al fons d’aquella mirada grisa i lentament assenteixo amb el cap.

—Ho vaig fer així que vaig complir els vint-i-cinc. Ets la primera persona a qui ho explico. Mai no he pogut suportar la idea de tenir fills. O de ser mare. El meu germà gran ho ha aconseguit. Té unes criatures extraordinàries, però jo sabia que mai no en podria tenir de pròpies. No m’hi veuria mai amb cor. Quan els seus fills vénen corrent cap a mi… Tenen els ulls plens d’amor. De confiança. Confien en mi. Ni per un segon es poden imaginar tot el mal que els podria causar.

Aquesta vegada sóc jo la que aparto la vista. Abaixo els ulls a terra i xiuxiuejo:

—Això que tu tens. Això que no està bé, jo també ho tinc. Ho sé. Ho he sentit durant tota la vida. No em puc arriscar a tenir un fill. No confio en el que em corre per dins. No confio en mi mateixa. Jo sóc tu.

Torno a alçar els ulls i a mirar-lo.

—La gent com tu i jo, pare, no hauríem de tenir fills.

La melodia tranquil·la de guitarra deixa pas a «Change it». M’estremeixo del canvi de ritme, però després recordo el vespre a l’hotel Marriott Marquis de Nova York. Somric.

—És una llàstima que sàpigues tan poc anglès, pare. Aquesta cançó explicaria unes quantes coses.

—En realitat és tan simple. Es tracta de fer alguna cosa amb allò en què un no està content.

—El meu tros preferit —dic—. No sé què m’atreu d’això d’esbotzar la paret de l’embassament. Cada vegada que escolto aquesta estrofa m’omple per dins un no sé què. S’assembla a l’eufòria que vaig sentir la primera vegada que em vaig atrevir a odiar-te.

Esclafeixo a riure.

—T’odio. Poder-t’ho dir a la cara és de bojos. Però t’odio. Moltíssim. Odio que hagis permès que cresqués amb una imatge tan terrible de mi mateixa que estic convençuda que mai no me la podré treure del damunt. Odio que intentis que els germans ens girem els uns contra els altres desesperadament per semblar els millors als teus ulls.

Torno a sentir aquella embriaguesa. El bombolleig que comença a l’estómac i que s’enfila fins al cor.

—Saps una cosa? L’odi que sento per tu és el sentiment més fort que he sentit mai. No hi ha res que ni tan sols se li acosti.

Tots dos ens mirem fixament. Començo a respirar cada vegada més de pressa. Veig com ell serra les dents. En un primer moment penso que tan sols es tracta de ràbia, però quan es posa a suar alhora que intenta respirar, tremola i la boca es constreny, m’adono del que està passant. El mateix que afecta vint mil suecs cada any, ara ho està patint en Valdemar Almliden per tercera vegada a la seva vida: els seus vasos sanguinis estan tan col·lapsats de greix, teixit conjuntiu i calci que la sang no hi pot circular.

En unes altres paraules, el pare està tenint el seu tercer infart.

—No! —crido.

Quan m’abraono damunt seu i començo a practicar-li les compressions toràciques per reanimar-lo, sospeso la idea de treure-li la pilota i fer-li el boca a boca. Veig davant meu com em clava una queixalada als llavis i me’ls arrenca, i la descarto. Li practico deu compressions al pit i m’inclino cap endavant i insuflo aire per un costat de la bola dues vegades. Recordo d’un article que vaig escriure una vegada que en uns primers auxilis era molt important mantenir el cor en funcionament, i espero que sigui veritat.

I no m’aturo.

No paro.

Deu compressions toràciques. Dues insuflacions.

Deu compressions toràciques. Dues insuflacions.

Deu compressions toràciques. Dues insuflacions.