19

Cinc hores més tard, un cotxe patrulla es va aturar a l’exterior de l’edifici marró de cinc plantes de Kåkindsgatan; en Göran Hjonåker tenia la consulta al quart pis.

L’Anna Eiler hauria volgut agafar l’ascensor. En Patrik Morrelli va insistir a pujar per les escales. Coi de passerell d’Estocolm addicte a l’esport.

L’Anna intentava recuperar l’alè amb tanta discreció com podia mentre contemplava de cua d’ull com el seu nou company trucava a la porta.

No es podia negar que era atractiu. Cos atlètic. Cabells negres, espessos i brillants. De ben segur amb ascendència italiana.

Es preguntava si pegava a la seva dona.

—Estàs segur que hi és?

L’Anna va mirar el rellotge. Va remenar el cap.

—No, només era una possibilitat. Són les sis. A aquesta hora la gent normal ja ha acabat la jornada.

Es va treure el mòbil de la butxaca, va trucar al número d’informació telefònica i va demanar que la passessin amb en Göran Hjonåker.

—A Estocolm un psicòleg es cuidaria prou que el número de casa seva fos públic —va dir en Patrik.

—No ets a Estocolm —va etzibar-li l’Anna mentre sonaven els tons.

En Göran Hjonåker va respondre al tercer. L’agent de policia li va explicar que eren davant de la porta de la seva consulta.

—Ui, ho sento. Si hagués sabut que vindrien m’hauria esperat, evidentment. Però l’últim client ha marxat a les cinc i acabo d’arribar a casa. Em sap molt de greu. De fet, havia pensat que em trucarien avui i potser m’hauria d’haver quedat al despatx per iniciativa pròpia a esperar-los.

—Ahà, i això per què? —va preguntar l’Anna.

—Vaja… —L’agent de policia va sentir com el psicòleg s’empassava la saliva a l’altre extrem del telèfon—. En relació amb l’assassinat de l’Elisabeth Hjort.

L’Anna Eiler va notar com l’estómac se li recargolava. Sabia que havia d’anar a veure aquell home i parlar-hi cara a cara, però no li volia donar l’oportunitat d’empescar-se una excusa.

—I, si ho puc preguntar, com és que sap que l’Elisabeth Hjort va ser assassinada?

—M’ho ha comentat la periodista que ha vingut avui. És terrible, no m’ho hauria pogut imaginar mai… Però evidentment no li he dit res sobre les sessions amb l’Elisabeth. He de respectar el secret professional.

La Julia.

La maleïda Julia.

Ho pressentia. L’Anna Eiler va acabar la conversa de pressa. Havia d’avisar en Karlkvist que la notícia ja era pública. L’inspector s’enfilaria per les parets. Però no va tenir temps de prémer el botó de trucada que a la pantalleta del mòbil va aparèixer el nom del seu cap. Irremeiablement, sempre se li feia aquell nus tan familiar a l’estómac quan havia d’intentar asserenar un home dominant, i rabiosament furiós.