90

Dimarts, 9 de març de 2010

Alguna cosa dins seu li deia que s’havia de mantenir a una distància prudencial. Mentre l’Ing-Marie i en Janne Blåljus xerraven just a l’exterior de la porta de la casa de color groc dels anys cinquanta, la Julia estava sola tres jardins més enllà contemplant la filera de cotxes patrulla i vehicles de la policia científica que hi havia aparcats al llarg del carrer. Una gran quantitat d’homes vestits de blau marí es bellugaven amunt i avall, tant per dins de la casa com per fora. Portaven guants de làtex fins i transparents i maletetes petites. S’aturaven de cop aquí i allà. Examinaven alguna cosa. Semblava del tot irreal.

La Julia va sentir que s’obria la porta i va veure que en sortien uns rínxols castanys i abundants. Es van acostar cap on era la periodista.

—M’ho vas prometre!

El nen, que anava descalç i portava un pijama de color blau amb avionets vermells. Li va clavar una empenta al ventre.

—Em vas prometre que no diries res del meu secret. Ets burra. Molt burra!

La Julia el va deixar fer. Va esperar fins que el marrec es va cansar, però li preocupava que agafés una pulmonia si no es calmava aviat. Va parlar amb un to tan serè com en va ser capaç.

—Vaig guardar el secret molt de temps, Elias. Però la policia pensa que el ninot de sota el teu llit té alguna relació amb el fet que la teva mare pugés al cel amb tren.

La criatura va deixar de llançar cops i puntades de peu. Es va quedar quiet amb el cap cot. A la Julia li va semblar que assentia lleugerament abans de començar a plorar. La periodista es va ajupir i es va posar a la seva mateixa altura. Va esperar que el nen parlés.

—És pel monstre —va dir—. El monstre que s’havia portat malament amb la mare.

La periodista va intentar abraçar-lo, però l’Elias se’n va desfer i va fugir corrent. Va tornar pel mateix camí per on havia vingut. Deixant enrere l’Ing-Marie i en Blåljus i els diferents tipus de cotxes de policia amb què jugava amb tanta il·lusió a la seva habitació. Quan el nen va arribar a la casa, la porta es va obrir. L’Anna Eiler en va sortir a la vegada que l’Elias Hjort hi entrava a tota velocitat.

La Julia va decidir no moure’s d’on era i deixar que l’Ing-Marie s’encarregués de fer les preguntes. No va ser fins que l’Anna i en Patrik van pujar al cotxe i se’n van anar fent xerricar els pneumàtics que es va atrevir a acostar-se a la seva companya.

—L’Elias ha dit que el ninot de sota el llit tenia alguna cosa a veure amb el monstre que no s’havia portat bé amb la seva mare.

L’Ing-Marie va assentir amb el cap.

—Es podria dir que té raó. Pel que sembla el nen va començar a fer-se pipí al llit després de la desaparició de la seva mare. En Klas Hjort havia agafat aquella estatueta, que era una de les preferides de l’Elisabeth, i l’havia col·locada sota el llit del nen. Li havia explicat que era un ninot màgic que es menjaria tots els monstres que s’havien portat malament amb la mare i que havien fet que no es portés bé amb ell i es cuidaria que pogués dormir en pau. Ho havia muntat de manera que fos un gran secret entre tots dos perquè l’Elias no sentís vergonya de fer-se pipí a sobre.