13

«Tants anys de desgràcia», va pensar l’Ing-Marie. «I després, ara, de sobte tot ve de cop».

L’Ing-Marie va deixar els papers damunt la taula. Es va apujar les ulleres amb el dit índex, es va humitejar els llavis ressecs i va començar a parlar.

—L’Elisabeth Hjort va ser assassinada.

Va mirar al seu voltant per veure una reacció. En adonar-se que no es produïa immediatament, va inspirar aire pel nas de pressa i va continuar.

—El que ara diré queda emparat, evidentment, per la protecció de fonts. Acabo de parlar amb un dels meus informadors, que té accés als documents de l’SKL, vaja, el Laboratori Nacional de Ciències Forenses, situat a Linköping.

Els ulls lliscaven entre l’audiència mentre l’Ing-Marie intentava decidir a qui mirar. La tria va caure en la Julia. L’Ing-Marie encara estava irritada perquè la reportera de continguts generals s’havia encarregat de l’article sobre el crim de diumenge. Era el moment de recuperar el seu territori.

—Com a redactora de successos…

Es va adonar que pronunciava la darrera paraula d’una manera una mica massa exagerada, va afluixar un xic el grau d’articulació i va continuar.

—… Bé, doncs em sento responsable davant els meus lectors de ser la primera a explicar les grans notícies.

Va fer una pausa dramàtica.

—I, per aquest motiu, puc desvelar en exclusiva a l’edició de demà del Västgöta-Nytt que ja s’han obtingut els resultats de l’autòpsia preliminar. I en aquest informe s’apunta que l’Elisabeth Hjort no tenia aigua als pulmons.

Va mirar al seu voltant. Com es pensava. Cap reacció.

—Això significa que l’Elisabeth Hjort ja era morta quan va anar a parar al Simsjön. Els forenses de l’SKL han trobat indicis de violència, entre altres llocs al clatell. Després de dos mesos dins l’aigua, moltes proves han desaparegut, però pel que sembla també han trobat unes quantes làmines d’algun material desconegut clavades profundament en la ferida del cap que han resistit el pas del temps. El llac es va congelar la mateixa nit que la dona va desaparèixer, per la qual cosa moltes de les proves estan intactes. Els petits fragments s’han enviat a analitzar.

Va callar. Es va girar cap al redactor en cap. La barbeta d’en Lindgren tocava a terra i l’home es mirava l’Ing-Marie completament atònit.

—O sigui que només feia la impressió que es tractava d’un suïcidi? Algú la va matar i la va llançar al llac? N’estàs segura? —va preguntar.

L’Ing-Marie Andersson va assentir amb el cap. Va esclafir a riure.

—I hi ha més coses. No només sé que la van assassinar.

Una minúscula pausa dramàtica. No se’n va poder estar.

—També sé quan va passar. El minut exacte.

Va aclucar els ulls. Sabia que tothom l’estava observant. En aquell moment podia dir qualsevol cosa. Sabia el que realment volia explicar, deixar anar, confessar. Però per contra va empassar-se la saliva i va tornar a aquell instant just.

—La meva font apunta que hi ha proves que el rellotge de l’Elisabeth Hjort va deixar de funcionar exactament a les 16.02 del 2 de novembre passat. O sigui que és l’hora que la van llançar al Simsjön.

Dos segons més tard, el redactor en cap es va aixecar de la cadira d’una revolada i va picar la taula amb el puny. Un gest d’expressivitat més gran que tots els que havia mostrat durant els seus anys al diari junts.

—Però, hòstia, Ing-Marie! Això és boníssim! Qui més ho sap?

La redactora de successos va somriure.

—Acabo de dir que he aconseguit material exclusiu. Ho saben la meva font i el personal de l’SKL. L’Ulf Karlkvist i els seus subordinats acabaven de rebre la informació. I jo. I, vaja, ara vosaltres també —va dir l’Ing-Marie, alhora que assenyalava amb el cap tots i cadascun dels que seien al voltant de la taula.

—Per fi!

L’Sven Lindgren va tornar a colpejar la taula amb el puny.

—Gran Premi de Periodisme de Suècia, here I come! D’acord, amics, posem-nos-hi. Ing-Marie, tu expliques la història exactament com ho acabes de fer. Tots els detalls que se t’ocorrin i que puguem donar sense desvelar la teva font. Salta’t això de l’hora exacta, ens ho guardem. Després encarrega’t també de parlar amb el marit. I amb en Karlkvist, però deixa’l per més tard. No abans de les quatre i millor després i tot, que el puguem agafar desprevingut i que la competència, encreuem els dits, no hi mostri interès.

Gairebé no va tenir temps de respirar abans de continuar dient:

—Almliden, tu te n’aniràs a parlar amb el psicòleg. Ens pot aportar la més mínima informació de qui podria voler fer mal a la mare de dues criatures de Skövde? Rebia amenaces? Abans d’això pots fer una peça nova sobre com va anar la cosa quan van trobar el cadàver de la dona. Podem repassar totes les fotos no publicades que va fer en Blåljus al llac per veure si n’hi ha alguna de més sucosa que puguem treure ara que es tracta d’un assassinat en comptes d’un suïcidi.

La mirada del redactor en cap es va clavar en el periodista d’esports Håkan Jansson.

—Avui faràs una mica les tasques de suport a la secció de general, Håcke. Avui la policia fa públic on situarà els controls de trànsit de la província. Elabora la llista i escriu tres mil caràcters sobre els punts on no s’ha de córrer si no vols que et treguin el carnet de conduir.

L’Sven Lindgren es va girar cap a la redactora d’oci.

—Lottie. Tu et pots fer càrrec de tota la resta de notícies.

Les mans del redactor en cap tremolaven quan va alçar el full amb l’ordre del dia i va començar a llegir en veu alta els mateixos punts que havia repassat no feia gaire.

—D’acord, què estava dient? D’aquí a una hora el consistori municipal es reuneix per debatre l’acord dental a la sala de plens, Pro a Skolgatan a les onze, mercat a la parròquia de Våmb a la una i la selecció per a Talang. Demana-li a en Bert Karlsson que t’escrigui una reflexió des d’allà i t’estalvies aquesta feina.

Va deixar el full damunt la taula i va mirar la Lottie Strömberg, que seia emmurriada tombant la cara cap a la finestra. En Lindgren es va arronsar d’espatlles.

—Ja ho sé, Lottie, serà un dia llarg, però val més que ho assumim. Avui acceptarem totes les hores extres que feu. Les coses són així quan el molí de les notícies es posa a moldre.

El redactor en cap va somriure cofoi.

La Lottie Strömberg no ho estava tant. La redactora d’oci va llançar una llambregada furiosa a l’Ing-Marie i després la va fer lliscar per tots els presents.

L’Ing-Marie va visualitzar la cara que posaria l’Stephan quan la Lottie no es pogués escapar dues hores per anar a dinar. Una nova onada de satisfacció. Una Lottie enrabiada, un assassinat i «allò altre». Realment tot arribava al mateix moment.

Van donar la reunió per tancada. L’Sven Lindgren anava xiulant mentre s’allunyava.

L’Ing-Marie Andersson se’n va tornar a la taula amb l’esquena dreta com feia temps que no la tenia. Potser més que mai. La Julia es va quedar rumiant uns segons, però en acabat va sortir al darrere de la reportera.

—Ing-Marie?

—Ahà?

La seva companya es va girar cap a ella.

—Només et volia dir que és realment fantàstic que hagis pogut caçar això. Felicitats. De veritat. I com ha reaccionat en Lindgren… Has aconseguit que per primera vegada en molts anys tinguem un cap de debò.

La Julia va veure que les galtes de l’Ing-Marie canviaven de to. De ser pàl·lides van començar a assemblar-se més als cabells rojos de la reportera.

Es va adonar que la seva companya s’estava posant vermella. Ella mateixa va sentir vergonya de veure-ho. Allò era l’instant més íntim que totes dues havien compartit en els quatre anys que feia que treballaven juntes.

—Només era això —va concloure la Julia, i va tornar de pressa al seu lloc.