93

Molts anys abans

El primer que li demana al seu pare quan la mare es divorcia és un gos. El pare havia tingut un pastor alemany feia molts anys, abans de conèixer la mare, que és al·lèrgica al pèl. I pensa que un altre gos pot alegrar-los a tots dos. Una cosa amb què ella pot jugar quan sigui a casa del pare. Una cosa que faci companyia al pare quan ella sigui a casa de la mare.

—No tindràs cap gos. Tinc uns plans molt més grossos, jo —va respondre el pare.

Un dia se l’emporta a l’estable de Bölaholm i li presenta en Brunte.

Ella mai no ha volgut tenir un cavall.

Ara té un cavall dels fiords. Un metre cinquanta d’alçada a la creu. Aquell animal gegantí li fa molta por. Però el pare s’hi entesta. Diu que li ha estat clavant la tabarra que el volia.

Trepanar-li el cervell, és el que havia fet.

Es pregunta quan havia estat allò, però no diu res sinó que entra a la quadra darrere d’una noia i aprèn com es tensa la sella en un cavall. S’hi enfila amb l’ajuda d’un tamboret i a poc a poc comença a aprendre a muntar.

Va a l’estable totes i cadascuna de les setmanes, però està terroritzada cada vegada que puja al cavall. En Brunte ho sent. I un cop que una de les noies de la granja es deixa per error la tanca oberta, el cavall aprofita l’ocasió. Corre desbocat pel camí sense asfaltar. Ella mou sense control les regnes i prova de no caure, però com la genet inexperta que és tan sols pot aguantar uns quants minuts damunt la sella abans de sortir volant. El peu li queda enganxat a l’estrep. L’enorme animal blanc l’arrossega per terra cinquanta metres abans que la bota s’alliberi.

Es queda estirada al camí. L’esquena li fa mal i en un primer moment no es pot moure. Sent punxades per tot el cos. El pare se li acosta corrent.

—Però què collons fas?

S’aixeca de pressa. No es palpa res. Tan sols desitja que el pare no s’enfadi.

—Cap amunt un altre cop i llestos —fa ell.

Ella es mira el cavall, que esbufega una mica més enllà. Algú l’ha agafat. Ha aconseguit que es calmés. S’imagina enfilant-se al tamboret i tornant a pujar al damunt d’aquell animal gegantí i li entra el pànic. Remena el cap. Tot el cos li tremola.

—No —diu—. No, pare. No, no, no.

Per primera vegada a la vida el seu pare no li pot manar de fer alguna cosa. Ella no n’és capaç. No ho vol fer. Té massa por.

Mai no torna a muntar el cavall dels fiords. I allò provoca que el pare no estigui gens content.

—Eres tu la que volia el cavall. Tu ets així. Una mocosa desagraïda. No pares de clavar la tabarra un dia rere l’altre que vols un cavall i després tant se te’n fot. Jo volia un gos.

Pot fantasiejar sobre com reaccionaria si li digués el que pensa. De vegades s’imagina que està a punt de dir-ho en veu alta. I aleshores el pare la mira amb aquells ulls grisos plens d’ira. Uns ulls que ordenen a aquella refotuda nena malcriada que tanqui la boca o sabrà el que és bo.

I la nena malcriada tanca la boca. No vol saber el que és bo.

Al final, comença a creure que realment li ha clavat la tabarra demanant-li un cavall. Sent vergonya d’haver trepanat el cervell al seu pare. Només és que li resulta tan estrany haver-ho fet. Perquè ni tan sols li agraden els cavalls.