60

Divendres, 19 de febrer de 2010

Era el dia del meu aniversari.

El meu xicot m’havia despertat portant-me un pastís de xocolata i una Coca-Cola al llit. Dues de les meves coses preferides. Servides per un altre dels meus favorits. Vaig somriure quan vaig evocar aquell record, però de seguida em vaig posar una mà al ventre i vaig sentir on havia anat a deixar la seva petja inesborrable el pastís aquella vegada. Odiava que em resultés tan fàcil engreixar-me. Un altre regal del pare. Moltes gràcies, Valdemar.

Estava dreta davant del mirall negre del rebedor, maquillant-me abans de marxar cap a la feina. La llum no era la millor, però em va semblar que tant era.

Vaig escrutar aquella cara. Amb prou feines faria més bona fila amb una mica de pólvores Kanebo, un arrissador de pestanyes i rímel. Al capdavall, a sota del maquillatge hi havia la mateixa merda.

El meu xicot es va esmunyir per darrere meu i em va abraçar. Em va enfonsar el nas al coll i va respirar profundament.

—Que n’ets, de bonica —va dir a la imatge que es reflectia al mirall.

Vaig alçar els ulls cap al cel.

—Però mira’t a tu mateixa —va insistir ell.

Es va posar darrere meu, amb el braç esquerre em subjectava per la cintura però feia servir la mà dreta per anar assenyalant parts del meu cos.

Em va acaronar una galta.

—Tens la pell tan suau. Quan t’acaricio aquí és com la d’una criatura flonja.

Va apartar la mà de la galta i em va assenyalar els ulls.

—Són els més bonics del món.

Les seves mans van canviar de posició. Em va agafar la punta del nas i la va aixecar cap enlaire de manera que semblava el musell d’un porc. Va grunyir darrere meu i després va esclafir a riure.

—M’encanta el teu nas.

Va desplaçar les mans i les va deixar al voltant dels meus pits.

—I d’aquests ni en parlem. Són fantàstics. Tu ets fantàstica. Què et passa, que no t’agrades a tu mateixa? No sóc capaç d’entendre-ho.

El cap em donava voltes. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes. Em vaig mirar al mirall. Intentava veure el que ell hi veia.

Els meus ulls. Però és que tenia els ulls del pare.

Les galtes del pare.

I aquell nas de patata tan repugnant que odiava amb totes les meves forces. Era tan lletja. Ningú no em podria aguantar. A la llarga no agradaria a ningú perquè tenia un caràcter de merda. Era una ploramiques. Una nena fastigosa. Una criatura del dimoni.

—No se m’ocorre res que m’agradi —vaig xiuxiuejar al mirall.

Les llàgrimes van començar a brollar. Em vaig desfer de la seva abraçada i em vaig tancar al lavabo fins que l’atac de plor va haver passat. Quan vaig tornar a sortir del bany, m’estava esperant assegut en una cadira de la cuina.

—En algun moment hauràs de parar-te a pensar de què depèn. I què has de fer per resoldre-ho.

No li vaig explicar que ja sabia de què depenia, i què calia fer.