99

Dijous, 18 de març de 2010

Havia arribat l’hora, però no era capaç de decidir-me a baixar del cotxe. Havia aparcat a dos-cents metres de la casa de Götgatan i no treia els ulls del tub que havia robat a Blå Stjärnan, toquejava la xeringa que havia comprat tan sols una setmana abans en una pàgina web britànica de productes mèdics. Encarregar-la per Internet i pagar amb targeta havia estat un risc. La compra es podia rastrejar. Però no tenia cap altra solució. A Suècia no se’n poden comprar a la farmàcia i no m’atrevia a robar-ne una del KSS. Ja m’havia arriscat prou amb l’etorfina.

Quan vaig sentir uns trucs al vidre vaig proferir un crit molt fort i la proveta amb el líquid mortal va estar a punt de caure’m de les mans.

Vaig aixecar la vista i em vaig topar amb un somriure.

—I ara, petitona meva. Ets tu la que hi ha dins del cotxe?

No.

No.

No.

No.

Vaig esforçar-me per apuntar un somriure a l’Astrid Klinthede i vaig obrir la porta. Molts anys enrere havia treballat a la botiga de fotografia que el seu home i ella tenien a Götene. El marit, l’Aron, m’havia ensenyat a revelar pel·lícules en blanc i negre i a mi m’havien encantat les hores que havia passat a la cambra fosca amb aquell home afable. No havíem parlat gaire, però el silenci que s’havia creat entre tots dos havia aconseguit que em relaxés. En aquella habitació sentia que valia per a alguna cosa.

—De fet havia vingut a veure-us. L’Aron és a casa?

—I tant, però com és que deixes el cotxe tan lluny, si vivim al número u?

Vaig quequejar la resposta.

—M’ha semblat sentir que el tub d’escapament feia un soroll estrany, així que he parat per donar-hi un cop d’ull. Però segur que no és res.

Vaig agafar l’anciana de bracet i vam començar a passar.

Mitja hora més tard estàvem asseguts xerrant a la galeria, en uns mobles que l’Aron mateix havia fet abans de tenir el vessament cerebral dos anys abans. Em vaig excusar per no haver portat cap pastís o pastes i pel fet que havien passat gairebé deu mesos d’ençà de la darrera visita, però l’Aron i l’Astrid Klinthede semblaven tan contents que no els va importar. Em van preguntar com m’anava la feina i van elogiar la sèrie d’articles del Västgöta-Nytt sobre els assassinats sense resoldre.

—I pensar que allà fora hi ha tants criminals passejant-se tranquil·lament pels carrers —va dir l’Astrid.

Vaig contemplar aquella parella de vellets que tant m’estimava i em va tornar a assaltar la mala consciència. Eren unes persones molt agradables. Els hauria de venir a veure més sovint. No tan sols per equivocació, mentre estava planejant assassinar el meu pare.

La conversa va mudar cap al delicat estat de salut de l’Aron.

—Ha sigut molt dur per a ell —va dir l’Astrid Klinthede sobre el seu marit, i va fer un cop de cap en direcció al lloc on estava assegut com si l’home no fos allà—. Des del vessament s’ha sentit una mica marejat. I ara, després de l’últim accident, ja no s’atreveix a treballar al taller. És ben trist, si em permets que ho digui.

A part de la fotografia, el bricolatge era la gran passió de l’Aron Klinthede. A casa meva hi tenia una quantitat ingent de canelobres i centres de taula fets per aquell ancià.

—L’últim accident? —vaig preguntar.

L’Aron Klinthede va obrir la boca per respondre, però la seva dona de seguida el va fer callar.

—Es va desmaiar. Mentre estava en plena feina. Es va clavar un cop tan fort, pobret. Va anar a parar de cap a sobre de la preciosa estructura de llit que estava fent. Ensenya-l’hi, Aron. Ensenya-l’hi que ho vegi.

El vell es va inclinar cap endavant i es va aixecar el tou esclarissat de cabells grisos que queia sobre un bocí despoblat del crani. Un hematoma negrós i terrible travessava el cap com si fos una garlanda. Podia resseguir el patró en què l’home havia estat treballant. Feia la impressió de ser un mar de roses que ballaven per damunt de la pell. Em va recordar alguna cosa. Però era incapaç de saber de què es tractava.

—Veig que com a mínim estaves enfeinat amb una peça molt bonica. Aquest dibuix de flors és una delícia —vaig dir amb una mica massa d’alegria, i vaig somriure en un intent de consolar l’home.

—Sí, era preciosa. Vaig provar de fer-ne una de rococó. Un patró molt especial i enrevessat. No s’assembla a res que hagis vist. Però ara l’estructura de llit quedarà sense acabar —va dir el vell amb tristor.

Vaig reaccionar automàticament. Com si hagués començat a sonar un despertador.

—Aron, què has dit del patró?

L’ancià em va mirar sense entendre a què em referia.

—Que era rococó?

—No, després.

—Què? Que no s’assembla a res? Se sol dir del rococó. Que és un estil ben únic.

Un patró rococó.

No s’assembla a res.

En aquell mateix instant se’m va encendre la bombeta.

Em vaig acabar el cafè calent amb dos glops llargs, vaig dir que me n’havia d’anar i vaig intentar defugir les mirades de decepció de la parella quan em vaig aixecar.

Vaig pujar al cotxe i vaig xisclar ben fort de ràbia i desesperació. Vaig colpejar el volant amb les mans. Vaig pensar en l’apartament, on tot estava preparat. El llit de campanya, muntat. M’havia passat tot el matí cobrint amb plàstics les parets i el terra del lavabo. Havia tret les bosses. Havia comprat guants, galledes, roba de protecció i un parell de botes d’aigua de la talla quaranta. «L’Elisabeth segur que no se n’anirà enlloc», vaig pensar, i vaig intentar debatre-ho amb mi mateixa. Però sabia que ja m’havia decidit. Abans i tot d’engegar el cotxe ja havia marcat el número de telèfon.

Vaig girar la clau al contacte i vaig tornar cap a Skövde.

El pare viuria un dia més.

Jo havia d’atrapar un assassí abans de convertir-m’hi.