72
Dimecres, 24 de febrer de 2010
Volia cridar d’alegria. Fer la roda per la redacció. Potser fer un salt mortal i tot. Però aquells gestos no feien per ella. O com a mínim no en la imatge que en tenien els seus companys. Així doncs, l’Ing-Marie va penjar lentament el telèfon i va estrènyer les mans en un senyal minúscul de victòria en el mateix moment que la Julia entrava per la porta. Però tot i que el gest havia estat minúscul, a la seva col·lega no li va passar per alt. Les seves mirades es van creuar. L’Ing-Marie va somriure.
—Escolta això! Va ser l’Elisabeth Hjort la que va escriure aquella carta!
Quan l’Ing-Marie va veure la cara de sorpresa de la Julia, va assentir amb el cap satisfeta.
—No t’adones de com n’és, de bo? Vol dir que algú la va obligar a escriure una carta de comiat abans d’assassinar-la. És de bojos!
De cop i volta l’Sven Lindgren era darrere seu.
—T’ho ha dit la teva font?
L’Ing-Marie va fer que sí amb el cap en un gest nerviós.
—L’SKL encara no ha enllestit amb els fragments que van trobar incrustats al cap. Però acabo de saber que el grafòleg que hi van fer anar ha examinat la carta. Pel que sembla no hi ha cap dubte que és la seva lletra. En Klas Hjort tenia raó quan va insistir que l’havia escrit la seva dona.
Va fer una pausa i es va girar cap a l’Sven Lindgren.
—Hi ha més coses. Sé què deia la carta.
L’Ing-Marie va allargar la nota. L’Sven i la Julia van llegir-la en silenci.
—Hi ha alguna cosa estranya, no creieu? —va dir l’Ing-Marie a la Julia, que va remugar donant-li la raó, es va aixecar de la cadira i se’n va anar fins a la seva taula i va obrir el segon calaix. Va agafar el bloc de notes que hi havia al damunt de tot i va començar a passar fulls.
—Vaig parlar amb l’Anna de la nota de comiat quan la vaig entrevistar. Vam tocar aquest punt quan vam xerrar dels casos Cold Case. Va dir que probablement en moltes de les ocasions es tractava de suïcidis, però que no es podia demostrar. Espera un moment…
La Julia va continuar passant pàgines. Va trobar el que estava buscant i va llegir en veu alta:
—«En principi habitualment mai no es troba cap carta. Si les coses fossin així de fàcil… Quin final suposaria per als familiars. En això les pel·lícules solen enganyar la gent i els acaben trencant el cor. La família espera una explicació, però tan sols entre el deu i el quinze per cent dels suïcides deixen una nota de comiat. I fins i tot llavors no es pot parlar pròpiament d’una carta, t’ho puc ben assegurar. Sovint són més aviat un munt de gargots irreverents. En uns moments com aquells la gent no pensa amb gaire claredat».
La Julia va girar el full.
—«Així doncs, les cartes de comiat en general només existeixen a la tele. Però la gent no ho vol sentir, això. El criminal ha de rebre el càstig que li correspon i el suïcida ha de deixar una carta on expliqui el perquè. Que exposi de manera detallada què pensava i sentia abans de saltar, penjar-se o volar-se el cervell».
L’Ing-Marie observava la Julia mentre anava llegint. Va tornar a pensar en el que havia passat entre la Julia i l’Anna.
—M’imagino que trucar a l’Anna no és una opció…
La Julia va alçar els ulls cap al sostre. L’Ing-Marie es va arronsar d’espatlles.
—Bé, d’acord. Ho havia de preguntar. L’Ulf Karlkvist tampoc no ens dirà res de res. I he tingut la forta impressió que en Klas Hjort està bastant cansat de nosaltres.
L’Sven Lindgren va somriure.
—Que estrany. De vosaltres, que sou tan encisadores? Però mentrestant potser hi ha algú altre que ens pot ajudar a trobar-hi un sentit. Algú que, encreuem els dits, pugui saber ni que sigui mínimament què li passava pel cap a l’Elisabeth Hjort quan va escriure aquella carta.
Quan deu minuts més tard la Julia i l’Ing-Marie eren dins del cotxe, va ser la periodista de successos la que va prendre la iniciativa.
—Has pensat el mateix que jo?
La Julia va esclafir a riure.
—Que de cop i volta ens hem convertit en un «nosaltres» a ulls de l’Sven Lindgren? Sí, Ing-Marie. Quan el dimoni es fa vell…
—… es converteix en el redactor en cap de Västgöta-Nytt —va acabar la frase l’Ing-Marie, i va somriure.