28

Havia estat una dona molt bonica.

L’Elisabeth Hjort tenia trenta-quatre anys. Si seguís amb vida, n’hauria complert trenta-cinc el 12 de maig.

L’Anna Eiler va anar passant les fotografies de la mare de dues criatures. Es va adonar que en totes les fotos de família portava els cabells castanys recollits en un monyo fet de pressa i corrents i d’on sortien flocs per aquí i per allà. Que la tira dels sostenidors sempre s’intuïa sota els jerseis una mica massa grans. Que tenia unes bosses fosques d’un centímetre sota els ulls de color avellana i arrugues a les comissures. No s’adequaven a la seva edat.

Va contemplar les fotografies de la dona i va veure que portava el mateix collaret en totes. Dos peuets petits de plata. «Dels nens», va pensar. Va anotar al paper que comprovaria amb en Klas Hjort i l’SKL si cap dels dos tenia el penjoll.

L’Anna Eiler va intentar imaginar-se com hauria estat aquella dona amb dos quilos més. Si hagués anat a la perruqueria. S’hagués arreglat les puntes i hagués fet alguna cosa divertida amb aquells rínxols. Si s’hagués maquillat mínimament. Una mica de rímel. Si hagués fet servir roba interior de la seva talla. Si hagués pogut dormir vuit hores al dia. Si hagués somrigut.

Bé, aleshores l’Elisabeth Hjort hauria estat una dona bonica.