50

Molts anys abans

Mai no pot estar del tot segura de quin humor se’l trobarà. Quan arriba els divendres a la tarda les setmanes que li toca, la sol estar esperant una nota damunt de la taula de la cuina.

Dirigida a «Els meus fills preciosos», «Ploramiques» o «Refotuts idiotes». Depenent de la salutació del dia. Quan la nota és molt desagradable, l’acostuma a amagar ben avall al cubell de les escombraries de la cuina. Quan l’empeny fins al fons de tot és gairebé com si no existís.

La nota és un indicador de com serà el cap de setmana. Però tot i això mai no se’n pot estar segur.

Una vegada la nota és tan alegre. El pare els ha estat esperant. «Fills estimats», hi posa. Res de criatures del dimoni. Fills estimats. I al costat hi ha una bossa de patates fregides. De la mena que li agraden més a ella. Amb anet.

Es relaxa. Serà un cap de setmana fantàstic. Quan sent que el cotxe baixa per la rampa del garatge, surt corrent a rebre’l.

Ella és la seva filla estimada.

La seva Linja.

La mirada del pare fa que es quedi glaçada. Aquells ulls grisos són gairebé negres de ràbia i els ordenen al seu germà gran i a ella que pugin al cotxe.

Surten de Götene i en Valdemar comença a repetir que ja no pot més. Que està cansat que els seus propis fills, carn de la seva carn, el traeixin. Una vegada rere l’altra.

—Ara ja n’hi ha prou. He aconseguit pastilles. Són a la farmaciola de la recuina. Unes quantes i tot això s’haurà acabat. Per fi.

Sembla alleugerit. Se sent tan bé ara que finalment ha pres la decisió. Tan bé, deixar aquesta vida d’una vegada.

En Valdemar els mana que pensin les seves últimes paraules i es dirigeix cap a Mariestad. Quan atura el cotxe davant de l’apartament de la seva germana els pregunta què li diran quan entrin, perquè no tornaran a veure la seva tia mai més. Perquè l’han rebutjat. Perquè no el volen com a pare. Perquè prefereixen viure amb la meuca de la Bodil i en Bengt el Marieta. Perquè l’odien. Perquè volen que es mori.

I ara tindran el que desitgen. Finalment.

—Llavors estareu contents, oi? —els pregunta, i mira pel retrovisor.

El seu germà fa veure que dorm. Sent els seus roncs falsos i desitja que se li hagués ocorregut a ella primer. Prova de fer entendre al pare que s’equivoca.

És clar que vol tornar a veure la seva tia.

La tia li agrada molt.

La tia és molt simpàtica.

Es queden dins del cotxe molta estona. El seu pare no deixa de parlar. Ella intenta seguir el que està dient, mira d’entendre-ho, però és impossible. El pare no té prou forces per seguir vivint. Diu que tot el que desitja és que s’acabin les traïcions constants d’aquelles criatures del dimoni.

Ella sent vergonya d’haver traït el seu pare fins al punt que desitgi morir i, desorientada, es concentra en la casa de Haggårdsvägen a Mariestad per no començar a plorar. S’imagina com camina cap a l’edifici de cinc plantes de totxo groc i fingeix que prem el botó de l’ascensor pintat de verd. Que puja tres pisos i truca a casa dels seus oncles. Pot veure com s’alegren per la visita. La seva tia para la taula amb les tasses blaves precioses amb què sempre poden beure aquell suc de maduixa de color intens, espès i deliciós. Ella vol ser allí. No pas quedar-se aquí asseguda dins de la camioneta vermella del pare i tornar a sentir que la seva mare és una meuca.

S’adona que ara ha tornat a en Bengt.

Es pregunta com en pot saber tantes coses. De vegades ella es queda mirant el seu padrastre, buscant algun indici d’aquell deix marieta i aquella repugnància de què tan sovint parla el seu pare. Però mai no les veu. Pensa que en Bengt és molt simpàtic, i sent vergonya de no poder veure’l de la mateixa manera que el pare. Però llavors ella és també una criatura del dimoni que es mereixeria morir.

Es queden davant de casa de la tia gairebé una hora. Conseqüent, el seu germà continua roncant al seient del darrere. Tots tres saben que aquells sons guturals són falsos, però al seu pare tant se li’n dóna.

Gaudeix de tota la seva atenció.

La por de la seva filla a les seves mans.

Per ara n’hi ha prou.

—Ahà —diu, finalment.

Posa la mà al contacte i gira la clau. Quan surten de l’aparcament de Haggårdsvägen pot tornar a respirar.

No entraran a casa de la tia a acomiadar-se.

Se n’aniran cap a Götene.

Quan aturen el cotxe a Götgatan, baixa del cotxe corrents, de pressa, abans que el pare tingui temps d’aturar-la. Es fica a tota velocitat a la recuina i obre la farmaciola. Ha d’aconseguir les pastilles i llançar-les al vàter. El seu pare no s’ha de llevar la vida només perquè ella l’hagi traït. No ha estat mai la seva intenció. Sigui el que sigui que ha fet, mai no l’ha volgut trair.

Però a la farmaciola no hi ha cap pastilla mortal. Només les habituals d’Alvedon. Es pregunta on les ha amagat.

Aquell dia aprèn a no confiar mai en les notes de sobre la taula, hi digui el que hi digui. Per contra, es fica al llit a tres quarts de sis i fa veure que dorm, cada divendres, després de comprovar que no hi ha pastilles de la mort a la recuina. D’aquesta manera els caps de setmana amb el pare són un dia més curts.

Un dia menys per preocupar-se.

Un dia menys de mal de panxa.

Un dia menys d’estar alerta a tota hora.