46

Durant la reunió matinal, la Julia llegia en diagonal l’article de l’Ing-Marie. Va intentar no fer cas de totes les paraules sensacionalistes que la seva companya s’entestava a encastar als seus textos, com «terrible» o «destrossada», i concentrar-se en el que deia realment la peça, més enllà de la retòrica buida. Que no era gaire. Setanta dies més tard, la policia disposava de tanta informació sobre l’autor de l’assassinat de l’Elisabeth Hjort com l’Ing-Marie i ella.

—Realment en Karlkvist no sap res de res —va dir la Julia en veu alta.

La seva companya va assentir amb el cap.

—Ahir, quan em vaig reunir amb ell, vaig tenir una sensació estranya. En realitat, em sembla que no ha estat gens fi al llarg de tot aquest cas, però justament ahir hi havia alguna cosa, no sé què… Però estava absent. Per descomptat, sóc conscient que bona part de la feina d’una investigació es delega als subordinats, però tot i així ell és el responsable del cas i a la vegada mostra una gran apatia, com si no li importés gens ni mica.

En Håkan Jansson va deixar escapar un riure burleta.

—Però en realitat no és així. És tot just al contrari. Només és que ho està passant malament, ho compreneu?

La Julia es va girar cap al periodista d’esports.

—Quan ha passat que, de cop i volta, t’has tornat tot cor? És un costat ben nou en tu.

—Això és perquè se me’n refot que hagis vist mai si en tinc o no. Però imagineu-vos com us sentiríeu si haguéssiu d’investigar l’assassinat, per exemple, d’un ex que us ha deixat. Collons, no crec que sigui gaire divertit.

—Què has dit? —va fer la Julia.

—Sí, l’Elisabeth i jo som de la mateixa edat. O ho érem, més ben dit. Anàvem a la mateixa classe a la Helenaskolan. En aquella època va començar a sortir amb en Karlkvist. Va ser un petit escàndol, de fet. Ella en tenia disset i ell era gairebé deu anys més gran. Però l’Elisabeth era una d’aquelles noies…, ja m’enteneu. De les dures, si es pot dir així. Allò de tenir un xicot policia era impactant. Poder cardar al cotxe patrulla. Van estar junts durant tot el batxillerat i després uns quants anys més, fins que el va plantar per en Klas Hjort. Les males llengües comenten que pel que sembla en Karlkvist volia fer el següent pas, però que l’Elisabeth li responia que no estava preparada. Després va començar a sortir amb en Klas Hjort i es va quedar prenyada en un tres i no res. És evident que la posició d’en Karlkvist no és gens agradable. Us hauríeu de portar millor amb ell.

Un silenci ple de perplexitat va planar uns segons per la sala de reunions fins que l’Ing-Marie va picar amb el puny sobre la taula.

—I ho dius ara, això?

La veu se li havia convertit en un xiscle.

—I si hagués estat ell, i és per aquest motiu que està fent una feina tan desastrosa? Per caritat, l’assassí pot ser ell!

«Per caritat», va pensar la Julia, i va entendre la gravetat de la situació malgrat que no va poder evitar somriure. Primer un «de nassos» i ara un «per caritat». Sí, senyor, L’Ing-Marie Andersson començava a tenir una mica d’empenta.

L’Sven Lindgren va alçar la mà dreta.

—D’acord, ara ens calmarem tots una mica. Håcke, és cert que totes les aportacions en relació amb l’Elisabeth Hjort fa temps que eren benvingudes, però ara les coses són com són. Ing-Marie i Julia. Vull que us assegueu a pensar què podem fer amb aquesta nova informació.

Es van quedar dretes davant de la màquina de cafè molt de temps després que el bombolleig hagués acabat. Es van prendre aquell beuratge marronós i tèrbol en silenci.

Un silenci dels agradables.

La Julia va pensar que ja no li resultava incòmode ser a prop de la seva companya. Aquella pèl-roja excèntrica no era pas tan ximple.

—Se m’ha ocorregut una cosa. Quan en Blåljus i jo érem al Simsjön el dia que van trobar el cos, en Karlkvist va posar una mà a l’espatlla d’en Klas Hjort però ell l’hi va apartar. Llavors em vaig pensar que era perquè estava destrossat, però creus que potser s’ensumava alguna cosa?

L’Ing-Marie va bufar dues vegades el líquid que hi havia a la tassa abans de, amb molta prudència, fer-ne un glopet.

—La pregunta és qui ho pot saber. Podem aconseguir l’agenda d’en Karlkvist?

La Julia va rumiar uns segons i després va assentir amb el cap, es va treure el mòbil de la butxaca i va trucar a la centraleta de la comissaria de policia.

—Bon dia, Robert. Em dic Julia Almliden i treballo al Västgöta-Nytt. Necessitaria un petit cop de mà i no vull molestar l’Ulf Karlkvist amb aquesta fotesa. Tens un segon per a mi?

Va sentir alguna cosa que sonava a murmuri d’afirmació.

—Genial. Doncs resulta que la meva companya Ing-Marie Andersson es va reunir amb en Karlkvist el novembre passat per algun motiu i ara és fora a un curs i l’editor m’està a sobre perquè arxivi les fotografies que va fer. Però sóc incapaç de trobar la peça, vaja, l’article, al diari, així que no sé si va ser el 2 o el 3 de novembre, que es van veure. Recordo que va sortir cap a la comissaria passades les dotze del migdia, però no estic segura de quin dia era. Tu pots entrar a la seva agenda i veure si treballava algun dels dos dies? Si tenim sort, potser puc encertar la data per descart.

Es va esperar. L’Ing-Marie se la mirava des de la cadira. Subjectava la tassa en una presa ferma, però no en bevia. Feia la impressió de témer perdre’s un sol segon del que estava passant al telèfon.

—Ahà, és així? D’acord, llavors ja ho sé. Moltíssimes gràcies.

La Julia va penjar i va mirar l’Ing-Marie.

—En Robert ens informa que l’Ulf Karlkvist va treballar com sempre el 3 de novembre. El 2, en canvi, només va pencar mig dia. En Karlkvist se’n va tornar a casa a l’hora de dinar.