82

Dissabte, 27 de febrer de 2010

Havia passat tant de temps dins del cotxe que els vidres s’havien entelat. Però en realitat no importava que no hi pogués veure a través de les finestres. Havia memoritzat tan minuciosament el que hi havia a fora que ho podia dibuixar amb els ulls clucs.

M’esperava davant de casa del pare al número set de Götgatan, a Götene. Durant molt de temps havia cregut que mai més no hi tornaria a posar un peu.

No era a casa. El meu germà petit m’havia dit per telèfon que el nostre pare s’emportaria la seva tercera família durant les vacances d’hivern. El meu germanet estava molt content de poder-hi anar.

Li volia cridar que se n’havia de mantenir ben lluny, però em vaig adonar que no hauria servit de res.

Jo havia sigut igual a la seva edat.

Jo havia sigut igual fins no feia pas tant.

Era tan estrany el que havia passat.

Durant decennis ho havia acceptat. Havia callat. No havia fet res per aturar el que estava passant dins d’aquella casa. Aturar-lo a ell.

Ara me n’avergonyia. Estava furiosa per totes les vegades que les amenaces i els cops havien passat pel número set de Götgatan sense que ningú se n’adonés. Si el pare hagués anat a parar a la presó potser com a mínim els meus germans haurien gaudit d’una infantesa més acceptable que la meva. Potser llavors algun dels germans no hauria vingut al món, cosa que en si hauria estat una llàstima, però de vegades jo mateixa em preguntava si realment hauria escollit existir si hagués sabut amb antelació com seria la meva infància.

Vaig baixar del cotxe.

Feia temps que el pare havia canviat el pany de la porta. Ho havia fet durant un dels períodes en què s’havia enfadat amb el meu germà petit. El pobre m’havia trucat. Desconcertat. Quan s’havia sentit com un adolescent sense sostre.

Quan el nostre pare li havia demostrat que no el volia a casa seva canviant el pany de la porta de manera que no pogués entrar-hi.

Quan s’havia negat a obrir quan el meu germà petit era a fora trucant i trucant.

Li havia preguntat si volia venir a casa meva, però el meu germanet havia decidit anar a viure amb la família de suport que els serveis socials de Götene li havien assignat. S’hi havia quedat unes quantes setmanes, fins que el pare s’havia asserenat.

Jo mai no havia tingut un joc de claus de la casa.

Era una persona non grata al número set de Götgatan.

Vaig travessar el carrer cap a la casa de maons grocs. Vaig evitar les escales de l’entrada i, per contra, em vaig dirigir cap al jardí del darrere, a través de la rampa que baixava al garatge. Quan vaig arribar a la part posterior, vaig respirar alleujada. El pare havia plantat uns enormes boixos que s’arrengleraven els uns a tocar dels altres en totes direccions. Una protecció contra veïns curiosos. Ara era completament invisible des de tots els angles.

Vaig espolsar la neu d’un dels gronxadors del jardí, m’hi vaig asseure i vaig contemplar la casa mentre pensava en el pas següent.

Ja em podia oblidar de l’entrada principal. Una casa a cada costat i tres a l’altra banda del carrer feien que el risc que algú em veiés fos massa alt. L’alternativa era la terrassa del costat esquerre, alguna de les finestres que tenia al davant, l’entrada del soterrani o el garatge sota la casa. Vaig comprovar les alternatives una per una. Totes estaven tancades amb clau.

Vaig recordar com n’era, d’obsessiu, el pare a l’hora de tancar la porta de l’entrada, però després em va venir al cap que era bastant menys curós amb els seus cotxes. Sovint els deixava oberts.

Vaig respirar fondo.

Els cotxes tenien un comandament per obrir la porta del garatge.

Em vaig preguntar si realment podia ser tan ruc. Vaig recordar totes les vegades que una versió més jove de mi li havia preguntat per què mai no tancava amb clau els cotxes i havia hagut de sentir un comentari del tipus «Ningú no s’atreveix a robar a en Valdemar». Ara vaig encreuar els dits perquè no m’hagués fet cas.

Em vaig dirigir a gran gambades fins al Volvo que hi havia a la rampa i vaig sentir ganes de cridar d’alegria quan vaig obrir la porta i em vaig esmunyir dins del cotxe. La mà em tremolava quan vaig buscar sota el seient de l’acompanyant. Era allà. Al mateix lloc de sempre. El dispositiu de cinc per set centímetres de color negre amb un botó taronja al bell mig. El comandament a distància de la porta del garatge. Vaig sortir d’amagat del cotxe i vaig baixar la rampa.

Vaig prémer el botó i quan vaig veure que la porta s’obria lentament vaig pregar per dins que el meu germà petit no hagués tingut alguna mena d’atac de telepatia, hagués vist el que estava planejant i després m’hagués parat una trampa. Vaig entrar al garatge, vaig prémer el botó i vaig deixar que a poc a poc la porta es tornés a tancar darrere meu.

La casa estava immersa en un silenci sepulcral. Si hi havia algú, no va dir ni mitja paraula. Si de cas, hauria de ser la madrastra número dos. El ratolí mut. Però si ella era a casa, molt probablement com a mínim un dels seus fills més petits també hi era. El pare mai no havia suportat haver-se de fer càrrec de les seves criatures massa temps seguit. Vaig decidir confiar en el que m’havia dit el meu germanet i creure que la família estava realment de vacances, vaig fer unes quantes passes cap endavant i em vaig treure les botes.

Vaig passar per davant de l’habitació amb la taula de ping-pong del soterrani. Em va venir al cap com els meus germans i el meu pare hi havien jugat en una altra vida. Vaig entrar a la saleta i vaig agafar una de les pales que hi havia al damunt. Jo no hi jugava gairebé mai. Era massa dolenta i el pare s’enfurismava cada vegada que no encertava la pilota. Així que solia asseure’m en una cadira a mirar.

El pare odiava quan els altres eren dolents gairebé tant com odiava perdre. Era un equilibri complicat. S’havia de ser bo, però no massa. El millor, però mai de la vida millor que ell. Els meus germans hi jugaven cada vegada menys a mesura que s’anaven fent més grans, i més bons. Sempre hi havia una línia fina entre un partit divertit i un pare enfollit que descarregava la seva derrota sobre algú altre.

—Tot ens anirà millor sense tu —vaig dir, i vaig tornar a deixar la pala de ping-pong damunt la taula.

Les escales van cruixir quan vaig pujar cap a la planta baixa. Quan vaig arribar a l’últim esglaó em vaig aturar. Vaig parar l’orella.

Res.

Em vaig quedar quieta al rebedor pensant en què havia de fer. Entrar a la sala d’estar era arriscat. L’enorme finestral donava al carrer. Allà em podia veure algú i se suposava que a casa no hi havia d’haver ningú.

Així doncs, em vaig dirigir cap a la cuina, que donava a la part posterior. Al costat del microones vaig trobar el que estava buscant. El bol de les claus. Les vaig toquejar mentre em preguntava quina era la de la porta que hi havia al costat de la del garatge. Vaig mirar-me les claus una estona per memoritzar l’ordre en què estaven col·locades, tot i que no creia que el pare prestés atenció a aquella mena de detalls. Finalment, en vaig trobar una que semblava que era la del garatge. Vaig tornar a baixar les escales cap al soterrani, vaig obrir mínimament la porta amb la maneta, el just per fer-hi passar el braç. Vaig buscar el pany amb les puntes dels dits. La mà em tremolava dels nervis mentre provava d’introduir-hi la clau i sentir el clic familiar quan cedia.

Quan el pany va espetegar, ja estava amarada de suor. Vaig retirar el braç i vaig tancar la porta. Vaig donar un cop d’ull al rellotge. Dos quarts d’una. Em vaig calçar les botes, vaig obrir la porta del garatge i vaig sortir cap enfora.

No va ser fins que vaig pujar al cotxe que vaig respirar. Profundament, i diverses vegades. Ja podia engegar. Em vaig dirigir als grans magatzems Järnia del centre de Götene i per seguretat vaig demanar que me’n fes dues còpies. No era una cosa en què hagués d’escatimar els diners. Si només en feia una, la llei de la mala sort més absoluta s’asseguraria que no entrés al pany o que la perdés.

Em vaig adonar que fer les còpies a Götene era un risc, però no arribava a comprendre com s’ho feien a les pel·lícules nord-americanes quan volien entrar a casa d’algú per fabricar-se una clau nova només pressionant l’original en un motlle de fang. Havia buscat i buscat una alternativa per Internet, però a Suècia la gent portava la clau a un serraller i aquest n’hi feia una altra. Així de simple.

Tremolava quan li vaig allargar la clau. El noi de la caixa tenia bona part de la cara coberta d’uns grans enormes i rogencs i amb prou feines em va mirar. Vaig abaixar els ulls a terra i em vaig quedar immòbil mentre sentia com la màquina anava treballant. Gairebé esperava sentir el braç llarg de la justícia aparèixer per darrere meu i dir-me: «Em sembla que ens hauria d’acompanyar a comissaria». Però no va aparèixer ningú. El que em va tornar a la realitat va ser, en canvi, el dring metàl·lic quan el noi granellut va deixar les claus damunt del taulell.

—Seran vuitanta-cinc corones cada una, tot plegat cent setanta.

Vaig pagar en metàl·lic i vaig tornar al cotxe. Vaig toquejar nerviosament una de les claus refulgents abans de posar-me en marxa de tornada cap a Götgatan. Quan vaig arribar al número set no em vaig atrevir a aparcar davant de la casa. Els veïns es podien fixar en el meu Volvo negre si el deixava allà gaire sovint.

Vaig mirar al meu voltant i em vaig decidir per l’aparcament d’Arla, a menys de dos-cents metres de distància i on hi havia una seixantena de cotxes. Vaig agrair mentalment a tots els treballadors de l’empresa lletera que aquell matí no haguessin escollit anar-hi en bicicleta, a peu o en transport públic. Un cotxe de més o de menys no es notaria.

Vaig travessar el carrer i vaig tornar cap al número set. No vaig veure res que es mogués i em vaig tornar a esmunyir cap a la part del darrere. Vaig empassar-me la saliva quan vaig introduir la clau nova. Funcionava a la perfecció.

Vaig pujar fins a la cuina i vaig tornar a desar l’original al seu lloc.

Quan vaig deixar les claus en l’ordre en què les havia trobat, vaig clavar un altre cop d’ull al rellotge. Era la una tocada. Sabia que me n’havia d’anar, però alguna cosa em retenia. Em vaig adonar que era la primera vegada que em trobava dins d’aquella casa sense estar tensa esperant l’instant en què alguna cosa es capgirés. El segon en què el pare esclatés. En volia gaudir.

Vaig començar a avançar de quatre grapes cap a la sala d’estar. Un cop allà, em vaig asseure a terra. Les finestres eren baixes, però mentre em mantingués per sota del metre d’altura des de fora no em veurien.

Vaig mirar al meu voltant.

La decoració era bastant lletja. El costum del pare de recollir els mobles dels llogaters que no podien pagar amb diners havia donat com a resultat un autèntic poti-poti. En Valdemar se solia vantar de quant valia tot allò. Vaig contemplar els diferents mobles de menjador que hi havia a cada cantonada de la seva sala d’estar en forma d’ela i vaig pensar que tant se li’n fotia si eren gaire cars. Un joc de taula i quatre cadires de fusta fosca de cirerer amb seient i respatller de vellut blau no lligarien mai de la vida amb una taula i sis cadires de roure d’estil rústic amb tela ratllada als seients. Independentment del preu.

Pel pare els diners eren importants. Solia dir que «qui quan es mor en té més guanya».

Per mi, des que tinc memòria els diners havien estat una cosa bruta. Sempre hi havia alguna cosa llardosa que els seguia. Com li havia de donar les gràcies d’una manera especial quan me’n donava. Tot el temps que havia d’esmerçar per cada corona que en rebia havent d’escoltar una vegada rere l’altra aquell sermó sobre la seva generositat infinita.

Odiava els seus diners. Havia començat a pagar-me les meves despeses així que havia pogut. Com menys tingués a veure amb la seva economia, menor era el risc que em tornés a mirar amb aquells ulls plens de menyspreu i que m’anomenés «gossa mesquina i cobdiciosa».

No ho acabava d’entendre.

M’entristia tant quan m’ho deia.

Em solia amenaçar de desheretar-me així que s’enfadava.

Molts anys enrere havia comprovat la legislació sueca sobre les herències i sabia que no ho podia fer. Tenia dret a la llegítima. Juntament amb els meus germans, heretaria la meitat del que posseís. No se’n podria escapar. Però com que tenia una inclinació a procurar-se noves dones joves i, a un ritme constant, anar augmentant la prole, l’import final s’anava reduint. Havia produït quatre fills en el mateix nombre de decennis. Quatre que es repartirien l’herència. Estimava els meus germans, però en algun moment el pare hauria de deixar de prenyar nenetes amb prou feines majors d’edat i de tenir més criatures que, al capdavall, no s’estimava.

Quan era petita, a casa sempre havíem anat justos de diners. La mare era mestressa de casa i el pare havia passat de treballar d’apagallums d’una església de Mariestad a empleat de Rockwool a Hällekis, passant per col·locar catifes a Helsingborg, abans de decidir que la família es mudaria a Götene, on havia aconseguit una feina de conserge municipal. Era allà, on el pare netejava desguassos, canviava bombetes, tallava la gespa i repartia el correu, que es va adonar que tenia talent per portar edificis. Quan la mare el va abandonar, no es va emportar res. No es volia barallar. Era feliç pel simple fet d’haver sobreviscut. Així que de cop i volta el pare es va trobar sol amb una casa pagada que havia augmentat tant de valor que la podia tornar a hipotecar. Va fer servir els diners per comprar un petit bloc de pisos de lloguer.

I després un altre. I un altre.

En aquells moments el pare posseïa cent vint apartaments. Era multimilionari. Feia molts anys que havia deixat d’ocupar-se de les feines manuals i es divertia simplement perseguint noves oportunitats de compra. Jo havia donat un cop d’ull a les seves propietats. El patrimoni del pare s’elevava com a mínim a vuit milions de corones. «Però que algú sigui bo acumulant milions no significa que sigui bona persona», vaig pensar.

Tenint en compte la relació gèlida que manteníem, amb tota seguretat el testament deixaria els seus fills fora de la meitat a què la llei no l’obligava. Així que quatre milions s’esfumarien. Després nosaltres érem, com a mínim fins a aquell moment, quatre fills que ens hauríem de repartir la resta. Per tant, el dia que el pare morís seria meu un milió de corones.

Mentalment vaig fer càlculs. Un milió dividit per la quantitat de dies que havia estat el meu pare. Significava menys de noranta corones al dia.

Noranta corones per cada dia que he patit una autoestima feta miques. Per cada dia que m’ha dit que era lletja. Que era curta. Que el meu padrastre era un marieta, la meva mare una meuca i jo mateixa una maleïda criatura del dimoni que no hauria d’existir i que només em preocupava pels seus diners.

Noranta corones.

No, estava equivocat, el pare.

No m’importaven els seus diners. Gens ni mica. Amb molt de gust hauria pagat noranta corones al dia per no haver-lo de patir. No haver de patir les seves paraules.

Vaig pensar en en Dexter Morgan. I en el pare, que com les víctimes de la sèrie aviat desapareixeria de la faç de la terra.

Passarien deu anys fins que es pogués declarar mort. En aquell temps, la madrastra número dos ja s’hauria pogut ventilar bona part de la fortuna del pare. No en quedaria pas gaire.

Vaig decidir que el dia que rebés l’herència, independentment de com fos de quantiosa, aquell dia entraria a la pastisseria més propera i em compraria un pastís de nata amb maduixes. I després me n’aniria al lloc on havia llençat el cos i me’l menjaria.

—Em sents, pare? Ballaré damunt de la teva tomba mentre em foto un pastís. Això és en el que em gastaré els teus estimadíssims diners —vaig dir enmig de la sala desèrtica.

Vaig sortir de la sala d’estar de quatre grapes i quan vaig tornar a ser al rebedor, lluny dels grans finestrals, em vaig posar dreta. Vaig pujar per les escales fins al pis de dalt i vaig entrar a l’habitació del pare.

El llit de fusta de pi era el mateix que havia tingut quan vivia amb la mare i amb la madrastra número u.

Vaig sentir fàstic de pensar que el pare s’havia ficat en aquell mateix llit amb tantes dones maltractades.

Em vaig girar. Els ulls se’m van clavar en l’estanteria. Allà on hi hauria d’haver hagut llibres estava ple de les joguines velles dels meus germans. No em va sorprendre. El pare no llegia. L’única vegada en tots els anys que l’havia vist absort en un llibre havia estat quan en Bert Karlsson havia publicat Skandal, sobre els anys que havia passat al parlament suec. El pare havia parlat amb fruïció del partit ultradretà Ny Demokrati. Havia dit que «li agradava que la màquina els estigués anant a tota velocitat».

Per un instant vaig pensar que potser el pare amagava alguna dificultat en lectoescriptura, però de seguida em vaig adonar que m’equivocava. Al llarg dels anys havia vist molts exemples dels seus magnífics dots literaris. Les notes que em terroritzaven els divendres. Les cartes anònimes plenes d’odi enganxades en roses vermelles que de vegades penjaven de la porta de l’entrada de casa la mare. La pintada composta de les cinc lletres de la paraula «meuca» que algú havia gargotejat a la façana blanca de Ringvägen una nit fosca d’hivern de feia molts anys.

Era evident que el pare sempre havia estat molt capaç d’escriure.

Em vaig espolsar aquells records del cap i vaig tornar a baixar les escales i vaig sortir pel mateix lloc per on havia entrat.

Ara tenia una clau. Aquella visita al passeig dels records s’havia acabat definitivament. Encara quedaven punts importants de la llista de «coses a fer» i estava arribant el dia d’abaixar la persiana.