16

L’aire de gener era humit i fred. Un floc de neu solitari va arribar de no se sap on i va anar a parar directament sobre el llavi superior de l’Anna Eiler. L’agent de policia va sentir com es fonia en el mateix instant que hi aterrava i instintivament es va passar la llengua pel llavi alhora que alçava els ulls cap al cel per veure si el floc tenia companyia. No ho semblava pas.

De l’escala estant, va sentir com la música sortia a tot volum de la casa de totxo groc de Livbojstigen.

«El Golut, el Bolquet, la Panxona i el Pansit amb el Corró i la Wendy fan un equip».

L’Anna Eiler va alçar una cella.

—Què collons està escoltant?

En Patrik Morrelli va esclafir a riure.

—Què? Ho dius de debò?

El seu company va prémer el timbre mentre cantussejava la lletra de la cançó.

—«En Bob i la colla són divertits, sempre s’ajuden i són bons amics».

L’Anna no li va treure els ulls de sobre, atònita. En Patrik va somriure.

—Bob el Manetes. Al meu nen li encanta.

—No sabia que tenies fills.

En Patrik va riure per sota el nas. Inconscientment es va posar dret.

—Milo Morrelli. Fa sis anys a l’octubre.

—Un nom molt bonic. M’agraden les al·literacions.

En Bob el Manetes va emmudir i segons més tard obria la porta en Klas Hjort. Estaven a punt de presentar-se quan els va arribar de la sala d’estar la veu d’una criatura que prudentment preguntava:

—Pare, és la mare que torna a casa?

L’Anna Eiler va mirar l’home als ulls. De cop i volta es van tornar foscos i gairebé semblaven negres. En Klas Hjort va empassar-se la saliva.

—No, bonic. És l’Anna, la policia que ja coneixes.

L’home va sospirar.

—Hem parlat del cel un miler de vegades. Tot i així, cada cop que algú truca a la porta em pregunten si és l’Elisabeth —va dir amb un fil de veu.

L’Anna Eiler no sabia què respondre. Es va adonar que no aconseguiria una confessió ràpida i directa d’aquell home que havia matat a cops la seva dona, i que l’Ulf Karlkvist tindria una raó més per atacar-la.

L’Anna va explicar a en Klas que la Comissió Nacional d’Homicidis també havia començat a treballar en la mort de l’Elisabeth, va presentar el seu nou company, Patrik Morrelli, va entrar a la casa, es va treure la jaqueta i la va penjar, va somriure a les dues criatures que seien al sofà, que havien tornat a apujar el volum del televisor, i va començar l’interrogatori amb el marit de la dona assassinada.