18

-Però exactament quin grau de repugnància estem buscant?

—Bastant alt. Cap de les fotografies on es pugui veure la cara a través del gel, però de bon grat alguna amb els peus. Em sembla que això aniria bé. Al capdavall ha estat assassinada. Però cap en què apareguin massa inflats. És preferible que la gent no vomiti mentre esmorza.

Podia sentir la respiració feixuga d’en Janne Blåljus al telèfon. La Julia va esclafir a riure.

—És de bojos. I tu que estàs d’acord amb tot això.

—La fotografia de l’any, baby. Estic pensant en la fotografia de l’any.

I va tornar a riure a l’aparell. No tenia cor d’apuntar que en Janne Blåljus havia enviat les seves imatges al concurs tradicional tots i cadascun dels anys que havien treballat plegats, però que sempre havien atorgat el premi a un fotògraf dels grans diaris o de la premsa groga d’Estocolm.

—Ja ho entenc. Tens una bona oportunitat, Janne, del tot d’acord. Però personalment em conformo amb la foto de demà, no cal que sigui la de l’any. Envia’ns per correu cinc propostes a l’Ing-Marie, a en Lindgren i a mi, i després algú de nosaltres hi donarà un cop d’ull. Ara me’n vaig cap al psicòleg.

—Espero que et pugui arreglar.

La Julia va penjar i va remenar el cap. De sonats i llaunes n’hi havia pertot arreu. Però al capdavall potser no era tan mala idea anar a fer una visita a un remenaclosques.

El llum vermell a l’exterior de la porta del psicòleg estava encès.

Va donar un cop d’ull al rellotge. Tres quarts de dotze. El pescaria a l’hora de dinar.

La Julia se’n va anar cap a l’estanteria plena de revistes i va fer lliscar els ulls entre les que hi havia abans de decidir-se, finalment, per la d’interiorisme Sköna Hem. Es va asseure i, absorta, va començar a fullejar-la per fer passar el temps.

No li agradaven les sales d’espera, sempre feien que es posés nerviosa. Va llegir els peus de foto i va intentar concentrar-se en aquells sofàs cars i aquelles cuines elegants, però la va interrompre una porta que s’obria. I a continuació una veu.

—O sigui que quedem per a la setmana que ve? Ara cuida’t.

La Julia va tornar a deixar la revista al seu lloc, va sortir al passadís i es va topar amb una cara de pànic. Una dona vestida amb texans foscos i un abric negre amb una bufanda gruixuda també negra embolicada diverses voltes al coll. Malgrat la roba folgada, la Julia va poder veure que estava preocupantment prima. Rondava la trentena. Pell pàl·lida. Cabells castanys foscos, gairebé negres. Ulls marrons enrogits pel plor. Galtes xuclades amb pòmuls que sobresortien i una barbeta també prominent. La Julia la va saludar amb un cop de cap abans d’entrar sense fer soroll dins de la consulta.

Estava buida. Va sentir una remor d’aigua provinent del lavabo que hi havia davant del despatx i va comprendre on s’havia ficat el psicòleg.

Mentre esperava que acabés, va mirar al seu voltant.

La consulta d’en Göran Hjonåker feia aproximadament cinc per sis metres. Al damunt de la taula hi havia un llum de despatx de color verd de la mena que sempre apareixen a les pel·lícules americanes, però allà acabaven les semblances amb les sales fresques, boniques i de parets blanques que sortien a la gran pantalla. No hi havia cap llit o divan on estirar-se. Per contra, tenia un escriptori de fusta de pi suec i, a tocar, una butaca de despatx negra amb la tela desgastada i un farcit que en sobresortia en dos punts. En una de les parets pintades de beix hi havia un armari blanc. Al costat penjaven un parell de quadres asiàtics, tots dos amb un marc de plata i una desena de símbols de color negre, gris i blanc. Una catifa persa amb una sanefa vermella i marró cobria bona part del terra, on s’enfonsaven dues butaques de braços. Eren negres i entapissades amb vellut vermell i recordaven lleugerament els trons reials, amb aquells braços esculpits i plens de detalls florals exquisits. Entre totes dues, una tauleta fora de lloc. Just al bell mig del tapet d’encaix blanc hi havia un paquet de mocadors de paper començat. La Julia va pensar en la dona amb els ulls enrogits amb qui acabava de creuar-se al passadís i es va preguntar quants mocadors es devien fer servir cada dia en la butaca que tenia al davant. Si aquell home era capaç de fer plorar la gent devia ser més bon professional que interiorista.

—En realitat, ajuda que la gent es relaxi.

La Julia es va estremir i, espantada, va girar els ulls cap a la porta. Al llindar hi havia un home d’una edat compresa entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys, amb un somriure als llavis.

—Els que entren aquí reben la impressió que fins i tot jo sóc una mica desordenat, i per aquesta raó no passa res si no es té un control absolut sobre tots i cadascun dels aspectes de la vida.

Anava vestit amb una camisa de petits quadres blancs i blaus i texans clars. L’estil de la camisa recordava lleugerament el de l’Sven Lindgren, però amb l’excepció que aquell home tenia el bon gust de cordar-se-la fins al darrer botó. Cabells d’un ros fosc meticulosament tallats i pentinats amb una ratlla perfecta al costat i ulleres quadrades amb muntures negres. Darrere dels vidres somreien uns ulls afables de color blau amb visibles esquitxos de verd.

—Perdoni, jo… Estava parlant en veu alta?

L’home va esclafir a riure i va remenar el cap.

—No calen pas facultats sobrenaturals per entendre el que està pensant algú, quan arrufa el front de la manera com ho estava fent vostè mentre mirava al seu voltant.

La Julia va somriure disculpant-se.

—Vaja… Si funciona ja va bé. Però he de dir que ha compilat un grapat de mobles ben especials.

El psicòleg va allargar la mà.

—Dedueixo que és la periodista que ha trucat abans. Jo sóc en Göran Hjonåker. Encantat de conèixer-la.

—Julia Almliden, del Västgöta-Nytt. Gràcies per dedicar-me una estona.

El psicòleg va fer un gest assenyalant les butaques negres.

La Julia s’hi va asseure, encara amb la cara encesa. Volia canviar de tema. El primer que li va venir al cap va ser parlar de la cadira en què s’havia assegut.

—Molt còmoda.

En Göran Hjonåker va assentir amb el cap.

—Gràcies. Són rococó. Autèntiques del segle XVIII, les vaig trobar en una subhasta a Falköping.

—El meu avi era subhastador —va respondre la periodista—. Però jo més aviat comprava gossets de porcellana per una moneda de cinc corones. Cap troballa com aquesta.

Per què havia dit allò? Havia començat a xerrar dels seus records d’infantesa immediatament. Tenia por i alhora se sentia fascinada. Què li acabaria explicant a aquell home si es quedava asseguda allà una hora sencera?

El somriure prudent del psicòleg la va fer tornar a la realitat.

—Els gossets de porcellana també tenen el seu encant, però sí, a mi m’apassiona aquest estil. El rococó és especial. No hi ha res que s’hi assembli. —En Göran Hjonåker va remenar el cap—. Però ara sono com aquell… L’antiquari hiperentusiasta del programa Antikrundan. Suposo que ha vingut per parlar d’alguna altra cosa que de gossets de porcellana i del seu avi, oi?

La Julia va somriure i va continuar l’escaneig de la consulta. Va veure una solitària màquina de tren de fusta de color vermell a la cantonada esquerra de la taula de despatx.

—És del seu fill? —va preguntar, i va assenyalar el tren amb el cap.

El psicòleg va remenar el cap.

—Casat. Sense criatures. Però tracto tant nens com adults.

La va contemplar.

—I doncs, Julia. En què la puc ajudar? Al capdavall, és l’hora de dinar i tinc un altre pacient a la una.

—Voldria fer-li unes quantes preguntes sobre l’Elisabeth Hjort. Sabia que va ser assassinada?

En Göran Hjonåker la va mirar amb uns ulls com unes taronges.

—Assassinada?

La Julia va assentir amb el cap.

—Tot just ens acaba d’arribar la informació. Encara som pocs els que n’estem al cas.

El psicòleg es va quedar en silenci. La periodista va continuar.

—Sé que el lliga el secret professional, però creu que hi pot haver algú que li volgués cap mal?

Un moviment amb el cap gairebé imperceptible per part del psicòleg.

—Vostè mateixa ho ha dit. Secret professional. És evident que he ajudat, i ho continuaré fent, la policia tant com he pogut sense trair la confiança que algú ha dipositat en mi, però això de parlar amb la premsa del que es diu durant la teràpia…

Va apuntar un somriure mig tort.

—Llavors no em quedarien gaires clients.

—Em pot dir res de la darrera vegada que es van veure? El seu marit va explicar a la meva companya, l’Ing-Marie Andersson, que l’Elisabeth tenia sessió amb vostè aquell matí, el mateix dia que va desaparèixer, el 2 de novembre. Hi ha alguna cosa d’aquella visita que no estigui sota secret professional?

—Que ella va venir aquí ho poden dir de boca del seu marit. Jo no ho confirmo. Ho sento, però l’única cosa que puc comentar és que el 2 de novembre la consulta estava oberta exactament com sempre i que vaig tenir clients durant tot el dia. De quins pacients es tractava, no ho puc pas dir. Com tampoc si l’Elisabeth Hjort n’era un.

La Julia es va aixecar de la butaca i li va allargar una targeta de visita.

—Si se li ocorre alguna cosa que realment pugui o vulgui explicar en relació amb l’Elisabeth Hjort, em trucarà?

En sortir per la porta, la Julia va sentir un estossec lleu. Es va girar i va mirar en Göran Hjonåker. El psicòleg l’estava contemplant amb una mirada pensarosa.

—Li ha vingut al cap algun cosa?

—Sí. O no, res sobre l’Elisabeth Hjort. Perdoni’m, no s’ho prengui malament, però m’agradaria tornar-la a veure. Simplement, tinc la sensació que potser li aniria bé venir alguna altra vegada. En aquesta ocasió per vostè.

No li treia els ulls de sobre.

—Plana alguna cosa damunt seu. Sóc incapaç de dir ben bé de què es tracta. Un sentiment de dolor, potser?

La Julia se’l va quedar mirant una bona estona en silenci.

—Mostri’m una persona que no en senti i jo li mostraré un mentider —va respondre finalment.