56

Molts anys abans

El ginebre que creix al parterre del número set de Götgatan ha començat a treure els primers borrons.

Està dreta davant de l’arbust, acaronant amb els dits els brots suaus d’un verd clar mentre escolta el seu pare. Està furiós, però com que són fora al jardí no alça la veu perquè els veïns no el sentin.

—Ningú suportarà mai estar al teu costat.

Esclafeix a riure. No es tracta d’una rialla amable. És aquella altra. Aquella rialla que fa que la persona se senti estúpida. Que cregui que no entén el que el pare sí que entén. És la rialla que diu que ell sap alguna cosa que ella hauria de saber, però que és massa ximple per comprendre-la.

—Em sents? Tens un caràcter tan repugnant. Ningú no voldrà estar amb tu. Ningú. A la llarga ningú no podrà suportar estar amb algú com tu.

Han estat jugant amb les nines Barbie. La seva companya de classe se n’ha cansat i ha marxat cap a casa. Està trista i ha explicat al pare que la seva amiga no volia jugar amb ella. Ara desitjaria no haver-li dit res. Haver-se inventat que se n’havia hagut d’anar. Per què no és capaç de mentir-li i prou?

En Valdemar fa mitja volta i entra a casa. L’esquena ben recta. Els punys closos. Avui ha estat un esclat curt.

Però les poques paraules que han brollat d’aquella boca se li han clavat amb força. Caven un forat en la seva ànima i penetren cap endins.

A la llarga ningú no l’aguantarà. Té un caràcter repugnant. És això el que ha dit.

Pressiona més fort els brots. Sent com es desprenen de l’arbust i se li enfonsen a la pell. Pensa en aquelles paraules, que des d’aquell dia ja mai més desapareixeran del seu cap. Tarda pocs segons a adonar-se que el pare, com sempre, té raó.

Ella, mai de la vida, no agradarà a ningú.

Ningú no la suportarà durant un temps llarg.

Hi ha alguna cosa que no rutlla dins seu. En el seu caràcter.

Allà plantada, sent fàstic de si mateixa. Abaixa els ulls cap als pantalons de xandall de color rosa i s’adona que té una llàntia a la samarreta. És clar que la nena que ha marxat no vol ser amiga seva. L’omple una sensació de repugnància cap a la criatura abominable que és ella mateixa.

És vertaderament fastigosa.

Mira cap a un costat i cap a l’altre. No hi ha ningú amb qui jugar. No s’atreveix a entrar a casa. Terroritzada pel que passarà.

Alça els ulls cap al cel blau i prova d’endevinar quina hora és. A quina hora es farà fosc i se’n podrà anar a dormir. Sospira quan s’adona que encara queden moltes hores abans de poder-se ficar al llit.

Obre la porta del garatge i hi entra i s’asseu en una de les velles rodes d’hivern de l’autocaravana. Allà no la molestarà ningú, sempre que es pugui aguantar. Havia d’anar al lavabo abans i tot que el pare engegués. Ara s’està pixant a sobre.

Seu creuant les cames i pressiona. Intenta no pensar-hi. Torna al que ha dit el pare i té por de descobrir més coses repugnants sobre si mateixa si hi aprofundeix. Val més esperar. Es queda quieta al garatge fins que a fora és tan fosc com allà dins.

Quan finalment s’esmuny fins al lavabo li fa tant de mal el ventre que no para de plorar mentre fa pipí. Però sigui com sigui el pare ja dorm. Així que ha valgut la pena.