20

Dijous, 7 de gener de 2010

Decennis sencers de violència.

He vist repetir-se la mateixa història tantes vegades que ja me’n sé l’ordre de memòria. Una dona joveníssima i ferida coneix un Valdemar més vell i carismàtic amb diners al banc. Se n’enamora. Pensa que és gran i infon seguretat. Queda prenyada al cap de tres mesos. Durant l’embaràs cada vegada ha de sentir més insults sobre els seus pares. «S’adona» que sempre s’han portat d’una manera mesquina amb ella, però que no ho ha sabut veure mai, i trenca la relació poc abans del part. Quan es troba a casa sola amb el bebè, sentint-se grassa i lletja, ja està prou destrossada per donar gràcies al cel que en Valdemar no l’abandona.

I després.

Les pallisses.

Vaig començar a comptar.

«Diguem que el pare feia servir els punys cada set mesos», vaig pensar, i de seguida em vaig adonar que probablement em quedava curta. Quant de temps devia fer que maltractava diferents persones? Aquelles coses començaven aviat. Vaig suposar que els darrers quaranta-cinc o cinquanta anys. Gairebé mig segle.

No era forassenyat pensar que, com a mínim, el pare s’havia servit de la violència física cada set mesos durant quaranta-cinc anys.

Noranta pallisses.

Noranta delictes pels quals se’l podia jutjar. Si les persones implicades l’haguessin denunciat. I si els policies i els treballadors socials que havien redactat les denúncies n’haguessin fet cas.

Vaig pensar que hi devia haver més delictes. Molts més. Vaig agafar la Constitució del Regne de Suècia de la prestatgeria i vaig començar a fullejar-la a la babalà. Al final, vaig trobar el que no sabia que estava buscant, a la llei de danys i perjudicis, segon capítol paràgraf tercer.

Aquell que seriosament ultratgi algú altre a través d’un delicte que comprengui un atac a la seva persona, la seva llibertat, pau o honor haurà de compensar el dany que comporti aquest greuge. (Llei 2001:732)

Ultratge.

Vaig seguir llegint.

Atac contra la integritat d’algú. Al seu torn, és necessari que la persona en qüestió d’alguna manera protegeixi la seva integritat i no «convidi» a l’ultratge.

Em vaig preguntar amb quina freqüència en Valdemar devia anomenar els seus fills i els dels altres «criatures del dimoni», o quan devia dir «meuca» a alguna de les seves dones o parelles. Una vegada a la setmana era, això segur, massa poc, però vaig decidir que n’hi havia prou amb aquella xifra. No volia exagerar.

Una vegada a la setmana per cinquanta-dues setmanes a l’any durant quaranta-cinc anys.

Dues mil tres-centes quaranta injúries.

Si s’afegien a les agressions, doncs el pare havia comès dos mil quatre-cents trenta delictes i se n’havia sortit sa i estalvi.

Vaig contemplar la xifra que apareixia a la llibreta de les magdalenes completament fascinada.

Dos mil quatre-cents trenta delictes que no s’havien denunciat mai. I que per aquell motiu no existien.

Com podia ser?

Sempre m’havien agradat les estadístiques. Les coses que eren lògiques. Aquelles que, al contrari de l’estat d’ànim del pare, es podien mesurar. Per això pensava que la probabilitat anava a favor meu. Si ell havia sortit impune de maltractar i terroritzar la gent de forma sistemàtica durant gairebé mig segle, era raonable pensar que a mi no em passaria res per un sol delicte. Per una sola vegada.

Què era el que havia fet que el pare se n’hagués escapolit?

Ho descobriria. Vaig tornar a sentir aquells nervis a l’estómac.

Planificació i exactitud.

Si trobava la resposta, me’n sortiria sana i estàlvia.

Si trobava la resposta, el pare no.

Eren gairebé les nou del vespre. Havia estat un dia llarg i sentia com el cap em feia mal de tants pensaments que hi bullien dins.

Me’n vaig anar fins a la nevera i vaig agafar un Red Bull. Me’l vaig beure d’un glop. Vaig tornar al sofà i vaig passar uns quants fulls enrere fins a la pàgina que havia escrit abans de començar a fer les multiplicacions.

Hi havia escrit la paraula «mata-rates» seguida d’un gran signe d’interrogació. Vaig notar com el sucre de la beguda energètica em pujava al cervell mentre em concentrava en aquell punt del llibre i donava voltes a quines classes de verins per a rates existien. Se’m va aparèixer la imatge d’una ampolla de les d’abans amb una etiqueta groga i una calavera. Semblava una mica passat de moda, tirant a Agatha Christie, allò d’enverinar-lo amb mata-rates.

Una recerca ràpida a la xarxa va mostrar que el 2007 un cuiner xinès havia mort i havia matat cinc clients més quan per fer una salsa havia utilitzat mata-rates en comptes de farina. El 2002, tres homes n’havien venut com a droga en una festa a Àustria. A Indianapolis, el 2009 una dona va assassinar el fill que duia al ventre i va estar a punt de quedar-s’hi ella mateixa quan va beure mata-rates líquid per provocar-se un avortament.

Em vaig preguntar quins altres verins hi havia i com es podien aconseguir. Vaig llegir la història de l’excoronel rus del KGB Aleksandr Litvinenko i com l’havien emmetzinat ruixant-li el sushi amb poloni.

El pare no en menjava pas, de sushi. I jo no tenia accés a la substància radioactiva que Marie i Pierre Curie van descobrir el 1898.

Vaig trobar un article sobre el laboratori de verins que hi havia a la presó Lubjanka des de la dècada de 1920, que s’havia dedicat a desenvolupar nous productes letals que de vegades es provaven en éssers humans vius. Em vaig imaginar que organitzava un viatge cultural a Rússia, però de seguida vaig descartar la idea i estava a punt de capbussar-me en la lectura sobre el cianur quan em va interrompre el riff de piano del mòbil. Odiava aquella melodia, però mai no havia tingut forces per canviar-la. Vaig veure de qui es tractava a la pantalleta i vaig provar de semblar alegre en despenjar.

La seva veu era d’impaciència.

—On ets? Això comença aviat. Són les nou i deu.

Vaig tardar un segon a encaixar les peces. La pel·lícula.

—A les escales. Arribo d’aquí a cinc minuts. Vés comprant les entrades. Un petó.

Vaig donar un cop d’ull al meu voltant. El meu xicot vindria a casa en sortir del cinema. Faríem el sopar i miraríem la tele una mitja horeta abans de ficar-nos al llit i fer l’amor. La rutina sòlida i indolora que havia funcionat durant els dos anys que havíem estat junts. Però potser no en aquell moment.

No amb el full DIN A-3 que hi havia enganxat a la nevera.

No amb la llibreta de les magdalenes oberta.

No quan el sexe em semblava tan temptador com una grip estomacal.

Vaig donar un cop d’ull al rellotge. «Quatre minuts per veure La reina al palau dels corrents d’aire. O de ben segur dotze, si es comptaven els anuncis», em vaig consolar a mi mateixa mentre corria amunt i avall pel pis engrapant totes les proves que podia trobar sobre els plans d’assassinat.

—Durant la pel·lícula m’ha fet la impressió que no hi eres del tot —em va dir el meu xicot quan vam sortir del cinema Saga dues hores i mitja més tard.

Me’l vaig mirar. Vaig pensar que era… Vaig buscar la paraula adequada un instant. Elegant.

Elegant era la paraula. Dotze centímetres més alt. Dotze anys més gran.

Tenia uns ulls blaus tendres i somreia quan em mirava. Uns ulls blaus tendres que durant uns minuts em feien sentir menys rebutjada, més ben acollida en aquest món. Cabells curts, que en nom de la veritat s’haurien de descriure com de color de rata amb una bona dosi de blanc, però que jo preferia dir que eren d’un ros cendra. Havia baixat als noranta-set quilos dels cent dotze que pesava quan ens vam conèixer. I tant, era ben elegant, el meu xicot.

Li vaig agafar la mà i vaig entortolligar els meus dits entre els seus. Era un home de pau. Que hauria preferit morir a fer-me mal. I jo sentia el mateix per ell. Mai no li havia mentit abans d’aquella nit. Em preguntava quantes mentides més li hauria d’explicar durant la resta del temps que estiguéssim junts.

—Ara mateix hi ha massa coses.

Es va desempallegar dels meus dits, em va passar el braç per les espatlles i em va estrènyer cap a ell. Jo li vaig correspondre esmunyint la mà per dins de la seva jaqueta i agafant-lo per la cintura. Sempre estava molt calent. No importava que en aquell moment al carrer estiguéssim a catorze graus sota zero.

L’estimava. Estimava aquell home.

Vam fer a peu i en silenci la distància curta que separava el cinema de Kyrkogatan del meu apartament d’una habitació. Ho vaig agrair. El meu cervell estava plenament enfeinat processant tota la informació que havia rebut durant els últims cent quaranta-sis minuts.

La protagonista de la pel·lícula, la Lisbeth Salander, també havia provat d’assassinar el seu pare. I no se n’havia sortit. Es tractava d’un senyal?

«Només perquè no cometi el mateix error», vaig pensar.

Em vaig ficar al lavabo així que vam entrar per la porta i vaig passar el forrellat, tot i que era una cosa ben poc habitual en mi. Vaig agafar el darrer número de la revista Klick!, que sabia que el meu xicot no es miraria, i vaig gargotejar uns quants apunts breus al marge de la pàgina 15, sota l’article sobre la vida luxosa de la Suri Cruise.

Quan arribés el moment, només tindria una oportunitat. No podia cometre cap error. Vaig esclafir a riure quan em vaig adonar que era lleugerament patètic pensar que havia d’executar l’assassinat del meu pare d’una manera més precisa i refinada del que havia fet la formidable pirata informàtica gairebé superdotada de l’Stieg Larsson.

—Que has dit res? Què et fa tanta gràcia, bonica? —va arribar de l’altre costat de la porta.

Ràpidament, vaig amagar la revista a sota de tot de la pila, vaig estirar la cadena, vaig fer veure que em rentava les mans i vaig sortir del lavabo. Em vaig topar amb dos ulls blaus i francs.

—Que què m’ha fet tanta gràcia? Que aviat farem l’amor —vaig respondre, i em vaig inclinar cap endavant i el vaig besar amb dolçor.

Em vaig sentir malament perquè sabia que allò faria que el meu xicot deixés de donar-hi voltes.

I va ser així.