75

-Què hi fan aquestes aquí?

L’Ulf Karlkvist va llançar una mirada furiosa a l’Ing-Marie i a la Julia, que estaven assegudes a la sala adjacent a la consulta, mentre esperava la resposta del psicòleg.

—Han estat elles les que m’han llegit la carta —va contestar en Göran Hjonåker.

—I vosaltres d’on l’heu tret?!

La ràbia li havia encès la cara.

L’Ing-Marie va mirar el policia que tenia davant seu i va empassar-se la saliva.

—No t’hauria d’interessar més el que té a dir en Hjonåker en comptes de ficar el nas en una cosa que saps prou bé que entra en la protecció de fonts?

—Més aviat és obstaculització d’una investigació. Us faré tancar per això —va escopir en Karlkvist.

—Ulf, pot seure en una cadira? —va dir en Göran Hjonåker, i va esperar que l’inspector furiós es mogués.

—I vostès també —va dir amb to amable mirant l’Anna i en Patrik, que estaven drets darrere de l’Ulf Karlkvist amb els braços encreuats.

Quan tots tres policies es van haver assegut, en Göran Hjonåker va començar a parlar.

—Els donaré molt poca informació perquè continuo sostenint que el que es diu entre una pacient i el seu terapeuta és sagrat. Com tots saben, l’Elisabeth no es trobava bé. Però de cap de les maneres tenia tendències suïcides. Durant una de les nostres darreres sessions, la penúltima si no recordo malament, vam parlar de com de cansada se sentia. Les coses que pensava que se li feien més feixugues.

Es va quedar en silenci i va mirar els policies.

—Ulf, sé que pot resultar dur per a vostè, però, si us plau ens pot ensenyar el missatge que li he demanat que porti?

L’Ulf Karlkvist va clavar una llarga mirada furiosa a l’Ing-Marie i a la Julia abans de treure’s de la butxaca un paper protegit dins d’una bosseta de plàstic i el va deixar damunt la taula de la sala d’espera. La Julia i l’Ing-Marie es van inclinar cap endavant i van observar minuciosament el que suposadament era la carta que havia escrit l’Elisabeth Hjort per acomiadar-se d’aquest món. Van observar aquell estil sinuós i van examinar el dibuix triangular que hi havia imprès al marge inferior del full.

La Julia va veure com en Göran Hjonåker obria la seva maleta. Després de remenar-hi uns quants segons, en va treure un bloc de notes i el va deixar al costat de la fotocòpia de la carta de l’Elisabeth Hjort. A l’uníson, la Julia, l’Ing-Marie, l’Anna, en Patrik i l’Ulf Karlkvist van deixar escapar un esbufec. Era el mateix tipus de paper. El mateix triangle gravat.

—Jo li vaig demanar que ho escrivís.

—Seràs malparit!

L’Ulf Karlkvist es va aixecar d’una revolada de la cadira i estava a punt de llançar-se sobre en Göran Hjonåker, que va alçar els braços per protegir-se d’un eventual atac.

—Però, si us plau, Ulf. No creu que hauria de seure i respirar profundament un parell de cops? El que volia dir és que no es tracta de la carta de comiat d’una suïcida. La va escriure durant la nostra teràpia, unes quantes setmanes abans que desaparegués.

L’Ulf Karlkvist va vacil·lar. Es va quedar dret amb el puny estret i tremolant una bona estona fins que es va tornar a asseure a la cadira.

En Göran Hjonåker va esperar, va empassar-se la saliva i va recuperar l’alè.

—Érem aquí a la consulta, parlant, i vam acordar que faria una llista amb les coses que se li feien més difícils. Aquelles que voldria canviar. En un primer moment estava pensat com una mena de neteja. Un procés dins de la teràpia. Però després vam parlar del que hi havia al full, del que estava cansada i no li agradava, i junts vam arribar a la conclusió que s’havia de quedar aquella llista. Intentar desfer-se d’aquells problemes. D’un en un. Que ella mateixa havia de recuperar el control de la seva vida.

Va girar els ulls cap a l’Anna.

—Aquella llista l’havia d’ajudar. Se centraria en una sola cosa i, en acabat, en una altra. Netejar una habitació. Jugar amb els nens. Posar-se un vestit elegant. Un vespre trucar a una cangur i sortir a sopar en algun lloc bonic amb el seu marit. Petits gestos per mirar d’aconseguir convertir el que fins llavors li resultava inaguantable en suportable.

Els ulls del psicòleg es van passejar entre els presents.

—Quan va sortir d’aquí amb la llista a la mà em va semblar que havíem fet una passa endavant en la teràpia. Però l’assassí devia trobar el full a casa seva i el devia deixar a la vista perquè semblés la carta d’una suïcida. Una habitació estava endreçada. L’Elisabeth duia un vestit elegant. Algú va seguir la llista i ho va muntar tot perquè semblés que s’havia llevat la vida, amb una, diguem-ne així, carta de comiat per fer-ho més versemblant.

L’Ulf Karlkvist es va balancejar a la cadira i es va reclinar cap enrere. Va tancar els ulls i va recolzar el clatell contra la paret. Lentament, molt lentament, va començar a clavar-hi cops. En un primer moment impactes suaus, com si estigués rumiant, però després cada vegada més i més forts.

La Julia va mirar l’Anna, que contemplava paralitzada el seu superior mentre picava de cap contra la paret.

—Merda! —va bramar l’Ulf Karlkvist, finalment.

Cap dels presents s’atrevia a respirar. Es van quedar quiets uns quants minuts. Ningú no va dir res. Per fi, l’Ulf Karlkvist va alçar una mà i es va posar a fer-se un massatge al clatell.

—Ai.

La resta van esclafir a riure. Una rialla franca però espantada que va ressonar falsament dins de la sala i no va tardar a ofegar-se. La Julia va aprofitar l’avinentesa.

—Ulf, on eres quan l’Elisabeth va desaparèixer?

S’esperava un contraatac. Un «I a tu què t’importa?». Però no va passar res. L’Ulf Karlkvist seia en silenci amb els ulls tancats i palpant-se el clatell.

—Estava enterrant la meva mare.

Va mirar fixament la Julia. La veu se li va esquinçar en continuar:

—Te’n pots arribar a fer una idea? Em passo el matí treballant, a l’hora de dinar me’n vaig directament al funeral de la meva mare i al vespre, quan penso que tot aquell refotut dia s’ha acabat, rebo una trucada que em comunica que l’Elisabeth ha desaparegut.

Es va quedar en silenci.

L’Ing-Marie es va escurar la gola.

—Hi ha una altra cosa que hauríeu de saber. Hem parlat amb la dona que va trobar el cos mentre feia jòguing, la Dragana Jovanovic. Diu que fa tres dies al vespre va veure la Klara Hunnevie i en Klas Hjort junts al costat del Simsjön.

L’Ulf Karlkvist va agafar d’una revolada la carta de comiat, se la va ficar a la butxaca de la jaqueta i va sortir per la porta abans que ningú tingués temps de pronunciar ni mitja paraula.

L’Anna va mirar la Julia.

—Per què li heu preguntat on era el dia que va desaparèixer l’Elisabeth?

La Julia va gemegar:

—Perquè en Karlkvist i l’Elisabeth havien estat parella. Ella el va deixar per en Klas Hjort. De debò que no ho sabies? A què collons us dediqueu durant el dia? Em pensava que eres una bona professional.