54

Tot va començar amb el ioga.

Quan l’Anna vivia a Estocolm i estudiava a l’Escola de Policia havia anat a una classe. Potser amb l’esperança de trobar finalment la pau interior, no ho sabia del cert.

No havia trobat la pau. Però havia conegut la Julia.

Va pensar que, en realitat, era sorprenent que les seves vides mai no s’haguessin creuat abans i va contemplar la dona que estava asseguda a l’altre costat de la taula anotant alguna cosa. Tenien la mateixa edat, venien del mateix petit racó de món. Havien triat línies diferents al batxillerat, el programa de ciències socials a Skara i de naturals a Lidköping. Havien viscut a tan sols uns quants quilòmetres l’una de l’altra però mai no havien coincidit. No havia estat fins que totes dues s’havien mudat a Estocolm per estudiar durant dos anys i dos anys i mig respectivament per accedir a la feina dels seus somnis.

Cada vegada que l’Anna pensava en el temps que havia passat amb la Julia a Estocolm el cos li bullia per dins. Era com un enamorament. S’havien convertit en millors amigues. Havien confiat plenament l’una en l’altra. S’havien quedat a dormir a casa de l’altra com si fossin dues criatures. S’havien xiuxiuejat a cau d’orella els secrets més profunds, s’havien explicat coses que es pensaven que mai no dirien a ningú. La Julia era l’única persona del món que coneixia el motiu real de per què s’havia fet policia.

L’Anna havia estimat la Julia Almliden. Encara l’estimava. La seva amistat era de les més sòlides que havia viscut mai i a les beceroles de la seva relació, quan passejaven agafades de bracet pels carrers de la capital, havia pensat que, com en els contes, ho podria resistir tot. S’havia equivocat.

L’Anna es va adonar que la dona que seia a l’altre costat de la taula l’estava observant. Una mirada que va interrompre sobtadament el seu passeig sota els til·lers del record. L’Anna va fer un esforç per tornar a la sala d’interrogatoris. Tenia una feina a fer. Odiar la Julia i trobar-la a faltar ja ho podria fer més tard.

—L’interrogatori és el millor mètode per aconseguir proves en un cas d’assassinat. La clau és la capacitat d’escoltar, un bon tracte, estar ben preparat, prendre’s el temps que calgui i tenir clar què es vol aconseguir amb aquella conversa.

La Julia va assentir amb el cap.

—I el vostre grup Cold Case, en què es diferencia de les sèries de televisió?

—Es tracta d’uns casos d’assassinat amb una pila d’informació preliminar que normalment és tres vegades més alta que en les novel·les negres de ficció. I són significativament més difícils de resoldre. Els agents de les unitats Cold Case no només repassem munts i munts d’informes masegats sinó que també ens desplacem fins als escenaris on es van produir els crims. Voltem pels carrers. Estudiem els detalls que presenta el terreny. Intentem penetrar dins del cervell de l’autor per entendre què va sentir.

—O sigui exactament igual que els polis de la tele —havia dit la Julia.

—Sí, excepte que cap dels meus companys s’assembla a en Gunvald Larsson.

—T’oblides d’en Karlkvist —havia fet la Julia, burleta.

L’Anna havia esclafit a riure. Fins que se n’havia adonat i havia callat.

La Julia i ella mai més no riurien juntes.

De fet, l’Anna no tornaria a riure mai.

La Julia ja se n’havia cuidat prou.