101

Ni tan sols li havia donat l’oportunitat de protestar.

—Sóc l’Ing-Marie. Ara calla, Karlkvist, i para l’orella. La Julia i jo aviat entrarem en una habitació i portaré el telèfon a la mà mentre hi sigui. Seria molt intel·ligent per part teva de no penjar, escoltar la conversa i enregistrar-la. Ho entens?

L’Ing-Marie va abaixar el mòbil i va somriure a la Julia.

—Anem? —va dir, va aixecar la mà i va trucar a la porta, que segons més tard es va entreobrir.

—Estic ocupat amb una pacient —va dir en Göran Hjonåker, i va fer el gest de tancar la porta.

La Julia va esmunyir el peu en l’escletxa.

—Crec que aniria bé que ens asseguréssim que la teva pacient surt d’aquí amb el cap intacte —va respondre la periodista.

El psicòleg es va quedar petrificat. Els ulls li ballaven d’una periodista a l’altra.

—Ara no sé a què es refereixen.

De totes les persones que hi havia al món… La Julia volia plorar. Havia desitjat amb tanta força que no es tractés justament d’en Göran Hjonåker. S’havia plantejat començar a venir a la seva consulta. Parlar amb aquell home. Aconseguir ajuda.

—Göran, ja s’ha acabat. Però ho farem d’una manera educada. Deixa que la persona que hi ha aquí dins marxi i després deixa’ns passar.

L’home que uns instants abans inspirava confiança i tenia un gran aplom es va esfondrar. A la Julia li va fer la impressió que veia com es desinflava. Va assentir lentament amb el cap i va obrir la porta.

—Inger, m’acaba de sortir un imprevist i malauradament ho hem de deixar aquí. Aquesta visita no te la cobrarem. Quedem a la mateixa hora la setmana que ve —va dir amb serenor a la dona, que, amb mirada de no entendre què passava, es va aixecar de la butaca i va marxar de la consulta.

Era tan bonic com el recordava. L’exquisit dibuix de roses serpentejava per la fusta. La Julia va sentir vergonya d’haver pensat com n’era de còmoda la butaca on havien esclafat el crani de l’Elisabeth Hjort.

—Seu.

En Göran Hjonåker va seguir les ordres de l’Ing-Marie. Es va desplomar a la butaca.

—Va ser quan vaig comentar allò de la neteja? —va preguntar.

L’Ing-Marie i la Julia es van mirar l’una a l’altra i després al psicòleg.

—La darrera vegada que vau ser aquí vaig parlar més del compte. Vaig dir que a casa de l’Elisabeth les coses estaven endreçades, dins l’habitació dels nens. La policia mai no ho havia fet públic. Però cap de les dues vau reaccionar, no sabia si us havíeu pensat que l’altra m’havia donat aquell detall… Des de llavors he estat esperant que o bé vosaltres o bé la policia apareguéssiu per aquí.

L’Ing-Marie es va aclarir la gola.

—En part —va dir—. Pots començar pel començament. Tu millor que ningú altre saps que va bé buidar el pap.

L’home va empassar-se la saliva.

—L’Elisabeth pegava a l’Elias.

En Göran Hjonåker es va girar cap a la Julia.

—Recordes el que em vas preguntar la primera vegada que vas ser aquí? Si tenia fills?

La Julia va assentir amb el cap.

—També recordo que em vas dir que no tothom n’hauria de poder tenir.

En Göran Hjonåker va assentir amb el cap i es va reclinar a la butaca. Va explicar com la seva dona i ell havien intentat tenir-ne durant més de quinze anys. Com finalment havien renunciat a la idea de tenir-ne de propis i s’havien inscrit a la cua per a adopcions. Però que, va explicar el psicòleg, després de dos anys de preguntes i exàmens mèdics el novembre del 2009 havien declarat la parella no apta per adoptar, perquè va resultar que la seva dona havia tingut un atac d’epilèpsia quan era adolescent.

—Molts països no volien atendre la nostra petició perquè érem, més ben dit jo era, massa vell. Al final només ens quedava Guatemala i realment vam creure que hi teníem una oportunitat. Que el nostre fill era allà. Però en un control mèdic extraordinari la meva dona va comentar de passada això de l’atac que havia tingut feia més de vint anys. Un únic atac d’epilèpsia. I allà es va aturar tot. Em pensava que em podia guardar aquella tristesa per a mi tot sol. Però quan el 2 de novembre va arribar la resolució la meva dona em va trucar plorant completament histèrica… I cinc minuts més tard vaig sortir a la sala d’espera i em vaig trobar l’Elisabeth Hjort, preparada per a la nostra cita.

Va mirar per la finestra.

—Una dona terrible, realment. Durant gairebé un any sencer havia vingut aquí cada setmana per parlar amb un fàstic absolut dels seus fills. Tot era culpa dels nens. Era a causa de l’Erik i l’Elias que el seu marit li era infidel. Era per l’Erik i l’Elias que no es veia amb forces per fer-se càrrec de la casa, la feina o ella mateixa. La seva personalitat em treia de polleguera, però ho suportava perquè és a això que em dedico i perquè en el fons creia que podria ajudar-la a comprendre les coses.

Es va quedar en silenci. Va empassar-se la saliva.

—Però aquell dia… Tan sols uns minuts després que la meva dona m’expliqués, destrossada, que la nostra lluita havia acabat definitivament, l’Elisabeth estava asseguda en aquesta cadira descrivint com el cap de setmana anterior s’havia abraonat al damunt de l’Elias i li havia clavat unes quantes bufetades.

Va fer una pausa.

—Vaig esperar una segona part. El penediment. Que començaria a plorar i es lamentaria de ser tan mala mare. Però no va venir res d’això. No se sentia penedida. Pensava que el marrec s’ho mereixia. Va dir que la sensació de la mà impactant a la galta del nen havia estat alliberadora i que havia seguit colpejant-lo fins que el seu marit havia arribat a casa i l’havia aturat. D’allò sí que se n’havia sentit avergonyida. Que la descobrissin. No pas del crim en si.

Va assenyalar el bloc de notes que tenia al davant. Les periodistes van reconèixer-hi el mateix dibuix que hi havia a la carta de comiat de l’Elisabeth Hjort.

—No sé què em va agafar. Li vaig demanar que escrivís una llista de les coses que volia canviar, amb l’esperança que fos capaç de veure les seves pròpies culpes en aquella situació… Però llavors tot va tornar a girar al voltant dels nens.

El psicòleg va remenar el cap.

—I al final el got va vessar. El món se’m va fer negre. Va ser com si d’alguna manera sortís del meu propi cos, no vaig ser pas jo el que ho va fer. Tot el que podia pensar era que havia de fer callar aquella dona. De pressa. Així que mentre ella estava llegint, era al bell mig d’una frase en què es queixava de com n’eren de pesats els seus fills, em vaig aixecar, em vaig situar darrere seu, vaig respirar profundament, la vaig engrapar pel cap i el vaig estavellar contra l’estructura de la cadira. Amb força.

La veu se li va esquinçar. En Göran Hjonåker va començar a plorar.

—Es va… es va desplomar a la cadira i prou. Amb els ulls fixos, la boca esbatanada. No va rajar gens de sang. Senzillament se n’havia anat.

La porta es va obrir d’una revolada i l’Ulf Karlkvist va entrar a la consulta fet una fera, encara amb el mòbil clavat a l’orella. Seguint-lo de ben a prop, amb les armes a les mans, l’Anna i en Patrik. En Göran Hjonåker va mirar els policies i va allargar els braços en un gest de resignació.

—Mai abans en tota la meva vida havia colpejat a ningú. Ella no es va arribar a adonar del que va passar. De cap manera la volia matar… Senzillament no podia suportar sentir ni una sola paraula més que sortís de la seva boca.

—I jo no en vull sentir cap més de la teva —va dir l’Ulf Karlkvist.

L’inspector de la Policia Nacional es va acostar al psicòleg i va posar les manilles a aquelles mans estirades.

—Göran Hjonåker, queda arrestat per la mort de l’Elisabeth Hjort.

L’Ulf Karlkvist no es va dignar a dedicar ni una sola mirada a l’Ing-Marie o a la Julia quan bruscament es va emportar el psicòleg de la consulta.

—Göran!

L’home, que tot just s’havia deixat arrossegar obedientment, es va aturar. Va girar el cap i va mirar amb ulls interrogatius la Julia, que l’havia cridat. La periodista va assenyalar el prestatge.

—Tan sols he de saber una cosa. El tren. És la locomotora de l’Elias?

Un somriure suau va respondre la pregunta.

—Durant la nostra última sessió va seure amb la joguina a les mans. Parlava de com n’era, de pesat, que havia trencat la locomotora i que al final s’havia cansat de la seva xerrameca perquè l’arreglés. Havia clavat aquella pallissa a l’Elias perquè deixés d’atabalar-la amb el tren.

Va abaixar els ulls cap a terra.

—Vaig tardar cinc minuts a arreglar-lo. Cinc minuts. Aquella dona no era capaç de dedicar ni tan sols aquest temps al seu fill.

La Julia va mirar el psicòleg.

—N’hi ha que no haurien de ser pares.

Quan l’Ulf Karlkvist i en Göran Hjonåker van començar a dirigir-se cap a la porta, l’Anna els va anar al darrere. Només en Patrik es va quedar a la consulta. Va allargar una mà.

—Bona feina.

Orgulloses però avergonyides, l’Ing-Marie i la Julia van encaixar la mà del policia abans de veure com també l’esquena d’en Patrik Morrelli seguia els seus companys.

—Espero que en Blåljus hagi tingut temps d’arribar —va dir l’Ing-Marie.

—Crec que, de tot plegat, és el que menys ens ha de preocupar —va dir la Julia, i va passar un braç per la cintura de l’Ing-Marie abans d’imitar la veu d’en Blåljus—. «La fotografia de l’any, baby. Estic pensant en la fotografia de l’any».