37

Dimarts, 12 de gener de 2010

Feia estona que havia deixat de trucar amicalment.

Ara picava amb totes les seves forces. Uns cops durs i furiosos.

La Julia va mirar a banda i banda de Livbojstigen mentre esperava que la porta s’obrís.

Havia passat per totes les cases de la vorera on vivien els Hjort. Ara era a l’altre costat del carrer i es va adonar, a desgrat, que encara n’hi quedaven la meitat. Quina feina de merda. I tampoc no li estaven aportant res.

En Lindgren havia tingut la idea brillant que la Julia truqués porta a porta després que l’Ing-Marie i ella li parlessin de l’afer amorós.

«Potser algú va veure alguna cosa, però llavors no hi va caure. Aquí hi ha un filó. Només cal que vagis trucant a portes fins que el trobis», havien estat les seves paraules durant la reunió matinal.

La Julia va pensar que l’Ing-Marie no havia hagut de venir a picar portes amb el cul glaçat. Quan arribava l’hora de la feina bruta que tot reporter de successos ha de suportar, feia la impressió que sempre apareixia un assumpte municipal que de cop i volta era d’allò més important, encara que es trobessin al bell mig d’un cas d’assassinat. De vegades semblava que, senzillament, l’Ing-Marie es feia fonedissa. I no és que a la Julia li importés. Excepte probablement just en aquell instant.

—Digui?

Es va estremir. No havia sentit que s’obria la porta.

La Julia va calcular que la dona que tenia al davant devia estar entre els setanta i els vuitanta anys. Semblava molt desperta, cabells llargs i grisos recollits en un monyo ben fet, però amb uns rínxols rebels que se li escapaven a les temples. Ulleres llargues i primes amb muntura fina de color gris que emmarcaven uns ulls blaus amb unes arrugues de riure que s’estenien fins a les orelles. Un somriure que deixava al descobert unes dents petites tenyides tant per la mola del temps com segurament per una gran quantitat de cafè. Les galtes eren grosses, flonges i li recordaven les de la seva àvia. La Julia va sentir l’impuls de pessigar-les.

Però no ho va fer. Per contra, es va presentar i la dona la va convidar a passar.

L’Anna-Maj Hansson va obrir camí fins a la cuina, on va posar la cafetera en marxa i va parar taula.

La Julia va alçar la tassa i va admirar les poncelles de rosa pintades de color rosa, els petits detalls daurats i les fulles precioses. La seva àvia n’havia tingut unes d’idèntiques.

—Una història ben terrible. I que pogués passar en aquest carrer. La gent es pensava que aquesta mena d’assassinats només passaven a les grans ciutats.

La Julia va assentir amb el cap.

—Suposo que la policia ja ha estat aquí i ha parlat amb vostè.

—Fa uns quants dies van anar de porta en porta. Em van preguntar si havia vist alguna cosa estranya el dia que va desaparèixer l’Elisabeth, però jo no havia vist res. No era a casa. Tenien molta pressa, la policia. No van tenir temps ni de prendre un cafè.

Amb cara de decepció, l’Anna-Maj Hansson va assenyalar les tasses amb un cop de cap.

La Julia va somriure i va comprendre la policia, es va preguntar si havia estat l’Anna la que havia vingut fins aquí.

Va clavar una llambregada al rellotge. Bé podia dedicar un quart d’hora a aquella velleta.

—Com era l’Elisabeth Hjort?

—Vaja, darrerament no es trobava gaire bé. Se sentia molt sola. Sovint irritable… Sabia que estava de baixa?

L’Anna-Maj Hansson no va esperar la resposta, sinó que va continuar xerrant.

—Els darrers temps no la veia gaire. Cada cop estava pitjor, la pobra. Roba desmanegada i cabells bruts. No es maquillava. Fins i tot va deixar de saludar quan sortia a treure les escombraries. Es va aïllar completament.

—Com li sembla que anaven les coses amb la resta de la família?

—Els marrecs em feien molta llàstima. Al final feia la impressió que n’estava ben farta, quan els vigilava mentre jugaven a fora, asseguda en una cadira. Es quedava allà quieta, la tassa de cafè a la mà i els ulls fixos en no sé què. Feia mal al cor veure aquella desgràcia. I com anaven les coses amb el seu marit, no ho sé pas. No els veia mai junts. Un dels dos sempre amb els fills. Però mai tots dos alhora.

La Julia va fer un altre glop.

—I els veïns? Què li ve al cap quan pensa en la Klara Hunnevie?

—Res, prou que de vegades els feia una visita. Els darrers temps menys sovint. Bé, com ja li he dit l’Elisabeth es va allunyar de tothom. I tampoc no sé si va passar alguna cosa amb el seu home que va fer que la relació es distanciés.

La Julia va somriure. Pobles. És clar que els veïns se n’assabenten, quan dues persones comencen a anar-se’n al llit juntes, independentment del que es puguin pensar els implicats.

—Es refereix a en Klas?

L’Anna-Maj Hansson va alçar els ulls sorpresa.

—Què? No, parlo d’en Mats.

Ara era el torn de la Julia de fer cara de perplexitat. No va semblar que l’Anna-Maj Hansson se n’adonés.

—En Mats Hunnevie. L’home de la Klara. Va estar a casa de l’Elisabeth. Una setmana abans que desaparegués. Va cridar com un esperitat. Què era el que li va dir…?

Es van quedar en silenci.

—Et penediràs d’això! —va cridar de cop i volta l’Anna-Maj Hansson en veu alta.

Va mirar la Julia i va continuar.

—Això va dir, i va tancar la porta d’un cop. Va ser justament quan tornava de comprar amb els del servei de transport municipal. Havia pensat demanar-li que m’ajudés a entrar les bosses, però semblava tan enfurismat que les vaig carregar tota sola. Vaig haver de fer tres viatges, ara ja no tinc tanta força com abans. Els néts venien a fer-me una visita i havia comprat alguna cosa per berenar.

—Aturi’s un moment… En Mats Hunnevie va tancar la porta d’un cop? La porta de casa l’Elisabeth?

—Sí, exacte. Així que vaig pensar que potser s’havien barallat per algun motiu i que era això el que hi havia darrere del fet que l’Elisabeth i la Klara s’haguessin distanciat.

—Ho va explicar a la policia?

—No. Ara que ho diu, llavors no hi vaig pensar… Tenien tanta pressa. I això devia passar una setmana abans de la desaparició. Ells em van preguntar si havia vist alguna cosa el mateix dia. I no ho havia fet.

La vella li va tornar a omplir la tassa abans que la Julia tingués temps d’impedir-ho.

—Però no hi fa res que no els ho digués. Es tracta d’en Mats. És tan amable. M’ajuda amb les fulles. També em treu la neu. I a l’estiu em talla la gespa.

Va mirar fixament la Julia i de sobte va semblar deu anys més jove.

—Creu-me, noieta. Aquell home no faria mal ni a una mosca.