92

Deu hores més tard em sentia una mica millor.

Vaig entrar a l’aparcament del Blå Stjärnan i vaig agafar el mòbil. Vaig teclejar un missatge curt: «Queden tretze hores. Ho pots aconseguir».

Un cop vaig prémer el botó d’enviar, vaig guardar el telèfon a la bossa, vaig abaixar el para-sol del cotxe i vaig obrir el mirall. Com a cosa excepcional, m’havia maquillat a consciència. M’hi havia vist obligada. El coloret m’havia fet servei. Les bosses negres sota els ulls després de la conversa d’aquella matinada amb prou feines es notaven. Vaig agafar el brillant de llavis i me’ls vaig pintar. Em vaig posar una mica del Body Splash que el meu xicot m’havia comprat a la botiga de Victoria’s Secret de Nova York. Strawberries and Champagne.

El cap de veterinària amb qui m’havia de trobar es deia Nicolai Jensen i rondava la cinquantena. No era exactament la meva franja preferida. Necessitava tota l’ajuda que em pogués brindar.

—De què em va dir que volia parlar?

—Medicaments. Per a cavalls.

Era al despatx d’en Nicolai Jensen a l’hospital equí de Skara, contemplant aquell home de cabells foscos. Sota la bata blanca apareixia una figura esprimatxada, que portava ulleres petites per llegir al davant d’uns ulls marrons i una barba fosca que duia ben cuidada. M’havia presentat com a periodista i li havia explicat que volia escriure un article sobre les trampes que es cometien en el món de les curses de trotadors. No m’havia demanat que li mostrés cap acreditació. Tenia els meus dubtes que ni tan sols sabés com em deia. Perfecte.

Jo m’havia documentat una mica sobre aquell home. En Nicolai Jensen era un especialista europeu en cirurgia eqüestre, cosa que era —pel que havia après— el grau màxim de competència que podia assolir un veterinari especialitzat en aquesta branca de la cirurgia animal. Si hi havia algú en tot Suècia que podia tenir accés a l’etorfina era l’home que seia davant meu en una cadira que feia la impressió de ser ben cara. Pell negra amb unes costures que serpentejaven pel seient com si fossin ones. De ben segur que valia més que la decoració del meu apartament tota junta.

—Com naturalment sap, darrerament hi ha hagut molta polèmica als diaris sobre el món dels cavalls.

L’home va assentir amb el cap.

—I si hi ha algú que sap com estan els animals d’aquesta regió, com es troben, aquest és vostè.

—Bé, m’atreviria a dir que no només els d’aquesta regió. Aquí ens arriben cavalls de tot el país. La nostra unitat quirúrgica du a terme qualsevol mena d’intervenció.

Va començar a comptar amb els dits.

—Cada setmana fem cirurgies làser, laparoscòpies, tractem fractures d’ossos i practiquem intervencions abdominals.

Vaig anar prenent notes a la vegada que assentia amb interès.

—He estat navegant per la pàgina web de l’hospital i hi he trobat la descripció de casos realment fascinants. Segur que n’hi ha molts que pensen que és molt desagradable donar un cop d’ull a les imatges, però he de dir que quan em vaig adonar que era vostè el que apareixia a les fotografies em vaig sentir alleujada, gairebé contenta pels cavalls, que estiguessin en tan bones mans. He seguit la seva carrera. Es veu de lluny que li agrada la seva feina i que alhora és bo en el que fa.

L’home es va regirar a la cadira. Li vaig dedicar un somriure. Vaig pensar que allò sempre funcionava. Era com si tots els homes amb un relatiu èxit que rondaven la cinquantena fossin clons d’un mateix ancestre: el senyor Ego. Així que algú tenia ocasió de parlar de la seva pròpia excel·lència, perdien de vista temps i espai.

—Bé… Evidentment que poder ajudar els animals sempre produeix una sensació de satisfacció indescriptible.

La modèstia amb què va pronunciar aquelles paraules no va sonar ni de bon tros tan versemblant com el veterinari hauria volgut, però jo vaig continuar assentint amb el cap vivaçment.

—I això que ha aparegut els darrers mesos a la premsa groga, que els entrenadors atipaven els cavalls amb coses estranyes o que els sotmetien a turments de qualsevol mena… Un veterinari com vostè se n’adonaria amb una exploració ordinària, de ben segur.

—És clar. Suposant que el responsable vingués aquí perquè l’ajudéssim si un d’aquests cavalls tenia problemes. Però si un entrenador de trotadors ha maltractat un animal es pot pensar que la primera cosa que farà no és precisament portar-lo al veterinari. Si no es tracta d’un cas extremament crític.

—No, naturalment que no. Però a partir dels cavalls que vostè ha vist, ha detectat alguna cosa que s’assembli al maltractament animal de la mena de què s’ha estat parlant?

—No, mai.

—Quins medicaments fan servir els que fan trampes?

—Depèn de la mena de cavall i del problema que tingui la bèstia. La Federació Sueca de Trotadors té una llarga llista de substàncies prohibides. A un cavall embogit, per dir-ho d’una forma entenedora, se li pot punxar Plegicil perquè es calmi una mica. A un que tingui dolor se li administren analgèsics, normalment fenilbutazona. El Lasix augmenta el rendiment de l’animal. En realitat és un medicament per a humans amb edemes pulmonars. Però el fàrmac ajuda els cavalls que tenen problemes de coll perquè és diürètic i les bèsties amb problemes pulmonars poden augmentar l’intercanvi de gasos quan els pulmons estan secs. Tots tres preparats eliminen els obstacles perquè els cavalls puguin córrer per sobre de les seves capacitats reals.

—I d’on els treuen?

—Sempre hi ha maneres d’aconseguir allò a què no s’hauria de tenir accés. I molts preparats que es consideren dòping per a cavalls són dels que nosaltres, els humans, fem servir constantment. L’ibuprofèn i la cafeïna, per exemple, només per esmentar-ne alguns.

Vaig assentir amb el cap.

—Bé, em sembla que tinc tot el que necessito. Realment m’ha aportat moltes coses interessants.

Em vaig moure a la cadira i vaig apuntar un somriure.

—De fet hauria d’afanyar-me a tornar, però em sembla tan emocionant ser aquí. Hi ha cap possibilitat que puguem fer un petit tomb per les instal·lacions?

La cara de l’home es va il·luminar.

—Evidentment!

El lloc recordava una clínica per a humans de les bones. Vam avançar pels passadissos i vam treure el nas a diverses habitacions. Ens vam aturar davant de la màquina de raigs X, que era la més grossa que havia vist a la meva vida.

—Pot suportar fins a dues tones. Avui en dia els cavalls ja no pesen tant, el més gros que hem tingut aquí feia sis-cents quilos, però podríem tractar un elefant de dimensions reduïdes si ens hi veiéssim obligats —va explicar el veterinari.

La visita guiada va continuar. Hi havia diverses cintes per on se suposava que els animals havien de caminar per examinar-ne els moviments. En una altra sala en Nicolai Jensen va agafar unes cadenes i va mostrar què calia fer per aconseguir que una bèstia s’estigués quieta.

Vam passar per davant d’una porta amb un cartell amb una creu vermella sobre un fons blanc i jo em vaig aturar.

—Per cert, estava pensant en això que ha dit de l’elefant. N’ha tingut mai cap, aquí dins?

—No, però seria divertit. De tant en tant el circ arriba a Skara. Llavors acostumo a jugar amb la idea que calgui fer una radiografia a algun d’aquells gegants, però fins avui no ha passat mai.

—Com es fa per sedar un animal tan gros?

—Hi ha un tipus de morfina especial per a aquests casos. Fem servir etorfina. Segur que no n’ha sentit a parlar.

Vaig remenar el cap.

—No, però parli-me’n, sembla interessant.

—L’etorfina és una morfina molt potent. S’ha de fer servir en animals molt pesants i amb unes restriccions estrictes. Portar l’equip de protecció complet és un imperatiu. Si te’n cau una gota a la pell sense estar diluïda en la dosi adequada, mors en qüestió de minuts.

—Us atreviu a tenir aquest preparat aquí a l’hospital?

En Nicolai Jensen va assenyalar amb el dit la porta que tenien al davant.

—En un lloc segur, és clar.

Vaig treure el bloc i vaig prendre notes davant del veterinari. Em vaig mossegar els llavis, vaig assentir amb el cap i vaig escriure, escriure i escriure. Com si no hi hagués demà. Com si no existís res al món tan interessant com el que estava dient aquell home. Cosa que, de fet, just en aquell instant era veritat.

—Nicolai, ja sé que és fugir una mica d’estudi, però em fa la impressió que això de la seguretat pot ser bo com una història en si mateixa. Els hospitals normals i corrents en podrien aprendre un munt de les seves normes estrictes, perquè allà desapareixen coses constantment. Voldria explicar-me en què consisteixen les rutines que segueixen aquí? Evidentment no les desvelaré de forma detallada a l’article, però només per tenir-ne una idea. Té temps?

En Nicolai Jensen va clavar una llambregada al rellotge.

—I tant —va dir, i amb la clau va obrir la porta de la sala de medicaments.

Vam entrar a una habitació sense finestres, plena d’armaris fins al sostre. Al bell mig hi havia un ordinador. No em vaig poder estar de xiular.

—Vaja!

En Nicolai Jensen va somriure i es va acostar a l’aparell.

—És gairebé com estar en una pel·lícula, no creu? Però hem de tenir aquesta mena de seguretat. Som l’hospital veterinari que té la major quantitat dels fàrmacs més perillosos de tot Suècia.

Un botó al lateral de l’ordinador va fer que la pantalla s’il·luminés. En Nicolai Jensen va introduir una combinació numèrica i en acabat va prémer retorn. En aquell mateix instant vaig sentir un clic. Vaig mirar els armaris que omplien la sala i em vaig adonar que les tapetes metàl·liques que cobrien els panys es desplaçaven a una posició vertical.

—Vejam què li podem ensenyar —va dir en Nicolai Jensen, i va començar a caminar cap a un dels armaris.

Vaig empassar-me la saliva. No volia que el nerviosisme m’afectés la veu.

—Podríem agafar etorfina? Seria interessant després de totes les coses emocionants que n’ha explicat.

El cap de veterinària es va dirigir a l’armari que hi havia més al fons al costat dret de la sala. Vaig apressar el pas i ja m’havia col·locat darrere seu quan la porta es va obrir.

I de sobte els tenia davant meu. Una renglera rere una altra de tubs que contenien el fàrmac que sedaria el pare. Petits i fins. Dos prestatges estaven plens de provetes, col·locades en un suport blanc. Feia la impressió que en els altres sis n’hi havia encara més, però empaquetades en capses. Em vaig girar cap a en Nicolai Jensen.

—Em sembla tan interessant, Nicolai. I com va la cosa?

—Tot es redueix a matemàtica. L’etorfina ha de ser el zero coma zero zero u per cent del pes de l’animal.

—O sigui que una bèstia que pesi cent quilos, llavors…

El veterinari va somriure.

—En animals tan petits gairebé mai no fem servir etorfina. Per a aquests casos hi ha altres fàrmacs que funcionen millor. Però diguem que té un cavall que pesa cinc-cents quilos, aproximadament. Llavors haurà d’ajustar una dosi de cinquanta grams a solució líquida, cosa que s’aconsegueix dividint-ho per cinc. O sigui deu mil·lilitres.

Cinc-cents quilos. El pare rondava els cent. Dos mil·lilitres. Podia ser?

—I on té les xeringues?

Quan el veterinari es va girar cap a un altre armari em vaig adonar que era la meva única oportunitat. D’una revolada vaig agafar un tub i me’l vaig ficar sota el cinturó dels pantalons i vaig pregar a Déu que no es trenqués. Després, em vaig tombar i vaig tornar a mirar l’home. Estava buscant en un armari amb el nas ficat ben endins. Vaig allargar una mà i vaig esquinçar una capsa de l’estanteria de dalt i em vaig afanyar a treure’n una proveta. Estava a punt de col·locar-la al lloc on hi havia hagut el tub que tenia als pantalons, però vaig sentir les passes d’en Nicolai Jensen. Vaig fer mitja volta i vaig alçar la proveta davant meu.

—He pensat que podríem fer una foto amb vostè i això.

De cop i volta les faccions d’en Nicolai Jensen es van tornar severes.

—No vull que toqui aquests tubs. Com he dit abans, l’etorfina és mortal per a les persones si no se sap manipular.

Em va arrabassar el tub de la mà ràpidament.

—Si li hagués caigut tots dos podríem haver mort.

—M’he entusiasmat massa. Sincerament li demano disculpes —vaig dir, i vaig posar cara d’avergonyida—. Però tot i això encara li sembla bé convertir-se en un veterinari famós?

En Nicolai Jensen va dreçar l’esquena. Vaig fer unes quantes fotografies de l’home i el tubet, i vaig elogiar quatre vegades com n’era, de fotogènic, abans no em veiés amb cor de continuar.

—L’article seria d’allò més emocionant amb un primer pla de com es carrega el fàrmac en una agulla.

—Evidentment no ho puc fer amb això, però podem fer servir aigua de manera que s’entengui el principi.

Vaig assentir amb el cap en senyal d’agraïment i mentre el veterinari anava explicant el procés jo feia una foto rere l’altra de com s’introduïa l’agulla al tub, es mesurava la quantitat de mil·lilitres i se’n treia la xeringa plena, preparada per ser injectada.

Li vaig donar les gràcies per la paciència.

Mentre en Nicolai Jensen recollia tub i xeringa, em vaig adonar que en una cantonada del sostre hi havia instal·lada una càmera.

—Ui, fins i tot tenen càmeres de seguretat.

El veterinari va assentir amb el cap.

—Les gravacions s’emmagatzemen en un servidor i s’esborren passades setanta-dues hores. Tan sols es visualitzarien en cas que patíssim un robatori. Com he dit abans, disposem d’un dels magatzems de fàrmacs més grans de tot Suècia.

Vam sortir de la sala. Li vaig donar les gràcies per la visita guiada i vaig sortir de Blå Stjärnan.

No va ser fins que era a mig camí de l’aparcament que, amb mans tremoloses, em vaig atrevir a treure el tub dels pantalons. Vaig donar un cop d’ull al rellotge.

Quedaven dotze hores del dia que el pare feia anys.

Setanta-una hores i mitja abans que s’esborrés l’enregistrament del moment en què havia robat un fàrmac mortal.

Quan em vaig asseure al seient del conductor vaig deixar que els pensaments volessin. Sedaria el pare amb morfina per a cavalls. Si un s’hi parava a pensar, era senzillament perfecte.