84

Diumenge, 28 de febrer de 2010

Estava asseguda al terra del lavabo, plorant.

Esquarterar un cos era la cosa més fastigosa que havia fet mai.

Me n’havia anat a la xarcuteria Pettersson de Lugnås i havia comprat un garrí de quinze quilos. Mort, gràcies a Déu. No m’hauria vist amb cor de matar-lo.

El carnisser m’havia escoltat a mitges quan alegrement li havia parlat de la festa víking amb aiguamel i un garrí rostit que muntaria amb la colla d’amics.

—N’hi ha cap que sàpiga cuinar-lo? Rostir un garrí és una cosa que demana tant temps com molta cura.

Li vaig parlar amb tanta passió de la graella giratòria que el meu amic cuiner havia fabricat amb les seves pròpies mans que gairebé jo mateixa em vaig creure que existia de debò. L’home havia entrat a la cambra frigorífica per anar a buscar l’animal i després me n’havia tornat cap a casa prop de mil quatre-centes corones més pobra amb un porc mort i embolicat al portaequipatge.

Em vaig imaginar que el garrí em mirava amb ulls acusadors tot i que tenia les conques buides. El sentiment de culpabilitat planava com un núvol dens damunt meu, asseguda allà, sobre la lona de plàstic que cobria el terra com una capa protectora. Vaig mirar fixament la sang i el líquid i vaig donar les gràcies al meu mestre Dexter Morgan per haver-me ensenyat com protegir minuciosament la sala on es duria a terme l’especejament. També vaig tenir un moment per un petit agraïment als magatzems Rusta, on havia trobat la lona a un preu d’oferta. Quaranta corones per cinquanta metres quadrats de plàstic. Havia sortit d’allà amb deu paquets. Una autèntica ganga. Com a mínim ho podria tornar a intentar una segona vegada. En canvi, em sentia irritada per la meva poca traça. Havia estat molt meticulosa a l’hora de cobrir parets i terra, però m’havia pensat que l’esquarterament en si seria bufar i fer ampolles.

Havia començat provant de serrar la pota davantera dreta del porcell. La cosa no havia anat gaire bé. Havia relliscat amb la pell llefiscosa de l’animal quan havia intentat subjectar-lo a la vegada que l’anava tallant.

—Perdona’m, porquet —vaig xiuxiuejar, i vaig donar un cop d’ull al líquid repugnant que n’havia sortit. Aquell garrí pesava quinze quilos. El pare, com a mínim vuitanta, probablement més aviat rondava els cent.

—Espavila’t! —vaig exclamar.

Em vaig posar dreta, em vaig treure els guants i em vaig rentar la cara amb aigua freda. Vaig contemplar el pobre porcell, obert en canal al terra del lavabo. Vaig llançar els guants ben lluny, vaig tancar la porta en sortir al passadís i em vaig desplomar a la sala d’estar.

Vaig respirar profundament unes quantes vegades. Sabia que com més tardés a tornar-hi més feixuc se’m faria tot plegat.

Vaig agafar un retolador permanent gruixut de la bossa de mà. Després d’inspeccionar el porc, l’havia girat de manera que el llom quedés cap amunt. Fet això, hi vaig dibuixar, com si fos una autèntica cirurgiana plàstica que es preparava abans d’una operació, unes quantes ratlles per indicar per on havia de tallar.

Vaig començar traçant-ne unes de curtes al coll del porcell. Vaig passar al tronc i vaig constatar que l’esquarterament s’hauria de fer en tres parts, i no simplement amb una secció al bell mig com havia pensat al principi. La columna vertebral per si sola. Després la meitat dreta i l’esquerra. Les quatre potes del garrí eren tan curtes que es podien deixar d’una sola peça. Les cames del pare, molt més llargues, s’haurien de serrar en dues. Els braços els podia doblegar pel colze i fer-ne un paquet, mentre la rigidesa cadavèrica no hagués començat a fer de les seves. Vaig fer una anotació mental per recordar de buscar en quant de temps apareixia el rigor mortis. A les diverses sèries que m’havia mirat hi deien coses diferents. A CSI es parlava de tan sols una hora. En Dexter Morgan gaudia d’unes quantes per fer el que havia de fer.

Em vaig posar dreta i vaig contemplar les línies rectes que recorrien el garrí. Quan vaig veure aquella lògica, de cop i volta em vaig tranquil·litzar. Em vaig tornar a posar els guants. Vaig aferrar la serra amb solidesa. I vaig començar a treballar.

L’especejament em va ocupar quaranta minuts. I la serra va aguantar.

Quan vaig haver acabat, vaig contemplar els diferents trossos. La propera vegada tindria a mà dues galledes de deu litres. L’enorme quantitat de líquid que havia sortit d’un porcell ja mort i congelat no era res comparat amb el que sortiria del cos del pare. De cinc a sis litres de sang, principalment. Era fonamental tallar-li de seguida una de les artèries principals per buidar-lo.

Vaig mirar de reüll la banyera i em vaig preguntar si podia fer que es dessagnés allà, però vaig descartar la idea immediatament. No deixar proves enlloc significava, de totes totes, no buidar cinc litres de sang desguàs avall. I mai de la vida no seria capaç de moure aquella massa de cent quilos fins a la banyera. Aquell problema encara no l’havia resolt. No em podia permetre més fases intermèdies. Posant una galleda a la caròtide i una altra a la femoral n’hi hauria d’haver prou. Vaig assentir amb el cap per a mi mateixa, satisfeta dels nous coneixements que havia adquirit. En acabat, vaig sortir a la cuina per anar a buscar les bosses de plàstic i la cinta americana. El primer que vaig empaquetar va ser el caparró del porcell. No podia suportar la sensació de malestar que em provocava la mirada penetrant que em clavaven aquelles dues conques buides.

Una hora més tard, al rebedor hi havia nou bosses d’escombraries meticulosament segellades. El lavabo estava d’un net refulgent. Vaig donar un cop d’ull al rellotge i em vaig preguntar on llançaria un porc esquarterat. Per enèsima vegada vaig desitjar haver pensat més a fons tots i cadascun dels passos abans de posar fil a l’agulla.

Vaig carregar dues bosses blaves d’Ikea amb les que contenien els trossos de porc. Me’n vaig carregar una a cada espatlla i vaig sortir del pis, vaig tancar la porta amb clau i vaig baixar amb ascensor fins al garatge que hi havia al soterrani de l’edifici, i les vaig ficar al portaequipatge del cotxe. Asseguda al volant, en un primer moment no em vaig saber decidir per cap a quina direcció anar, sentia el cervell completament exhaust. Però quan el vehicle que tenia al darrere va començar a tocar el clàxon, vaig girar a l’esquerra per Badhusgatan i em vaig dirigir cap a Skara.

A l’altura de l’església de Våmb em vaig creuar amb un cotxe patrulla. Vaig notar com el pànic m’assaltava i estava convençuda que la policia faria mitja volta, m’aturaria, trobaria el porc esquarterat al portaequipatge i em faria desvelar els meus plans criminals.

Però el cotxe va lliscar plàcidament en la seva direcció. Jo vaig continuar en la meva no tan tranquil·la.

A la sortida de Hagmanstorpet vaig deixar la carretera 49 i vaig agafar un camí sense asfaltar que s’endinsava al bosc. Vaig passar per davant de tres granges, dues a la dreta i una a l’esquerra. Set quilòmetres més tard el camí s’acabava i em vaig trobar davant d’uns aiguamolls.

Vaig recordar l’article en què l’agent Jörgen Hermansen havia comentat que el fang alentia el procés de descomposició, però no tenia forces per continuar pensant.

Vaig treure les bosses del cotxe i a poc a poc les vaig anar enfonsant a les aigües marronoses fins que tot el porc va haver desaparegut.

Em vaig mirar les mans, els pantalons i les sabates, tot ple de fang, i vaig constatar que la propera vegada havia de planejar-ho millor.

Llibreta de les magdalenes, 28 de febrer: