25

Els darrers temps sentia que m’entrava el pànic cada vegada que veia aparèixer el nom del meu germanet petit a la pantalleta del mòbil. Quan havia trucat feia una estona no havia estat una excepció.

—Sóc jo. Que et molesto?

—Hola i gens, germanet —vaig respondre, i vaig intentar no mostrar la sensació d’alleujament que em produïa saber que no havia passat res de nou—. Com tens el cap?

«Millor», m’havia dit, i havia sonat com si fos veritat. Vam decidir de veure’ns la setmana següent quan li haguessin tret els punts.

Com era habitual amb el meu germà petit a l’altre extrem del telèfon, la conversa havia acabat en menys de dos minuts. Mai no vol parlar més temps. Sempre comença preguntant si molesta. Com si no et volgués robar el temps. Ser una càrrega.

La darrera vegada que havíem parlat, la conversa que canviaria tantes vides, va ser a primera hora del matí del dia de Cap d’Any.

—Que ets a la feina? Sóc a Skövde. Em pots venir a buscar al KSS?

Jo no havia preguntat res. No m’hi havia atrevit. M’havia limitat a fer fora del llit el meu xicot i pujar al cotxe.

Vuit minuts més tard era dins del servei esterilitzat d’urgències de l’hospital Kärn escanejant la sala amb els ulls. Em va fer la impressió que feia olor de sang i de pànic. Una dona que rondava els setanta anys estava asseguda en una cadira de rodes a prop de l’entrada i m’escrutava de cap a peus sense cap vergonya.

—No sembles pas malalta, tu —va dir l’anciana—. Jo he arribat primer. M’han d’atendre abans que a tu.

Vaig ignorar la dona i em vaig girar cap a l’esquerra. En una llitera hi havia estirat un nen. Estava pàl·lid, envoltat de tubs i cables, i no podia tenir més de cinc anys. En una cadira al seu costat hi havia una dona que no li treia els ulls de sobre. Amb una mà acaronava el cos del marrec. Amb l’altra, estrenyia amb força un mocador de paper fet un manyoc. Tenia els ulls vermells i inflats, però provava de somriure a la criatura. Li xiuxiuejava alguna cosa que no vaig ser capaç de sentir. No importava. Les paraules no anaven adreçades a mi.

Em vaig girar cap a la dreta i vaig veure un jove estirat en un dels llits i a qui havien rapat la part superior del cap. Em va mirar i va alçar una mà per saludar-me lentament, com si aquell esforç per ell fos extraordinari.

Vaig tardar uns quants segons a entendre que aquella figura pàl·lida i esquilada que jeia allà era el meu germà. En el mateix moment que vaig arribar al seu costat es va acostar una infermera caminant amb passes curtes i ràpides. Devia voltar la cinquantena, els cabells curts eren d’un castany esquitxat de blanc a les temples, tenia els ulls foscos i l’expressió severa, roba de color verd. A la bata hi havia una gran taca resseca, que de seguida vaig comprendre que era sang.

Horroritzada, vaig girar els ulls cap al meu germanet per veure si podia ser seva. Quan em vaig adonar de la llàntia fosca que s’havia coagulat al seu jersei de punt blau, més gran al costat del coll, més petita baixant cap al pit, volia començar a cridar i fugir corrent d’allà.

—Ets familiar del noi?

Vaig assentir amb el cap.

—La seva germana gran.

La infermera va mirar el meu germanet. Ell li va fer un senyal gairebé imperceptible amb el cap confirmant-li el parentiu i després la dona va començar a explicar:

—La policia ja ha parlat amb ell. Hauríem preferit que el recollís un progenitor, però el teu germà diu que ni el vostre pare ni la vostra mare el poden venir a buscar. Tenint en compte la teva edat, ho podem deixar passar.

Se’m va regirar l’estómac quan vaig sentir com la infermera parlava del meu germà petit com si ell no fos al davant.

La gent havia parlat del meu germà com si no existís durant tota la seva vida. Instintivament, vaig allargar la mà per agafar-li la seva. Ell la va enretirar.

La infermera, que encara no s’havia presentat, va mirar amb ulls severs el meu germanet.

—Bé, vaja, sigui com sigui ho han intentat. La policia, vull dir. El teu germà ha dit ben poca cosa del que ha passat.

El noi va mirar cap a un altre costat.

—Era plena nit i un paio de Götene m’ha clavat un cop quan era per la ciutat. No l’he pogut reconèixer.

La infermera va proferir un riure burleta exagerat.

—La nit i el dia de Cap d’Any anem de bòlit aquí dins, així que no tenim lloc per a ell. Un metge vol parlar amb vostè abans de donar-li l’alta. Cal que el tinguin en observació durant les properes vint-i-quatre hores. Ha tingut una commoció cerebral forta i no hauria de dormir sol. Si es posa a vomitar l’han de tornar a portar, immediatament.

Vaig assentir amb el cap.

—El meu xicot m’està esperant dins del cotxe. Ens rellevarem per tenir-lo ben vigilat. No estarà sol.

La infermera va fer un cop de cap.

—Aniré a dir al metge que és aquí. No trigarà gaire.

Em vaig asseure a la vora del llit d’hospital. Vaig intentar mirar el meu germà petit però ell va girar la cara.

Cap dels dos va pronunciar ni mitja paraula.

Vaig tornar a allargar la mà. Aquella vegada no la va apartar.

Devia passar un minut. Potser deu. Probablement vint. Després va venir una bata blanca cap a nosaltres. Vaig alçar la vista i vaig veure que se’ns acostava un home calb. Pantalons verds i jersei també verd sota la bata. Sabatilles Crocs blaves als peus. Quatre bolígrafs que sobresortien de la butxaca del pit. Un estetoscopi al voltant del coll. Una carpeta marró a la mà. Els ulls clavats en el meu germà petit.

—Com te trobes?

Arronsada d’espatlles com a resposta.

L’home va allargar la mà.

—Sóc el doctor Hansson, aquesta nit m’he encarregat d’aquest homenet. Vostè és la seva germana, m’equivoco?

Vaig assentir amb el cap. Vaig encaixar la mà. Em vaig presentar.

El metge va obrir l’informe i va remenar entre els papers. Els va anar fullejant cap endavant i cap enrere. Ni el meu germà ni jo no vam dir res. Ens vam limitar a mirar aquell home que estava dret davant nostre passant fulls.

Quan havia transcorregut mig minut, vaig tenir ganes d’interrompre’l. No m’hi vaig atrevir.

Vaig esperar, observant aquells ulls que es movien amunt i avall pels papers. Finalment, el doctor Hansson va tancar la carpeta i em va mirar fixament.

—Dins de la desgràcia aquest jove ha tingut una gran sort.

Es va quedar en silenci. Va deixar lliscar els ulls entre nosaltres dos.

—I continues afirmant que no recordes què ha passat?

Nova arronsada d’espatlles.

El doctor Hansson va tornar a obrir la carpeta.

—No sé fins a quin punt la infermera li ha explicat la situació, però el seu germà ha estat víctima d’una agressió molt greu. El tall és realment profund. Li hem posat catorze punts que caldrà treure d’aquí a una setmana, deu dies potser, depenent de com cicatritzi. L’impacte que ha rebut al cap ha estat molt violent i és un miracle que se n’hagi sortit amb tan sols una commoció cerebral. Li hem fet una tomografia computada per assegurar-nos que no hi ha lesions més greus. Si es rep un cop al cap tan fort com aquest, es poden produir hemorràgies internes, el cervell es pot inflamar i el crani es pot fracturar. A la radiografia no hi hem vist res d’això i és per aquest motiu que hem pres la decisió que se’n pot anar cap a casa.

El doctor Hansson va buscar el contacte visual amb el meu germà i va esperar fins que el noi el va mirar abans de continuar parlant.

—Durant els propers dies molt probablement tindràs mal de cap i et sentiràs marejat. És normal després d’una commoció. No hauries de fer esport ni beure alcohol fins que no et sentis bé del tot. També seria força intel·ligent per part teva evitar aquelles tasques que et requereixin molta concentració, com mirar la tele o jugar a la consola.

Aquells ulls, un altre cop sobre meu.

—Cal que el tinguin vigilat constantment les properes vint-i-quatre hores. La sensació de mareig és, com he dit, del tot normal, però si comença a vomitar vull que tornin de seguida a l’hospital.

El doctor Hansson es va quedar en silenci. Va llançar al noi una mirada llarga i escrutadora.

—Et podries haver mort. Espero que no estiguis protegint a ningú, perquè el que t’han fet és una cosa molt greu.

El meu germà petit no va respondre. El metge es va inclinar cap endavant i li va clavar uns copets a la cuixa.

—Molt bé. Ara ja cal que et cuidis. Espero no haver-te de tornar a veure per aquí.

El meu germà va assentir amb el cap i va encaixar la mà que l’home li allargava. La va sacsejar. Jo vaig fer el mateix.

Vaig contemplar l’esquena del doctor Hansson mentre s’allunyava pel passadís abans d’estirar un braç per agafar la jaqueta fosca de plomes del meu germà i ajudar-lo a posar-se-la.

El cor em bategava amb força quan a poc a poc vam avançar pel passadís de l’hospital en direcció a l’aparcament, on ens estava esperant el meu xicot dins del cotxe. Em vaig adonar que els ulls se li obrien com unes taronges en veure el meu germà, però va aconseguir apuntar un somriure a la vegada que li posava una mà a l’espatlla.

—Ei, nano. M’alegro de veure’t —va dir amb veu suau.

Vaig veure que el meu germà petit somreia per primera vegada des que l’havia vingut a buscar.

El que havia passat realment la nit de Cap d’Any va sortir a la llum una hora i quaranta-vuit minuts més tard, quan estàvem asseguts al sofà blanc.

Jo no havia preguntat res. No havia estat capaç d’obrir la boca. Instintivament sabia el que em respondria i no estava segura de com reaccionaria. Sentia dins meu que estava a punt de passar alguna cosa. No sabia si pujaria al cotxe, me n’aniria fins a Götene, trucaria a la porta i amb una violència fora de control me’l carregaria així que l’obrís i el veiés allà plantat.

Estàvem tots tres al sofà, el meu germà petit estirat en un extrem, nosaltres asseguts a l’altre. Al damunt de la tauleta davant del marrec hi havia un got de suc. El meu xicot i jo, una tassa de cafè. Totes tres begudes estaven sense tocar.

El silenci planava com un núvol dins la sala d’estar. Al final va ser el meu xicot el que va prendre la paraula.

—Ara no parlaré per la teva germana, nano, sinó que només ho faig per mi. Estic content que hagis trucat aquí i t’hàgim pogut ajudar.

Un altre cop vaig veure com un somriure s’apuntava als llavis del meu germanet.

«El mira», vaig pensar. «El veu com un adult, prou gran per ser el seu pare, i el mira. El tracta com una persona». De cop i volta vaig comprendre per què feia la impressió que el meu germà sempre es relaxava quan el meu xicot era a prop.

—I de cap de les maneres et vull culpar per no dir la veritat, però tots tres sabem que amb molta seguretat recordes com va anar aquest accident. No creus que ens ho pots explicar, a nosaltres?

I li va llançar una mirada afable però incisiva.

—Això no sortirà d’aquesta habitació.

Finalment va començar a parlar. De com el pare s’havia enfurismat quan el meu germà estava a punt de sortir. No era clar el motiu. Potser perquè el meu germà era gentussa. O potser perquè els amics amb qui volia sortir eren gentussa. No recordava res més tret que la ràbia del pare havia escalat de pressa i totalment fora de control.

—M’ha dit que em mataria. M’ha explicat amb tota mena de detalls com ho faria. Em clavaria contra la paret, m’engraparia pel coll amb les seves mans nues i m’aixecaria de terra. I després es quedaria quiet així. Ha dit que em deixaria penjant mentre la vida se m’anava escolant.

Va abaixar la veu.

—Però després, allò ha estat el pitjor, el que ha dit després. Ha esclafit a riure i ha dit que el càstig valia la pena. M’ha entrat el pànic. Feia la impressió que ho deia de debò. Semblava tan satisfet mentre ho deia. Que valia la pena el càstig, si aconseguia desfer-se de mi.

El meu germà va explicar com s’havia aixecat per marxar i havia donat l’esquena al pare. Com en Valdemar havia embogit perquè el noi no s’havia quedat quiet fins al final del càstig que es mereixia i com havia engrapat la gerra amb el combinat de rom i cola. Era damunt la taula i la idea era d’anar-ne gaudint a poc a poc per celebrar l’entrada d’any. Però per contra segons més tard la gerra es va estavellar contra el crani del meu germà petit.

La gerra s’havia fet miques.

El cap del meu germà també.

La incisió, havia dit el doctor Hansson, feia dotze centímetres de llarg.

—Com has arribat fins a l’hospital?

M’havia atrevit a parlar per primera vegada.

—Quan s’ha adonat de la quantitat de sang que em rajava del cap, el pare m’ha donat diners per a un taxi. Havia begut, així que no podia agafar el cotxe. M’ha dit que només calia que em posessin una tireta i no ha deixat que truqués a una ambulància. He tardat a telefonar-te perquè a urgències hi havia cua i he hagut d’esperar una bona estona. He celebrat les dotze campanades a l’hospital.

El silenci va omplir la sala d’estar.

Vaig deixar que les llàgrimes brollessin i em vaig limitar a acaronar el braç del meu germà petit, sense dir res. No hi havia res a dir.

—L’hauríeu de denunciar.

La veu del meu xicot era de resignació. Em va mirar.

—No pots permetre que se surti amb la seva. Per això pot anar a la presó.

La mirada que el meu germà li va llançar contenia tot l’espectre emocional. Traïció. Odi. Por. Finalment es va girar cap a mi.

—Si el denuncies no et tornaré a dirigir la paraula mai més. Em sents? Diré que t’ho has inventat tot i mai més tornaré a parlar amb tu. Serà com si t’haguessis mort. Serà com si no tingués germana.

M’havia apartat la mà. Els ulls es desplaçaven del meu xicot a mi. En un primer moment eren demolidors, plens d’odi. Després va començar a plorar desconsoladament.

—Ho dic de debò. El pare em mataria.

Vaig tornar a posar la mà damunt la seva. M’esforçava per semblar tranquil·la.

—No el denunciaré. I ell tampoc no ho farà.

Vaig mirar el meu xicot amb ulls severs. I vaig esperar.

—És clar —va respondre. Tallant.

—Ara vull que et fiquis al llit i descansis. Farem torns dins l’habitació per fer-te companyia. Prepararé alguna cosa ràpida per menjar. Ningú no denunciarà a ningú. Ni jo. Ni ell tampoc —vaig dir, i vaig fer un gest amb el cap al meu xicot.

—Només volem que descansis.

Entre llàgrimes, el meu germà petit em va llançar una mirada llarga i escrutadora abans que la respiració se li asserenés prou perquè comprengués que em creia.

El meu xicot va passar un braç protector al voltant del marrec, el va acompanyar fins a l’habitació i el va acotxar. En acabat se’n va anar a buscar una cadira i es va asseure al costat del llit. Jo em vaig tancar al lavabo, on vaig deixar brollar l’atac de plor.

Durant molts anys havia cregut que em mereixia el que el pare em feia. Però en aquell moment, quan em vaig adonar que marxant del niu i trencant-hi tot contacte no havia resolt res sinó que havia passat la penyora i havia permès que la següent generació de germans carreguessin amb allò, tot es va acabar. Al davant vaig veure el meu germà petit, insegur, preciós, espantat, i vaig ser conscient que podria haver mort per culpa del darrer esclat de ràbia del pare. El metge havia dit que havia tingut «molta sort».

El pare havia traspassat massa límits.

Aquell dia n’havia creuat un més. El més important.

Havia viscut amb el pare massa temps.

Ho sabia.

Començava amb amenaces i després passava del maltractament psicològic al purament físic. La majoria de vegades anava augmentant i cada vegada era pitjor. Fins a aquell dia el límit com a mínim havia estat que mai no havia pegat a cap dels seus fills sinó «només» a les seves dones. Ara aquella barrera s’havia esbotzat. I un dia no en tindria prou. Un dia mataria algú. Qui fos.

No podia ser cap dels meus germans que fossin a prop. Preferiblement tampoc la madrastra número dos. Tot i que per dir la veritat ocupava el darrer lloc de la meva llista de prioritats.

Vaig plorar fins que les llàgrimes se’m van acabar.

En aquell moment i en aquell lloc havia mirat el rellotge i havia pres la decisió.

15.51 h. Cap d’Any, 1 de gener de 2010.

El meu germà petit havia passat la nit al meu pis. Li havíem fet companyia en torns de dues hores, alternant-nos.

El meu xicot se l’havia emportat en cotxe a casa de la seva mare mentre jo me n’anava a la feina. M’havia trucat així que l’hi havia deixat. S’havia posat tan furiós. Per primera vegada en els dos anys que feia que estàvem junts havia alçat la veu. Havia rugit. Havia cridat que no podíem continuar ballant al ritme del meu pare.

«No ho farem pas», li volia respondre. Però no ho vaig fer.

Em va dir que era una ximple per no denunciar-lo. Que hauria de fer una altra cosa que simplement quedar-me callada.

«No hi guanyem res, denunciant-lo», li volia contestar. Però tampoc no ho vaig dir. No vaig dir res.

Que no es guanyava res denunciant el pare a la policia ho havia après ben aviat.

Pel camí dur.