63

Dissabte, 20 de febrer de 2010

Vaig llançar una llambregada furiosa al meu xicot.

Home del dimoni.

Potser va notar que l’estava observant. Fos com fos, va deixar de mirar per la finestreta de l’avió, es va girar cap a mi i va somriure.

—No creus que això és exactament el que ens cal?

«De cap manera!», vaig pensar, però vaig respondre amb un lleu cop de cap i un somriure forçat.

M’havia despertat a les quatre del matí i havia dit que encara no m’havia donat l’últim regal d’aniversari. Que passaríem dos dies a Nova York que començarien a comptar poques hores després. Que tornaríem a ser aquí dilluns al matí i que tan sols arribaria una hora tard a la feina.

Havia provat de temptejar si podíem marxar més endavant, li havia preguntat si realment havíem de fer-ho ara.

El meu xicot s’havia sentit dolgut. Havia abaixat els ulls cap a les targetes d’embarcament impreses que acabava de fer voleiar davant meu i s’havia posat a murmurar alguna cosa sobre bitllets no modificables. Havia deixat clar que no em volia obligar a res, però que pensava que m’aniria bé.

Que ens aniria bé a tots dos.

Que darrerament havia semblat trista i distant i que volia que féssim una cosa romàntica plegats.

La mala consciència em va clavar queixalada i m’havia passat les últimes hores fent tot el que sabia per convence’l que deixar-ho tot darrere nostre i passar quaranta hores tots dos sols a Manhattan era una idea genial.

Vaig donar un cop d’ull a la bossa de mà. La llibreta de les magdalenes era al capdamunt de tot. Havia estat donant-hi voltes i més voltes, però sentia que me l’havia d’emportar. El risc valia la pena. El meu xicot no ficava el nas en les meves coses i probablement la policia de duanes dels Estats Units no sabia suec. Tenint en compte el poc temps que em quedava, qualsevol minut que tingués era preciós. No podia perdre dos dies a Nova York sense la llibreta de les magdalenes.

Vaig tornar a mirar el meu xicot.

Merda.

Merda.

Merda.