61

Va sentir un petit clic i intuïtivament va saber que es tractava d’un reporter gràfic des de la tribuna de l’església.

L’Anna Eiler va sospesar la idea de pujar-hi ella mateixa i fer-lo fora, però havia vist el cotxe de la Julia a l’aparcament i no es volia topar ni amb ella ni amb cap dels seus col·legues. Avui no.

Va tancar els ulls allà on era, al fons de tot de la nau, recolzada a la pedra calcària freda i rugosa extreta directament del massís de Västergöta que havien usat per construir l’església de Våmb. El Patrik hauria de pujar tot sol a fer-los callar. Ell era l’adjunt del responsable d’aquell horrible cas d’assassinat que no s’acabava mai. No pas ella.

L’església de Våmb només tenia capacitat per a cinquanta persones, però tot i així tan sols estava mig plena i el martelleig del disparador de la càmera ressonava entre les parets de la nau silenciosa. Quan les campanes van començar a repicar i la fressa provinent del campanar va emmudir aquell so de la màquina, l’Anna es va sentir alleujada i va desitjar que el fotògraf tingués prou sentit comú per comportar-se la resta de la cerimònia.

Quina merda de dia.

Va observar el taüt blanc que hi havia a l’altre extrem de l’església, decorat amb roses vermelles. Durant sis setmanes, les restes mortals de l’Elisabeth Hjort havien estat propietat de l’estat. Ara ja se n’havien extret totes les proves, malgrat que encara no se n’havien obtingut tots els resultats, i havia arribat el moment que un marit i dos fills poguessin enterrar la seva dona i mare.

L’Anna va contemplar els dos caparrons que sobresortien dels bancs de l’església més endavant, un a cada costat d’un home més gran i amb els cabells ben pentinats. Tots dos nens tenien la mateixa tofa rinxolada, però de color diferent. Anaven mudats. Texans negres, camises blanques i corbatetes petites també blanques. Havien avançat pel passadís central a banda i banda del seu pare, que anava amb vestit. Tots dos marrecs l’havien agafat fort de la mà. A l’altra hi duien una rosa vermella solitària.

L’Elias, que havia caminat a l’esquerra del seu pare i, per tant, havia passat més a prop de l’Anna, l’havia mirat de fit a fit un segon breu, abans que els ulls se li tornessin a clavar en la sanefa de l’enrajolat de terra que portava fins al taüt. En Klas Hjort i els seus fills s’havien aturat davant de l’altar. L’Anna havia vist com l’home s’ajupia fins a quedar a l’altura dels nens, com havia assenyalat la caixa, els havia dit alguna cosa, els havia abraçat i després, un altre cop agafant-los la mà, se n’havien anat a seure a la primera fila.

L’Anna es preguntava què hi feien allà en Patrik i ella.

Ordres d’en Karlkvist.

En les pel·lícules americanes sempre apareixien superpolis armats fins a les dents i equipats amb orelleres que es comunicaven els uns amb els altres a través de minúsculs micròfons mentre escrutaven tots els assistents. Tenia els seus dubtes que a la unitat ni tan sols disposessin d’orelleres. A més, havia deixat l’arma de servei a la comissaria i estava bastant segura que en Patrik havia fet el mateix.

L’Anna va mirar al seu voltant. L’assassí de l’Elisabeth Hjort potser era allà. Potser no.

L’organista va començar a tocar i uns segons més tard els congregats i el pastor van entonar el «Härlig är jorden».^[010] L’Anna va escoltar-ne la lletra amb les mans entrellaçades, mirant cap endavant. Es preguntava si passava gaire sovint que s’arribava al paradís a través del cant, com sostenia el salm. La seva pròpia experiència en relació amb l’encontre amb l’eternitat era que molt poques vegades es tractava d’una trobada gaire plàcida. De fet no era capaç de recordar que en la seva professió hagués vist una sola persona que fes pinta d’haver tingut una mort gaire serena. Ni tan sols els suïcidis.

La melodia es va acabar i l’Anna va contemplar el pastor, que al seu torn mirava l’Erik i l’Elias mentre parlava. Va escoltar les seves paraules, adreçades als nens. Era evident que en el fons era un bon pastor que volia el millor, però malgrat això no era capaç de controlar l’actor que duia a dins. Un to de veu massa alt. Uns gestos una mica massa exagerats. Una mica massa de pauses dramàtiques. Senzillament era massa evident que li agradava la idea de pronunciar un bon discurs per a aquells dos marrecs que s’havien quedat sense mare. L’Anna desitjava que aquell dia s’acabés aviat.

Tornant cap a la comissaria, va estar rumiant per quina raó l’Ulf Karlkvist s’havia quedat sol dins del cotxe durant l’ofici i si ho havia de comentar amb el seu company.