36

Molts anys abans

Tanca els ulls i prega a Déu que li pegui.

El seu pare és a dues passes de distància dins la cuina de Götgatan. La cara retorçada de la fúria. Les galtes enceses. El front arrugat com sol estar quan el cervell treballa a moltes revolucions per minut. Un puny alçat, planant amenaçador per damunt del seu cap. Estrenyent l’altre amb tanta força que pot veure amb tota claredat com la sang bombeja a traves de les tres venes blavenques i ben visibles que li travessen el braç. Ferides als artells. Se’ls ha estat rosegant durant un parell de dies, així que aquell esclat no és inesperat.

«I tot i així», pensa. «Tot i així cada vegada em sorprèn».

La boca del pare treballa com una metralladora. Les paraules surten com una ràfega a una velocitat que ni tan sols té temps d’entendre-les totes.

—… Ets una refotuda criatura del dimoni desagraïda! Mocosa, això és el que ets.

Canvia de to. La veu una mica més de falset. La saliva surt projectada de la boca mentre parla. Si estigués més a prop li hauria caigut a la galta. No seria la primera vegada.

De cop i volta sent una onada de gratitud cap al seu pare perquè no ha escopit cap on és ella.

—Ni tan sols m’escoltes? Em sents, criatura del dimoni? Els de la teva mena. Mocosos. Jo us ensenyaré el que és bo. Vols que ho faci? Ploramiques, que t’he d’ensenyar maneres, jo?

Ella mira aquells ulls grisos i recorda la conversa que havia tingut feia pocs dies amb una de les seves millors amigues. Per una vegada a la vida, li havia confessat que el seu pare era una persona violenta i que molt sovint li tenia por.

—Uix. I et pega? —havia preguntat l’amiga.

Li havia respost que no i l’amiga s’havia encongit d’espatlles i s’havia posat a parlar d’una altra cosa. I ella havia sentit tot el que no es deia després d’aquell no.

Que aleshores no hi havia cap motiu per tenir por.

Que llavors no era tan greu.

Que tots els pares de vegades s’enfadaven i cridaven als seus fills.

Que no passava res si de tant en tant a algú se li n’anava la boca.

La seva amiga no havia dit res. Aquell encongir-se d’espatlles parlava en lloc seu. I el seu silenci ho deia tot.

Torna a mirar el pare als ulls. Ara mateix està en trànsit. Prova de recordar què ha desencadenat la fúria aquesta vegada, però tot i que l’atac acaba de començar no n’és capaç. De vegades té la sensació que podria dir qualsevol cosa que no passaria res.

Hi pensa com si es tractés d’una pel·lícula. La versió del pare de la realitat. Se li apareix al cap una pantalla de cinema, com s’asseu amb una bossa de crispetes a la mà i contempla la realitat tal com la veu el seu pare. Potser aleshores podrà entendre què li passa.

—Te n’estàs fotent, oi? Te’n rius, ploramiques?

Ella no riu pas. Ni de bon tros.

—Ja t’ensenyaré jo a no fotre-te’n. Ets com la teva mare. Com la maleïda meuca de ta mare. Com la meuca de la Bodil.

La meuca de la Bodil.

Aquella frase li ressona dins del cap.

Per què diu allò de la mare? Què sap el pare que ella no sàpiga?

Torna a pensar en la seva amiga. Com li pot explicar com és no viure, sinó tan sols existir? Com cada segon de cada dia té el sismògraf encès, preparada per descobrir les oscil·lacions més minses?

Com li pot explicar el terror, quan no hi ha violència?

El maltractament sense hematomes?

Que tot plegat es tracta de matisos. Del to de veu. Les celles alçades. La marca de dents al llavi inferior. Uns ulls foscos que fan que el món s’aturi.

Com li pot explicar que sap en un nanosegon que tot ha canviat i que aleshores pot passar qualsevol cosa?

—Hòstia, vés a la merda! Ploramiques, fastigosa, criatura del dimoni. Què collons he fet per haver de suportar una refotuda mocosa repugnant com tu?

I se la queda mirant. Odi. Fàstic. Els ulls desprenen un menyspreu absolut.

Sap que mai no han vist res de tan repugnant com el que estan mirant en aquell instant. A ella.

—Merda, collons!

I arrufa el front. La repassa de dalt a baix. Remena el cap.

—Algú t’ho ensenyarà. Et mostrarà el que es fa amb les criatures del dimoni com tu. Em moro de ganes de veure-ho.

Vol que la seva amiga ho entengui. Que algú ho entengui. Qui sigui. Però com pot descriure què significa escoltar amb tot detall —i amb els efectes sonors corresponents— que la teva mare és una meuca infidel que es munta altres homes com si fossin cavalls? Que el teu propi pare mostra amb pèls i senyals com la mare cavalca, belluga el cos cap endavant i cap enrere i gemega quan deixa que els altres homes la penetrin? Ha d’explicar a algú altre les mateixes imatges que el pare li descriu a ella, de com la seva mare carda i en vol més i més? Aleshores potser es pensen que la seva mare és fastigosa. Potser aleshores també la comencen a anomenar la meuca de la Bodil. I això no ho vol pas.

Com pot explicar què és que l’alimentin amb aquelles imatges a la vegada que desesperadament intenta empassar-se una ració massa grossa d’espaguetis a la bolonyesa que el pare li ha posat al plat, perquè ningú no es pot aixecar de taula fins que no s’ho ha acabat tot?

—I aquell maleït marieta que vols que et faci de pare, el prefereixes a mi. Bengt el Marieta. Saps que li diuen així? Que a la ciutat l’anomenen així quan gira l’esquena?

I ella no ho sap. Ella acostuma a dir-li Bengt i prou. És com li ha dit que es diu. Bengt. Mai no li explicarà com l’anomena la gent. S’entristiria molt si sabés que li diuen Bengt el Marieta.

—I se li veu d’una hora lluny. Que és marieta. I això vols que et faci de pare? Abans que jo? És millor que jo? És millor que jo, mocosa? T’agrada en Bengt el Marieta?

Una altra vegada la cara de l’amiga.

Com li pot explicar que amb una sola mirada que li llanci el seu pare és capaç de saber si els propers minuts, hores, dies seran un autèntic malson?

Què significa adormir-se i poc després despertar-se amb un terror dins l’estómac que és més punyent que qualsevol altre dolor físic que mai ha patit? Que s’ha passat tota la vida provant d’aturar la mirada grisa, furiosa, enfollida abans que aparegui?

—Realment sou els uns per als altres. La mocosa, la meuca de ta mare i en Bengt el Marieta. Marxa. Fot el camp, vés-te’n a l’infern. No et vull tornar a veure mai més.

No sap com ho podria explicar. I per això decideix que la seva companya d’escola és la primera i l’última persona a qui ha confessat aquell secret.

«I ara, no», torna a pensar com a resposta a la pregunta de la seva amiga. No, el pare no li ha pegat mai. I tot indica que avui tampoc no ho farà. Es coneix les seves tirallongues, els seus sermons. Està arribant a la fase final. Si es queda quieta, si no es mou, no li pegarà.

I es queda quieta.

Però quan el rampell ha passat, torna a desitjar que li hagués pegat. Com si hi hagués fantasiejat. Tantes vegades ha esperat aquell cop. Què sentirà el dia que arribi. Una bufetada a la galta, potser? Li fan por aquells punys.

Ha vist com la cara de la madrastra es recargola quan la colpegen. Els punys fan molt de mal. Però les bufetades. Pot sentir com li bull la pell. De vegades se’n clava una i fa veure que són les mans del pare. Déu del cel, desitja amb totes les seves forces que li pegui.

Només una vegada. Si us plau, pare, només una vegada.

Llavors potser està bé.

Llavors la meva amiga potser no s’arronsa d’espatlles.

Llavors potser així el podrà odiar.