El judici final

Finalment està estès a terra, als seus peus. Immobilitzat, amb vuit rotlles de paper film, sobre el llit de campanya de color blau que havia comprat a l’Ikea per quatre-centes noranta-nou corones.

Contempla les bandes amples de plàstic transparent, embolicades al voltant d’aquell front. Al voltant d’aquell cos nu.

Del pit.

La panxa.

Els genolls.

I els turmells.

Està bastant segura que quan es desperti no es podrà alliberar.

Segueix la respiració de l’home que té estirat al davant, fortament drogat. Ignorant la posició increïblement incòmoda en què es troba el seu cos immobilitzat. Ignorant-la, per ara. Però aviat sabrà què passa. D’aquí a poc tot quedarà clar.

Tanca els ulls i retrocedeix mentalment dia a dia fins a l’1 de gener.

Com ha esperat aquest moment.

Setanta-vuit dies. O tota la vida, depèn de com es compti.

No el vol despertar. Encara no.

No té cap pressa.

No cal precipitar res del que ha d’ocórrer en les properes hores.

Per matar-lo s’ha de prendre el temps que calgui.