94

Grapejava la targeta d’aniversari a la botiga Gallerix. M’avergonyia de ser allà. N’estava mirant una amb el número seixanta escrit al davant i un munt de dibuixos d’animals alegres amb barrets de festa que feia la impressió que no volien altra cosa a la vida que felicitar la persona que complia anys. Em preguntava si el pare havia rebut gaires targetes com aquella.

Vaig mirar de reüll el rellotge. A punt de fer-se les vuit. Quedaven quatre hores del dia que celebrava els seixanta anys. Seixanta-quatre hores abans que s’esborrés la gravació de l’hospital veterinari Blå Stjärnan.

Estava cansada. Hauria de ser a casa, comptant les hores fins a la mitjanit. Em vaig pressionar les temples. Què hi feia allà?

Era com si els peus es moguessin per voluntat pròpia i m’haguessin portat fins a aquella botiga. Ara estava plantada allà, toquejant una targeta d’aniversari que el pare no rebria mai.

—Perdoni. Només li volia dir que tanquem d’aquí a uns minuts.

Vaig alçar la vista cap al dependent. Vaig tornar a col·locar la targeta al seu lloc i vaig sortir cap a la porta.

Em vaig aturar i vaig contemplar un quadre que hi havia a prop de l’entrada. Representava la silueta urbana de Nova York. Déu meu, com trobava a faltar la gran poma. Allà com a mínim vaig tenir unes hores de pau abans que m’assaltessin els meus dimonis. Vaig arrufar el nas quan vaig veure el marc barat de plàstic que de cap de les maneres feia justícia a la fotografia.

Vaig recordar el marc sinuós i desballestat però bonic de la Klara Hunnevie, amb les flors esculpides en la fusta negra, i em vaig preguntar si la futura mare ja l’havia arreglat.

Vaig recordar el marc sinuós i desballestat però bonic de la Klara Hunnevie, amb les flors esculpides en la fusta negra, i em vaig adonar de com es podia haver trencat.