26

Molts anys abans

-Malcriada, meuca malcriada. Això és el que ets, oi? Una meuca?

No treu els ulls de l’esquena del pare mentre ell escup aquelles paraules. És a la recuina del número 7 de Götgatan. S’abraona al damunt de la seva madrastra.

L’esquena recta.

Les cames tenses.

Els cops de puny impacten al ventre i al pit de la madrastra amb una cadència gairebé rítmica i en Valdemar respira feixugament mentre les mans dansen per damunt de la seva dona.

La madrastra no diu ni mitja paraula. Tan sols deixa anar un esbufec cada vegada que els punys s’enfonsen al seu cos.

Ella obre la boca, però no aconsegueix que en surti cap so. És com si hagués perdut tot l’oxigen que tenia als pulmons. Per primera vegada sent com se li fa un nus a la gola i l’aire se li estanca dins del coll. Una sensació amb la qual haurà de conviure a partir d’aquell dia. La vindrà a visitar sovint. Sempre inesperada. Mai benvinguda. Com un convidat no desitjat que se li asseu al costat al sofà. S’apodera de la seva vida. Respira entretalladament a la recerca d’aire i de paraules. No és fins al tercer intent que aconsegueix dir alguna cosa.

—Pare —panteixa.

I ell es gira. Els ulls esbatanats. En trànsit. La mà dreta encara alçada, donant forma a un puny tancat. Ara la pot colpejar a ella?

—Digues.

Agafa aire. Li costa molt respirar.

—La gent… La gent no s’ha de barallar, pare.

En Valdemar sembla sorprès. La seva filla ha aconseguit trencar la pel·lícula que es projectava dins d’aquell cap. Ha interromput el procés. La gent no s’ha de barallar. És clar que no s’han de barallar.

—No, no, no ens estem barallant —diu, i aixeca de terra la seva dona maltractada.

La madrastra li passa pel costat amb una mà al ventre, el cap cot. I surt a la cuina.

Ni el pare ni ella diuen res. Tan sols es miren. Quan senten soroll allà fora, perquè la madrastra ha obert un armari i ha començat a treure’n les tasses de cafè, en Valdemar se’n va a fer-li companyia.

Ella es queda a la recuina. Les cames li tremolen. El pit encara li fa mal després de l’esforç per poder respirar. Sent com parlen més enllà. Comenten en veu baixa què cal posar a la taula. Es pregunta si ho ha somiat tot. Veu la cara de sorpresa del pare davant seu.

«La gent no s’ha de barallar», diu ella.

«És clar que no s’ha de barallar», respon el pare.

És claríssim.

«Ni ell mateix no és capaç d’entendre-ho», pensa.

És algú altre que fa tot allò. Algú que pren el control.

Mentre és dins de la recuina s’apodera d’ella una sensació. Valor. Pot salvar la seva madrastra. Salvar el pare de si mateix. Trucarà a la policia.

Una música èpica li comença a sonar dins del cap. La fanfara que acompanya l’heroi del dia quan fa l’entrada triomfal als dibuixos animats.

Dum-dum-dum, sona la melodia.

Farà el que és correcte. El que no s’havia atrevit a fer les nits que el cloc-cloc s’ensenyoria de la casa, quan era la mare que era colpejada.

Dum-dum-dum.

Surt de la recuina. Sent que estan enfeinats preparant l’esmorzar a tan sols unes passes de distància. Que estan ocupats fent veure que no ha passat res al número set de Götgatan.

S’esmuny fins al despatx del pare, on en realitat no té permís per entrar. Veu que el telèfon és al damunt de la taula i se l’amaga dins de la màniga del jersei. És molt pesat i li sembla un totxo mentre surt sense fer soroll cap a les escales i puja a les golfes.

Allà dins, envoltada d’una foscor com la gola d’un llop, marca un nou i quatre zeros.

Dum-dum-dum.

Una dona respon.

Comença a plorar.

—Li està pegant. —És tot el que és capaç de dir.

La telefonista li pregunta quants anys té, on viu i des de quin telèfon està trucant.

Sent una gran vergonya quan confessa que ha entrat al despatx del seu pare i ha agafat un telèfon que en realitat no té permís per fer servir.

—Però ho havia de fer —s’excusa—. No li ha de pegar més.

La dona no s’esplaia gaire, però li diu que ha fet bé d’agafar el mòbil del seu pare i que ara enviaran un cotxe patrulla.

Li entra el pànic.

—Si us plau, cap cotxe que faci tutut —suplica, i no és capaç de recordar la paraula «sirena».

—Res de tutut —respon la dona, i penja.

En un primer moment, el pare fa cara de sorpresa quan veu els dos agents de policia a fora la porta.

—Baralla familiar? No, no sé de què m’estan parlant. I tu, saps res d’una baralla familiar?

Els ulls grisos busquen els seus.

Més tard s’adona que probablement el pare no havia entès que havia estat jo la que els havia trucat, que es pensava que els policies escoltarien una criatura que deia que tot anava bé, tancarien la porta i se n’anirien.

Però ara no hi cau. Està convençuda que ell sap que ha fet una cosa que no havia de fer. Que ha telefonat a la policia i ha xerrat.

I no pot mentir. Aquells ulls grisos l’estan mirant i llavors ha de dir la veritat. Al pare no se li poden dir mentides.

—He trucat jo.

Les llàgrimes li ragen galtes avall. No les pot controlar.

—No li pots pegar més.

Els policies s’han assegut amb la madrastra a la sala d’estar per parlar-hi. Mentrestant, ella s’ha d’esperar al sofà de la cuina al costat del seu pare. El pare i ella en una sala. Els dos agents i la dona en una altra. Li hauria agradat que un dels homes s’hagués quedat a la cuina. Amb ella. No vol estar sola amb el pare.

—Què collons has fet? —li etziba en Valdemar—. Criatura del dimoni, estúpida, idiota! Què diran els veïns quan vegin que hi ha un cotxe de la policia al carrer?

Ella plora. Demana perdó una vegada rere l’altra. Intenta recordar la fanfara. El valor. Dum-dum-dum. Però no funciona.

—Mira que ets curta. Curtíssima, molt curta, moltíssim. Patètica, ho saps, oi? Fent el ploricó per no res. No el vas fer pas tant quan va morir l’àvia. Ves quant te l’estimaves. Però ara sí que el fas. Criatura estúpida. Què creus que deu estar dient l’àvia ara?

Ella pensa en la seva àvia i sent vergonya. Es pregunta si des del cel està decebuda perquè ara plora més que quan es va morir.

—No ho volia fer —diu, i prova d’explicar que els policies eren uns burros perquè han vingut amb un cotxe que feia tutut i ella els havia demanat que no ho fessin. Pel pare.

—Direm que ens han entrat a robar. Em sents? Ens han entrat a casa. I després, quan se’n vagin, li demanaràs perdó a la teva madrastra. Pensa en què li has fet, ara que ha d’estar-se allà dins amb aquells dos policies. Hòstia! Li demanaràs perdó pel que has fet, criatura del dimoni, em sents?

I ella assenteix amb el cap.

Ho sent. És una criatura del dimoni per culpa de la qual el pare ha de passar vergonya davant dels veïns. Només els han entrat a robar.

Els policies es queden poc més de mitja hora.

I mai més no en torna a saber res.

El pare diu que tot ha estat un malentès. Però que la madrastra amb molt de gust vol sentir com li demana perdó per haver trucat a la policia i ara haver de passar vergonya i mentir als veïns.