62

Quan aquell vespre ens vam ficar al llit, es va arraulir al meu costat. Vaig haver de resistir l’impuls d’apartar-lo. Em va preguntar si estava passant per una crisi de l’edat. Vaig assentir amb el cap.

—Sento que el temps se m’escapa —vaig dir, i teatralment em vaig posar una mà al front.

En part era veritat.

Em sentia pressionada pel temps que s’escolava. Tot i que no el meu. El dia del meu aniversari havia passat desapercebut a la feina, cosa que no em preocupava gens ni mica, més aviat al contrari. Però havia pres la decisió que el pare no celebraria el seu proper. Seria un número rodó, exactament com jo. Amb els anys de tirania que havien passat n’hi havia ben bé prou. Ara quedaven menys de tres setmanes. Feia anys el 10 de març. No hi seria a temps.

—Estàs trista perquè el teu pare no ha trucat? És això en el que estàs pensant?

El vaig mirar fixament. Havia tornat a pensar en veu alta? Després em vaig adonar que potser es tractava d’una pregunta rellevant que formulava un xicot a la seva parella el dia del seu aniversari.

—Ja m’hi he acostumat. La primera vegada va ser la més difícil de pair.

Li vaig explicar que, molts anys abans, era al meu pis sopant amb uns amics. Tota l’estona mirant de reüll el rellotge de la paret. Preguntant-me quan em trucaria el pare. Que, quan s’havien fet dos quarts de deu, no vaig poder resistir més la temptació de telefonar al meu germà petit al mòbil.

—Felicitats! —vaig dir amb la veu més alegre que vaig ser capaç d’aconseguir.

—Ui, igualment. Però ja m’has trucat aquest matí per felicitar-me.

—Ja ho sé, però t’ho volia tornar a dir i veure com havies passat l’aniversari.

Mentre el meu germà petit parlava vaig poder sentir el pare de fons. Estava rient d’alguna cosa.

—Veig que encara esteu de festa. Llavors no et molesto més.

Havíem penjat. La veu del pare em va punxar dins del cap durant la resta de la vetllada. Aquella rialla va ser l’última cosa que vaig sentir abans d’adormir-me.

Vaig provar de recordar què havia fet malament aquella vegada. Si havíem discutit per diners. O per algun xicot. O qualsevol cosa imperdonable que hagués fet. Els déus sabien que, això segur, no era culpa seva. Fos el que fos.

Vaig bellugar el cap per foragitar aquell record i em vaig girar cap a l’home que estimava.

—Llavors sí que em vaig entristir. La segona vegada va ser més fàcil. Ara? Ara ja no hi fa res.

Aquell cos gros i càlid em va abraçar.

—No hauria de fer coses com aquesta —va xiuxiuejar.

Li vaig donar la raó.

En aquell mateix instant va sonar el telèfon. Vaig llegir el nom que va aparèixer a la pantalla: «Pare Casa». El vaig alçar cap al meu xicot per mostrar-l’hi.

—Però contesta, vinga.

Vaig pressionar el telèfon de color verd i vaig xiuxiuejar un hola.

—Felicitats!

La veu del meu germà petit. No sabia si riure o plorar.

—A tu també. Un altre cop.

—Què fas?

—Estava a punt d’anar a dormir, però m’agrada poder sentir la teva veu abans de fer-ho. Què ha passat des de l’última vegada que hem parlat? La festa ha anat bé?

Li havia trucat al matí i li havia cantat el «Per molts anys». Que em tornés a telefonar volia dir que havia passat alguna cosa.

—Sí… El pare, el meu germà i jo hem anat a menjar a fora.

El nus a l’estómac va arribar tan de pressa com un cop de puny signat pel pare Valdemar.

L’hi vaig preguntar. Malgrat que ja sabia què respondria.

—Vosaltres tres? La madrastra no ha vingut?

—No…

Vaig aclucar els ulls. Esperant que continués. Sentia la por en la seva veu.

—Em fa moltíssima llàstima. Va caure per les escales. Ara fa uns quants dies que és al llit. No podem entrar a veure-la, perquè li fa molt de mal.

Un munt de records em van travessar pel cap com els flaixos d’una pel·lícula. El meu germà gran que agafava cullerades de xocolata en pols O’boy amb ulls esporuguits. L’avi amb un rotlle de cinta antilliscant a la mà. El meu germà petit a l’hospital. La veu de la mare: «Si tan sols algú hagués fet alguna cosa».

La violència del pare havia anat en augment. Em vaig afanyar a canviar de tema.

—Pobra, espero que es millori aviat. Ha passat alguna altra cosa?

—Sí. Ens traslladem.

Immediatament la seva veu va sonar més alegre.

—El pare ha aconseguit que l’Homenet comenci a jugar al Helsingborg IF.

—Ui.

—Què? Què has dit?

Havia posat la mà al damunt del telèfon perquè no sentís com panteixava. Vaig tancar els ulls i vaig intentar respirar pel nas per no fer més soroll. Vaig esperar que la respiració tornés a ser normal. L’última cosa que volia que passés era desmaiar-me amb el meu germanet a l’altre extrem del telèfon.

—He dit que ui —vaig fer finalment—. No et sento gaire bé. Ja saps que a casa la cobertura no és gaire bona. Estàs content?

—Sí, i sobretot l’Homenet és qui ho està. Perquè arribi a ser futbolista professional, hem de viure a Helsingborg. Ho ha dit el pare.

«No, no ho heu de fer», vaig pensar, però em vaig adonar que estaria parlant amb una paret.

El meu germà petit va continuar xerrant. Va dir que la madrastra número dos i el pare ja s’havien encarregat de tot. L’Homenet faria una prova pel Helsingborg IF i el pare ja s’havia posat en contacte amb les escoles per a tots dos nens.

—Ens mudarem abans de l’estiu. El pare ha comprat una casa superbonica. Sis habitacions. A només quatre-cents metres de l’estadi Olympia.

Vam estar parlant una estona més. Li vaig dir que l’estimava i vaig penjar.

Em vaig desplomar a terra. Vaig intentar no tenir un atac de pànic. Si ara deixava que el pare toqués el dos ja no podria controlar els menuts quan la fúria es tornés a apoderar d’ell. Quan el pare estavellés una altra gerra, aquesta vegada potser al cap de l’Homenet, mai no me n’assabentaria. Si la madrastra número dos acabava a l’hospital de Helsingborg plena d’hematomes la propera vegada que «caigués per les escales», no hi hauria cap anotació que indiqués que havia patit maltractaments abans.

El pare seria un ciutadà monstruós acabat d’arribar a Helsingborg. Un home de negocis d’èxit amb milions al banc. Innocent als ulls de la llei.

Odiava totes les coses i totes les persones que havien contribuït a fer que en Valdemar no aparegués a cap registre penal.

Entre les quals jo mateixa.

Maleïa la covardia de tothom.

El maleïa a ell.

Sense saber-ho, el meu germà petit m’havia regalat pel meu aniversari una deadline, una data límit.

Havia dit que es mudarien «en algun moment abans de l’estiu».

És a dir que el pare havia de morir abans de les vacances.

Vaig tornar al llit on dormia el meu xicot i em vaig quedar quieta. Em vaig adonar que calia que m’afanyés. Ja no podia malgastar ni un sol dia més.