58

Dilluns, 15 de febrer de 2010

Les portes s’obririen a les onze. Cinquanta minuts abans ja havia pujat al cotxe i em dirigia cap allà. Una mica massa ansiosa, però no hi podia fer res. Al diari del matí havia vist l’anunci d’una nova exposició al museu de Västra Götaland. Sabia que hi havia d’anar. Immediatament. M’havia aixecat de la cadira, havia posat l’excusa d’una visita a cal metge i havia marxat de la feina de pressa i corrents.

Quan vaig sortir de la carretera 49 va aparèixer el nus a l’estómac. Com si instintivament el meu cos sabés que quilòmetre rere quilòmetre m’anava acostant a Götene. M’anava apropant al pare.

Vaig posar la ràdio i vaig deixar que la música fes fora aquells pensaments. Havia estat una nit difícil, lluny de les ovelletes flonges i llanudes que saltaven una tanca, o el que fos que ara la gent en harmonia somiava quan dormia. Vint-i-cinc minuts més tard vaig girar per Stadsträdgården i vaig aparcar el cotxe al camí de terra. A la ràdio sonava la cançó «Om du lämnade mig nu»^[008] d’en Lars Winnerbäck i la Miss Li i volia acabar de sentir-la.

Vaig deixar la clau al contacte i em vaig reclinar al seient. Vaig aclucar els ulls i el cap es va començar a balancejar al compàs de la melodia suau.

«Provaria els meus llavis amb algú altre si ara em deixessis», cantava en Lars Winnerbäck.

Una llàgrima solitària va baixar per la galta. El meu xicot havia dormit a casa i jo m’havia apartat dels seus petons. S’havia sentit dolgut i m’havia preguntat si passava res. Havia dit que notava que havia canviat i que si hi havia alguna cosa que no rutllava ho volia saber.

—Ja no estàs alegre —havia dit amb una veu tenyida de llàstima—. Quan ens vam conèixer tota tu brillaves. Mai no havia vist una persona que fos tan riallera. Estar amb tu era com viure en una pel·lícula. Ja m’entens, aquella seqüència tallada que dura un o dos minuts. Quan sona una melodia i tot passa a càmera lenta. La parella es besa a l’aigua, corren agafats de la mà per un prat daurat i alcen les copes per brindar fent un pícnic sota un arbre mentre el sol es pon. Solia ser així. Tu solies ser així. Estar amb tu era no voler-se adormir mai per por de perdre’s ni que fos un minut. Quan estàvem junts, mai no estava cansat.

Els ulls se m’havien omplert de llàgrimes mentre em mirava.

—Ara la majoria de vegades estic cansat —va dir.

Jo havia renovat el meu amor per ell. Però quan finalment ens havíem adormit, no ho vam fer de la manera entortolligada d’abans, sinó donant-nos l’esquena. Jo havia passat molt mala nit. Terroritzada per la idea de perdre’l. Terroritzada perquè veiés la persona que era en realitat. Terroritzada perquè no em volgués.

Quan la melodia es va acabar vaig apagar la ràdio, però encara em vaig quedar dins del cotxe uns quants minuts, contemplant el museu, deixant que el dolor desaparegués lentament. Si no m’hagués sentit tan miserable, la que tenia al davant probablement hauria estat una visió que convidaria a entrar.

El museu de Västra Götaland estava ubicat en un enorme edifici de maó vermell que, a tocar de l’orgull de la ciutat, Fornbyn, el petit parc a l’aire lliure semblant a l’Skansen d’Estocolm, estava situat als afores de Skara. La neu s’acumulava com un llenç gruixut per damunt de les teulades de molsa de les cases de fusta antigues del parc i el gel a les finestres feia que no es pogués veure l’interior d’uns habitatges minúsculs que en el passat havien encabit famílies de fins a sis persones, i de vegades el bestiar i tot.

Fornbyn era un lloc bonic, especialment a la primavera, quan les anemones de bosc cobrien l’herba i les olors de les herbes aromàtiques es barrejaven en l’aire amb la del pa acabat de fer del petit forn.

Em vaig preguntar si mai més tornaria a visitar Fornbyn a la primavera. O si estaria tancada a la presó complint cadena perpètua com a mínim els propers setze anys.

Vaig donar un cop d’ull al rellotge del tauler de comandament. Vuit minuts per a les onze. Ara ja hauria de poder entrar. El tema de l’exposició era, naturalment, el motiu principal de la meva visita, però a part d’això de fet sentia una mica de curiositat per, senzillament, veure’n una de nova. El museu de Västra Götaland havia viscut massa temps de la histèria que havia desencadenat l’Arn. Que hi hagués alguna cosa nova era com una alenada d’aire fresc.

Arn.

Vaig tancar la porta del cotxe i em vaig preguntar si en Jan Guillou era realment conscient del que havia aconseguit amb els seus llibres. Des que havien sortit publicats estic segura que durant els mesos d’estiu m’havia vist obligada a respondre dues-centes vegades exactament a la mateixa pregunta formulada per turistes vinguts d’Alemanya o d’Estocolm així que sortia de casa.

—Perdona… Sap on està enterrat l’Arn?

«Déu meu», pensava cada vegada, però somreia i els explicava que l’Arn era una invenció. Un personatge de novel·la. Que no havia existit a la vida real.

Els turistes solien mostrar decepció. Després arrogància, perquè se sentien estúpids. Cosa que també eren.

L’enorme museu va captar la meva atenció. Em va atreure fins a l’entrada.

Era la primera d’arribar. Quan vaig veure que hi havia una dona somrient a l’altre costat de les portes vaig maleir la meva impaciència. M’hauria d’haver esperat mitja hora més. Llavors hauria passat més desapercebuda entre la gent. Ara aquella treballadora es recordaria de mi.

—El nostre primer visitant. Que bé, benvinguda! Em dic Sakineh Mazra i sóc la directora del museu.

Vam encaixar de mans. Em vaig presentar només amb el nom. Vaig dir que tenia una reunió a la ciutat a les dotze i que havia vist l’anunci per casualitat mentre llegia el diari. Em va fer la impressió que sonava versemblant, però la dona semblava que es conformava de tenir la primera visita. Era sorprenentment bonica per ser la directora d’un museu. Baixeta, potser d’un metre cinquanta. Prima i amb una cabellera castanya extraordinària que li queia lliurement sobre les espatlles estretes. Ulls foscos, que vaig suposar que es podien tornar gairebé negres com el carbó quan no estava de bon humor, i una cara bufona.

—Estic esperant un autocar carregat d’alumnes de batxillerat, però com que ets la nostra primera visitant et puc fer de guia personal fins que arribin, si és que ho vols.

—I tant. Gràcies.

«Collons, merda».

Vam començar a passar cap a les portes interiors.

—Ets de per aquí? Suposo que deus haver estat al castell de Läckö.

Vaig assentir amb el cap.

—Unes quantes vegades.

—La idea d’aquesta exposició parteix inicialment d’en Magnus Gabriel de la Gardie i els anys que va passar a Läckö. L’any 1298 es va començar a edificar el castell original, però quan De la Gardie se’n va fer càrrec a mitjan segle XVII va fer construir una cambra de tortura al soterrani. Ho sabies?

—No. Et refereixes a unes masmorres?

La Sakineh Mazra va remenar el cap.

—No, no. Les masmorres són una part que la majoria ha vist. La sala de tortura no entra a la visita guiada. Aquí en podràs veure unes quantes fotografies. Una habitació petita i estreta on De la Gardie se servia d’estrenyepolzes per fer parlar aquelles persones de qui volia obtenir informació.

Va començar a gesticular amb les mans i va allargar els dits grossos per mostrar com anava la cosa.

—Els estrenyepolzes consisteixen en dues plaques metàl·liques, de poc més d’un pam de llarg, que pressionaven els dits grossos de les mans o dels peus de les víctimes. Al museu en tenim uns quants i els podràs veure. A Suècia es van començar a utilitzar el 1462 i encara eren d’allò més populars dos-cents anys més tard, quan De la Gardie va construir la cambra. Eren un instrument molt efectiu per… Vaja, per pressionar els informadors perquè diguessin la veritat.

Vaig somriure i la Sakineh Mazra va continuar l’explicació.

—Sigui com sigui, després de l’èxit d’Arn, hem percebut un gran interès per tot el que té a veure amb l’edat mitjana en general i amb el patiment d’aquella època en particular. Temps enrere vam fer una enquesta entre els visitants del museu i resulta que el que la gent recorda més sovint de les pel·lícules del cavaller templer és, per exemple, les escenes d’execucions a l’església de Varnhem a El camí de Jerusalem. Crida molt l’atenció la barbàrie a què es dedicaven llavors. Jo acabava d’assistir a una conferència justament sobre la cambra de tortura de Läckö, encara ho tenia molt fresc. Una orgia de la barbàrie, es pot ben bé dir. Vam partir d’aquí i vam començar a buscar exposicions que hi encaixessin. Em vaig posar en contacte amb uns quants col·legues d’altres països i em van parlar d’una que havia estat en marxa al Museu Nacional de Ciutat de Mèxic els darrers quatre anys. Les negociacions van començar fa poc més d’un any i finalment vam rebre el permís per fer servir els objectes durant tres mesos abans que els tornin als seus propietaris, que els havien cedit al museu mexicà. Així doncs, som els primers a Suècia, vaja, en realitat a tot el nord d’Europa, a oferir una exposició sobre la tortura, sobre la manera de torturar i castigar les persones a diferents països, amb una gran atenció a l’edat mitjana. Fins i tot ens han deixat els estrenyepolzes del castell de Läckö.

La Sakineh Mazra em va allargar un fullet.

Jo vaig agafar el paper de color groc i vaig clavar els ulls en el dibuix d’un home estirat damunt d’un poltre de tortura. Vaig llegir el text que hi havia al damunt.

Vaig alçar els ulls i em vaig tornar a topar amb el somriure de la Sakineh Mazra.

—Ens sentim tan orgullosos d’haver pogut aconseguir muntar aquesta exposició. Realment ho sentim com una continuació trepidant i que abraça tot el món de l’interès que els nostres visitants ens han mostrat tan nítidament. Entrem a dins i comencem.

Vam travessar les portes de vidre per penetrar en l’enorme sala d’exposicions. Vaig donar un cop d’ull al primer cartell que hi havia a la paret. Un marc de fusta negra envoltava un text en cursiva.

S’entendrà pel terme «tortura» qualsevol acte pel qual s’infligeixin intencionadament a una persona dolors o patiments greus, siguin físics o psíquics, amb la intenció d’obtenir-ne informació o una confessió seva o d’una tercera persona, de castigar-la per un acte que ella o una tercera persona hagi comès o se sospiti que ha comès.

—Extret de la Convenció contra la Tortura de les Nacions Unides. Em va semblar que anava d’allò més bé per començar l’exposició, què hi dius? —va dir la Sakineh Mazra.

No tenia paraules. Vaig mirar el text i el vaig llegir una altra vegada a poc a poc. Detingudament.

«Castigar-la per un acte».

Ull per ull.

El pare m’havia torturat durant dècades. Jo posaria fi al seu patiment en molt menys temps. Però que patiria, allò era segur, i la Sakineh Mazra potser tenia la solució de com aniria la cosa.

A la dreta del cartell hi havia una maniquí que representava una dona adulta enterrada. L’única part del cos que sobresortia de terra eren els braços fins al colze i el tors de pit cap amunt. La dona anava vestida amb un xador. La peça de roba negra la cobria completament, llevat d’una petita obertura estreta als ulls. Unes gotes de sang falsa brollaven d’una ferida molt realista que tenia a l’ull esquerre i regalimaven cap avall.

—Aquesta peça no venia amb l’exposició de Mèxic, sinó que l’he inclosa jo —va continuar la Sakineh Mazra, i va observar la dona mig enterrada—. Vaig néixer a l’Iran. Vaig arribar a Suècia amb l’àvia com a refugiada quan era petita. La meva mare i el meu germà no van venir amb nosaltres. El meu pare la va denunciar per infidelitat. Ella va negar el crim, però al final va confessar després de rebre noranta-nou fuetades.

Va riure per sota el nas.

—Imagina’t rebre noranta-nou cops de fuet mentre al teu voltant hi ha un munt d’homes i dones escridassant-te. Bramen perquè els que t’estan fuetejant no ho fan amb prou ànsia.

—Això faria confessar qualsevol.

La Sakineh Mazra em va mirar i va assentir amb el cap.

—Exacte. I quan va reconèixer el crim va ser sentenciada a mort. La van enterrar de la mateixa manera que la dona que tens al davant. Tres homes van dur a terme l’execució. S’havien passat un dia sencer buscant les pedres. Han de ser de la mena adequada, m’entens? Del tipus que fereix i turmenta, però no mata. No de seguida. La mort ha de tardar a arribar.

Va aclucar els ulls.

—Això va ser el 14 de març de 1992.

—Em sap greu.

No sabia què dir. Li vaig preguntar què havia passat amb l’home amb qui sospitaven que la seva mare havia estat infidel.

—Ui, va rebre el seu càstig —va respondre la directora del museu—. Quaranta fuetades va semblar que era el més just. Al capdavall era un home.

—I què va passar amb el teu pare i el teu germà?

La directora es va arronsar d’espatlles.

—No ho sé. L’àvia em va agafar i vam fugir. Va haver de deixar en Sanjar, el meu germà, perquè mai no hauria aconseguit sortir del país amb un noi sense el permís del seu pare. Als meus ulls, el que es fa anomenar el meu pare és mort. Com a mínim és el que desitjo. Tant com espero que en Sanjar estigui bé, encara que ho dubto.

—Entenc que volguessis incloure aquesta figura a l’exposició.

La Sakineh Mazra va fer un gest gairebé imperceptible amb el cap i a grans gambades es va dirigir cap a dos mitjos cilindres.

—Això són les botes espanyoles —va dir la directora del museu.

Semblava alleujada de canviar de tema.

—També s’anomenen els estrenyecames.

Vaig contemplar els dos mitjos cilindres, que estaven equipats amb puntes romes. En un costat, una imatge mostrava un home amb les cames destrossades i un líquid regalimant-li fins al peu.

—La idea era pressionar la cama amb els dos mitjos cilindres fins que l’os es trencava i el moll en sortia.

Només escoltava a mitges el que deia. Pensava en el pare de la Sakineh Mazra. Com havia provocat la mort de la seva mare. Em va venir al cap el meu. Com sovint parlava de matar la mare. Vaig intentar veure’l davant meu amb la cama empresonada dins la bota, però de seguida em vaig adonar que construir aquell aparell estava més enllà de les meves capacitats. Tenia la mà trencada a muntar mobles d’Ikea seguint-ne les instruccions, però no solia lliurar-me a coses més complicades que això. El pare es podria quedar amb el seu moll de l’os. Tot i que perdria la vida.

Vaig seguir la Sakineh Mazra fins al que a primer cop d’ull semblava una bóta normal i corrent.

—Ara ens hem traslladat a la Itàlia del final de l’edat mitjana. Llavors allà baix sentien una gran debilitat pels barrils plens de claus. Com és ben conegut, Roma es va edificar sobre set turons i a les acaballes del segle XV i començament del XVI un dels passatemps més comuns era fer-los servir per llançar això pendent avall.

Va aixecar la tapa i va assenyalar els claus esmolats que cobrien les parets de la bóta en totes direccions.

—Primer es tancava la víctima dins de la bóta. A continuació es clavaven els claus i en acabat es feia rodolar per un vessant. D’aquesta manera el cos s’anava esqueixant de mica en mica fins que arribava al peu de la muntanya. Si és que el pendent era prou costerut i llarg, és clar.

Mai no seria capaç d’introduir el pare en una bóta com aquella. Massa complicat. I malgrat que Billingebacken estigués a l’altura dels turons de Roma —quatre-cents metres amb un desnivell de cent— no tenia ni idea de com aconseguiria pujar-lo fins al cim sense que ningú em veiés.

—I ara arribem a Suècia. A part dels estrenyepolzes, també teníem una certa inclinació per passar la gent per les baquetes. La cosa va estar en vigor des del final del segle XV fins que el rei ho va prohibir ara fa gairebé dos-cents anys. La darrera baquetada que va tenir lloc a Suècia va ser el 26 de novembre de 1812.

—I com anava?

—És realment fascinant, perquè exigia una participació activa per part del culpable. L’home, perquè en la majoria de casos era un home, havia de córrer amunt i avall nu o amb poca roba per un carreró estret mentre la gent que s’arrenglerava a banda i banda el colpejava amb bastons i branques.

I va continuar:

—Avui en dia les coses són ben diferents. Pocs reclusos correrien per voluntat pròpia entre rengleres de persones a les quals han causat un dany deixant que s’hi tornessin, no creus?

Vaig tancar els ulls i vaig veure davant meu la mare amb una branca a la mà. Jo també hi era, al seu costat i amb un bastó enorme. El meu germà petit duia un garrot. El gran i en Bengt també. La madrastra número u. La número dos. L’Homenet. Tots armats. Assedegats de venjança. Ull per ull. Dent per dent.

La rialla que va ressonar per la sala em va despertar de la fantasia i em va obligar a tornar al món real. Al museu de Västra Götaland.

—Estàs rient. O sigui que aquest t’ha agradat.

Vaig somriure a la Sakineh Mazra, però el somriure es va extingir de seguida. No em podia decidir per què era més inversemblant de la pel·lícula que m’havia muntat al cap. Que totes les bones persones del meu entorn a qui el pare havia fet mal s’unissin pel infligir-li una pallissa col·lectiva o que el pare obeís les ordres i corregués cap a les seves víctimes per rebre el seu càstig com un home.

Probablement això últim.

La Sakineh Mazra ja s’havia aturat al davant d’una llitera amb un ninot lligat. Al damunt de la figura hi havia una gerra de cap per avall. Del petit broc en gotejava aigua, que queia al front del ninot amb uns quants segons entre gota i gota.

—Aquest és un invent xinès. Senzill però genial. Molts dels artefactes de tortura no tenien l’objectiu de matar sinó, com ja diu el seu nom, de torturar. Ni tan sols era imprescindible que fossin gaire complicats ni difícils de fabricar, i aquí en tenim un exemple excel·lent. Si s’estira i es lliga una persona a una llitera i es deixa que les gotes d’aigua li vagin caient rítmicament al cap, al final el cervell no ho pot suportar més. I la víctima es torna boja.

Allò em va semblar interessant. Ja havia descartat ofegar-lo al mar, però al capdavall al pare li feia por l’aigua. Estava rumiant si fer-li alguna cosa abans de l’execució en si mateixa.

—I ara som davant d’un fenomen mundialment conegut. Els electroxocs.

Vaig apressar el pas per arribar fins a la parada següent, on una figura dreta s’inclinava sobre un altre ninot que estava lligat en una llitera.

—Com pots veure al maniquí, els electroxocs estan col·locats a les parts del cos més sensibles: el pit, la panxa, les cames i els genitals.

Sempre associava els electroxocs amb els hospitals psiquiàtrics. En certa manera em semblava que hi encaixaven prou bé, tenint en compte que estava convençuda que és on el pare hauria d’haver anat a parar feia molt de temps.

—Com he dit, els electroxocs s’utilitzen arreu del món encara avui. Una de les raons per les quals s’han estès tant és que, a diferència d’altres mètodes, no deixen marques físiques al cos. Aquí deixem que la gent experimenti la sensació que produeix que els passi el corrent. Poden aixecar aquesta tapa, introduir-hi l’índex i…

La Sakineh Mazra es va estremir i després es va acaronar suaument el dit. Va somriure.

—Hi ha el mateix voltatge que en una tanca electrificada. És impossible que faci cap mal, però provoca una sensació desagradable. La idea és que qui ho provi es pugui fer una idea del fenomen.

Vaig contemplar els ninots i em va agradar el que veia. Quan vaig posar el dit a la superfície electrificada i vaig notar com la rampa m’entrava pel dit i em corria pel cos, vaig gaudir del malestar que em va produir.

Seria una tasca difícil i complexa de muntar, però electrocutar el pare era, evidentment, una idea que m’atreia.

Vam passar per davant de diversos cinturons de castedat, un poltre de tortura i dues picotes. La Sakineh Mazra anava parlant. Jo li feia preguntes. Assentia amb el cap. Vaig elogiar la directora del museu per la feina que havien fet amb aquella nova exposició.

—Gràcies! Darrerament s’havia fet una mica pesat, perquè l’efecte Arn ha estat un gran èxit durant molt de temps però últimament l’interès ha començat a davallar. Però això pot fer venir un grapat de nous visitants. Escoles de cinc municipis diferents ja ens han reservat dia i tenim l’esperança que siguin tres mesos molt bons. Després, a l’estiu serà el torn d’una breu exposició de fotografia abans que posem en marxa el nostre proper gran projecte: «Skara a l’edat mitjana», d’aquí a sis mesos. Podrem mostrar el moble més antic de Suècia i la famosa casulla del bisbe Brynolf Algotsson. I a més, després de molts anys fent-se el ronso, els de la biblioteca municipal finalment han accedit a deixar-nos en préstec el llibre més antic de Suècia, l’Skaramistralet. Construirem una Skara en miniatura aquí dins i el visitant podrà fer-se una idea de com era la ciutat un dia qualsevol de 1288. Així que espero tornar-te a veure.

Vaig comptar mentalment els mesos. D’aquí a sis mesos seria agost.

Si no era a la presó, prou que em podria interessar veure una casulla antiga.

Si no era a la presó, prou que em podria interessar qualsevol cosa.

—Doncs fins llavors —vaig respondre, i li vaig donar les gràcies per darrer cop per la visita guiada en el mateix moment que l’autocar escolar entrava a l’aparcament. Em vaig fer fonedissa entre el batibull d’alumnes amb l’esperança de poder complir el que li havia dit.

Llibreta de les magdalenes, 5 de febrer, 22.34 h.