89

Dilluns, 8 de març de 2010

-Ahà. Llavors ja podem llençar a la paperera tot el que hem fet fins ara —va sentir la Julia que deien darrere seu, i es va estremir.

Es va girar cap a la seva companya. En un parell de segons l’Ing-Marie Andersson s’havia convertit en una ombra del seu nou jo. La persona que tenia al davant era una desferra humana. Com l’Ing-Marie que havia estat uns quants mesos abans.

—Però, redéu, què ha passat?

La periodista de successos es va desplomar a la seva cadira. La taula desballestada i barata va trontollar i la Julia va tenir temps de pensar que era una sort que la seva companya fos tan prima com un escuradents abans que l’Ing-Marie continués parlant.

—La meva font a l’SKL acaba de rebre l’informe complet de l’autòpsia.

Va passar uns quants fulls de la llibreta i es va posar a llegir en veu alta:

—«El cos de l’Elisabeth Hjort mostra diversos senyals de violència, però la causa de la mort va ser un traumatisme al crani provocat per un impacte amb un objecte rom desconegut. El cop va ser tan fort que els vasos sanguinis més petits de la difunta, els capil·lars, van vessar líquid plasmàtic als teixits, cosa que va ocasionar un edema cerebral. És aquest augment de la pressió al cervell el que va causar la mort de la dona».

—D’acord. Però ja sabíem que havia rebut un cop al cap. Això no és pas dolent, oi? La teva font t’ha dit si l’SKL ha aconseguit saber res més de l’arma del crim?

—No. O bé, sí. Que mai no havien vist res de semblant. Que els recorda l’empremta d’un ram de flors, el dibuix sinuós que presentava al cap. Han trobat petits fragments de fusta negra clavats al cuir cabellut que, gràcies a Déu, no es van desprendre un cop dins l’aigua, probablement perquè el cos es va congelar de seguida.

L’Ing-Marie va fer una pausa.

—I ara ve la mala notícia. L’autòpsia determina que el cos de l’Elisabeth Hjort havia completat el procés de rigor mortis.

—Ahà? Rigor què, Ing-Marie? T’agraeixo que em sobrevaloris, però tinc una mica rovellat el llatí. «Volvo» significa ‘jo rodo’, i la guineu comuna es diu vulpes vulpes… I aquí acaben els meus coneixements d’aquesta llengua.

—Rigor mortis vol dir rigidesa cadavèrica. Significa que l’Elisabeth Hjort ja feia entre deu i catorze hores que era morta abans que la llancessin a l’aigua. També, que no feia gaire temps que era al llac abans que es congelés, cosa que sabem que es va produir la nit entre el 2 i el 3 de novembre.

Es van mirar l’una a l’altra.

La Julia intentava entendre el que acabava de sentir.

—O sigui que la mort i el moment en què la van llançar al llac no es van produir a la vegada? I el rellotge, doncs? Marcava les 16.02 h?

L’Ing-Marie va aclucar els ulls i es va començar a fer un massatge a les temples.

—L’assassí és més llest del que ens pensàvem i ell mateix el va manipular. La meva font diu que és impossible que l’Elisabeth Hjort fos a l’aigua a les 16.02 h, en aquest cas el cos presentaria un altre estat.

—I no hi han trobat empremtes?

En veure que l’Ing-Marie remenava el cap, també la Julia es va enfonsar a la cadira.

—Però nosaltres hem estat buscant una persona que aquell dia va estar lliure unes quantes hores. Això significa que, en principi, qualsevol pot ser el culpable —va dir la Julia, amb resignació.

—Qualsevol amb l’horari adequat i un objecte rom —va respondre l’Ing-Marie, i va continuar—: Partim de la idea que la van llançar al llac quan es va fer fosc. És a dir que es tracta d’una persona que tenia el dia lliure per poder-la assassinar i després podia amagar el cos en algun lloc fins a la nit, quan se’n va desfer.

—Així doncs, i d’una vegada per totes, com a mínim podem resoldre que en Klas és innocent. Va trucar a la policia a les cinc. Hauria estat ben ximple fer-ho si encara no havia llançat el cos al Simsjön. Arriscar-se que la policia la trobés —va dir la Julia.

—O increïblement astut. I manipular el rellotge perquè marqués una hora en què ell era amb la seva amant, encara que tothom es creia que era a la feina —va respondre l’Ing-Marie, i va seguir dient—: Es tracta d’una coartada doble. Si no funciona l’una, encara queda l’altra a la recambra.

La Julia es va mossegar el llavi.

—O potser la va matar la Klara just abans que arribés en Klas. Mata la dona, se’n torna a casa, es fica al llit amb l’home i, en acabat, torna i es desempallega del cos amb pau i tranquil·litat mentre ell se’n va a fitxar i a recollir els nens a la guarderia. Pot estar tan sonada?

—Què en penses? Tu hi has parlat.

—Realment no ho sé, Ing-Marie. Sembla una mica desequilibrada. Però hi ha una gran diferència entre desequilibrada i completament boja.

La Julia va renegar en veu alta.

—No ho resoldrem mai —es va queixar, lúgubre.

Es van mirar als ulls sense dir res.

—Què hi dius? Una última visita a en Karlkvist abans de tancar aquesta carpeta i dedicar-nos a alguna altra cosa? —va preguntar l’Ing-Marie amb un fil de veu.

La Julia es va aixecar d’una revolada.

L’Ing-Marie anava al capdavant. La Julia la seguia unes quantes passes al darrere i contemplava com la seva companya travessava les portes sumptuoses de la comissaria de policia. Ara l’esquena estava una mica més dreta, feia la impressió que no havia tardat gaire a recobrar-se de la mala notícia. El temps que havia dedicat a buscar l’assassí de l’Elisabeth Hjort havia provocat un no sé què en la reportera de successos del Västgöta-Nytt. Semblava més dura. Més orgullosa. La Julia es preguntava quant es devia a aquell crim i quant a alguna altra cosa. Potser a la seva font secreta de l’SKL?

La Julia es va aturar de sobte i, sorpresa, es va adonar que li venia de gust que alguna vegada l’Ing-Marie se li obrís i li parlés del seu misteriós Horatio Caine. Volia ser amiga de la periodista de successos. Collons. O Déu del cel, com hauria dit la seva companya.

L’Ing-Marie es va dirigir cap a la recepció, es va abocar per damunt del taulell i va ensumar les orquídies, va somriure i va informar del motiu de la visita.

—L’Ing-Marie Andersson i la Julia Almliden són aquí per parlar amb l’Ulf Karlkvist.

La recepcionista els va assenyalar els sofàs a la vegada que despenjava el telèfon.

Cada una es va asseure a una cantonada del sofà i es van estar en silenci uns quants minuts. De cop i volta, un so metàl·lic va deixar entendre que algú estava a punt de sortir per la porta tancada de la recepció. L’Ulf Karlkvist va treure el cap.

—I doncs, veniu?

Van seguir l’inspector a través de la comissaria. La Julia va veure el nyanyo que li havia crescut al cap rapat. Un record gros i de color blau i vermell de la seva passada disputa amb una paret.

—Ehem, perdona si t’ho pregunto, però com tens la closca?

L’Ulf Karlkvist li va llançar una mirada plena d’odi.

—Fa un mal de nassos, gràcies per preguntar.

L’Ing-Marie i la Julia es van mirar. Cap de les dues es va poder contenir el riure.

L’Ulf Karlkvist caminava davant de les periodistes i va murmurar alguna cosa inaudible. Van pujar per unes escales i van sortir a un passadís al segon pis que menava a una sala de reunions. A l’altre costat de les portes entreobertes es veien petits despatxos quadrats.

—Entren periodistes! —va cridar en Karlkvist, i tres de les portes es van tancar de cop en un gest força ostensible.

L’inspector es va girar cap a les dues dones i va riure per sota el nas.

—Fem tot el que podem perquè us sentiu benvingudes.

Després de sis portes a cada costat, l’Ulf Karlkvist va entrar a la setena de l’esquerra.

Una taula fosca de despatx al bell mig de la sala ocupava bona part dels nou metres quadrats. L’inspector es va asseure en una cadira que semblava nova i còmoda, mentre que les dues butaques estretes tenien els seients entapissats amb la mena de tela estampada de color blau amb tulipes grogues que se solia utilitzar per a les cortines de les escoles i les sales d’espera del servei públic d’odontologia.

La Julia es va asseure en una de les butaques incòmodes i amb calma es va preguntar si l’ajuntament havia comprat tota la tela d’una sola vegada i així els havien fet un descompte, i com podia ser que es gastessin tants milions en l’edifici en si i després fessin el garrepa amb els mobles.

Darrere de les dues butaques hi havia tres estanteries Billy plenes de carpetes amb noms críptics. La majoria tenien una combinació de lletres i números.

A l’esquena de l’Ulf Karlkvist es podien veure tres estanteries més, també plenes de carpetes. La Julia va suposar que els casos més delicats es trobaven dins de les que ocupaven la banda del despatx on era l’inspector. Es preguntava a quina secció tenia la de l’Elisabeth. A l’esquerra, potser? La més propera al cor?

—En realitat ens preguntem si els teus companys i tu heu arribat a res d’interessant. Nosaltres estem bloquejades.

L’Ulf Karlkvist es va posar dret i va mirar l’Ing-Marie, que havia parlat.

—I ara… què m’està dient la periodista de successos? No heu trobat l’assassí?

La Julia es va enfurismar quan va sentir com l’inspector parlava d’una manera tan despectiva. Es va afanyar a intervenir.

—I pel que sembla tu tampoc, Karlkvist. O els teus subordinats. No volem discutir. I sabem que això és important per a tu per motius personals, però també ho és per als nostres lectors saber que Skövde és una ciutat segura on els assassins no es passegen amunt i avall.

En Karlkvist no va respondre. L’Ing-Marie va tornar a fer-se càrrec de la conversa.

—L’SKL ha aportat informació nova?

L’Ulf Karlkvist li va llançar una mirada furiosa.

—Això ho saps tan bé com jo. Sembla que amb vosaltres el laboratori té més filtracions que un colador. És allà que hi teniu la font?

La Julia va veure que la seva companya es posava vermella i es va afanyar a tallar l’inspector.

—Si us plau, Ulf. Comprenem que no ens pots explicar tot el que heu estat fent, però ens preguntem si ens pots aportar alguna cosa. Alguna pista nova? Testimonis nous? Voleu que escriguem un article on es digui que la policia demana l’ajuda ciutadana? Hem de publicar que ha canviat l’hora que van llançar el cos al llac i buscar gent que veiés alguna cosa més tard al vespre? Hi ha res en què puguem ajudar?

L’Ulf Karlkvist va mirar la Julia. Després l’Ing-Marie. Després una altra vegada la Julia.

—Voleu publicar alguna cosa?

Les dues periodistes van assentir amb el cap a la vegada.

—Llavors podeu publicar una història sobre dues periodistes tafaneres que es poden cuidar de no perjudicar una investigació policial. Que han de deixar de compilar informació particular delicada i escampar-la entre tercers. Si us podeu assegurar que aparegui al diari em sentiré molt satisfet.

L’Ing-Marie i la Julia es van aixecar i van sortir de la comissaria. No va ser fins que van ser al carrer que la periodista de successos va començar a parlar.

—Realment vull resoldre aquest cas —va dir amb veu trista—. És important per a mi. Hi ha… hi ha massa coses en joc.

La Julia li va posar una mà a l’espatlla. No tenia res assenyat a dir.

—Et convido a un cafè —va ser l’única cosa que se li va ocórrer.

Se’l van prendre en silenci. La Julia el va acompanyar amb un dels divins brioixos de vainilla del cafè Rådhus. L’Ing-Marie no volia res, i quan la Julia va sentir la crema mantegosa dins la boca a la vegada que mirava la seva companya, significativament més prima, es va penedir immediatament d’haver caigut en la temptació. Es va aixecar, se’n va anar fins a la paperera i va llençar la pasta.

—Per què compres un brioix si no te l’has de menjar? —va preguntar l’Ing-Marie.

—No era bo. Estava sec.

—A mi m’ha semblat que l’acabaven de fer.

—Vés a agafar-lo de la paperera, doncs.

L’Ing-Marie no va dir res i de sobte la Julia es va avergonyir del seu exabrupte. Va deixar la tassa a la taula i va mirar per la finestra.

—I pensar que cal tan poca cosa. Un cop al cap, i després ets morta.

L’Ing-Marie va assentir amb el cap.

—Sé que ara sonaré encara més vella del que sóc, però tanta violència a la tele és un problema. La gent es pensa que una pallissa no és res seriós, perquè veuen com la gent s’aixeca després de cinc o deu cops de puny. A la vida real n’hi ha prou amb un de sol, si impacta en mal lloc. En Christer Pettersson, aquell delinqüent sospitós d’haver matat l’Olof Palme, va morir d’un cop al cap. Una caiguda sense més. Va perdre l’equilibri i va picar de cap, va tenir una hemorràgia i es va morir. Aquell, el pastor de Knutby, ja ho saps, la seva primera dona, la Heléne Fossmo, va morir d’una caiguda a la banyera, tot i que jo sóc escèptica sobre com va anar la cosa… I després allò d’aquella actriu, la Natascha Richardson. Estava esquiant amb el seu fill, va caure d’esquena i es va donar un cop, va entrar en coma i un dia més tard era morta.

L’Ing-Marie va remenar el cap.

—Cal tan poc…

—I a altres autèntics imbècils com en Karlkvist tan sols els surt un nyanyo multicolor al cap —va respondre la Julia, i va continuar—: I parlant de l’inspector, què carai li passa? Fa la impressió que ha perdut completament el nord.

L’Ing-Marie va remenar el cap.

—Si tingués un vocabulari pitjor i no m’haguessin educat com ho van fer…

—Vols dir si fossis jo?

L’Ing-Marie va treure la llengua a la seva companya.

—Exacte, si fos tu, Julia, potser diria que necessita fotre un clau. Però com que jo sóc jo, probablement diria que li cal passar unes quantes vegades el rasclet pel seu jardí zen. Trobar la pau interior. La serenor. Arribar al nirvana.

Mentre toquejava la tassa de cafè, la Julia va riure de la imatge que se li va formar al cap d’un policia meditant. Fins que la imatge del monjo budista Karlkvist va canviar a la d’un altre home corpulent que també buscava la pau.

—Has dit que l’arma del crim tenia un dibuix sinuós i era de fusta negra?

La Julia es va aixecar d’un bot i ja havia agafat la jaqueta fosca abans que l’Ing-Marie tingués temps d’assentir amb el cap.

—No és el nirvana, el que en Karlkvist necessita trobar, Ing-Marie. És Buda. I jo sé on és.

—No entenc per què no me’n vas dir res! És la segona vegada que ho fas, això.

La Julia tornava a ser al mateix lloc i a la mateixa butaca de la comissaria de policia on s’havia assegut dues hores abans. La periodista va murmurar alguna cosa.

L’Ing-Marie havia estat enfadada des que li havia explicat el que havia trobat sota el llit del número dos de Livbojstigen.

—És perquè sóc una ximple. De debò que no hi havia pensat. L’Elias estava tan content per la locomotora nova i ens vam posar a jugar que me’n vaig oblidar completament. Perdona’m, Ing-Marie.

La sala es va carregar amb encara més energia negativa quan la porta d’acer va dringar i l’Anna Eiler se’ls va acostar.

—No té temps per parlar amb vosaltres. I, amb franquesa, heu de ser refotudament estúpides per tornar a venir fins aquí amb l’esperança que us rebi. Fins i tot jo, que tinc el despatx tres portes més enllà, he sentit la conversa —va dir.

La Julia es va reclinar a la butaca i va tancar els ulls. Realment no tenia prou forces per suportar una altra vella queixosa —fos del sexe que fos— que volgués rebaixar-la.

—En Klas Hjort ha amagat un buda rom de fusta negra sota el llit de l’habitació del seu fill petit i li ha fet prometre que no l’hi explicaria a ningú. Els agents de la científica ho saben i li han donat un cop d’ull? I, si és així… hi ha cap rastre de sang?

Va sentir una satisfacció gairebé vergonyant quan va veure com la boca de l’Anna s’obria de bat a bat.

«T’ho mereixes», va pensar la Julia.