Darrer capítol

No sé quant de temps hi he estat. Però de cop i volta el pare comença a estossegar. Panteixa. Li poso l’orella sobre el pit. Sento els batecs del cor. Irregulars però reals. Desplaço la mà cap al coll i li busco el pols. Quan hi sento els copets suaus respiro alleujada. Ell intenta fer el mateix. Agafo la pilota amb els dits i l’hi trec. No prova de mossegar-me. No es posa a cridar. Som allà, l’un al costat de l’altre. Recuperant l’alè.

—Pare —dic. Li poso una mà a la galta.

Gira la cara cap a mi tant com l’hi permet el plàstic. Els nostres ulls es creuen.

—Estàs intentant arruïnar-me la festa?

Comença a bellugar el cap. Torna a provar d’alliberar-se.

—Socors! —sento a continuació—. Ajudeu-me!

Sospiro i li torno a entaforar la pilota. En acabat, em quedo quieta i me’l miro uns quants segons. M’hauria agradat poder disposar d’una mica més de temps, però no estic segura de quant serà capaç de resistir el seu cos abans de rendir-se. Aquesta vegada de debò. Remeno el cap, m’aixeco de terra i me’n vaig fins al marbre de la cuina.

—Recordes quan…? —començo a la vegada que obro un dels calaixos.

En trec un ganivet.

—Et preguntava si recordaves aquella vegada que volies que et mostrés on et clavaria el ganivet.

Me’l miro. Espero una reacció que no arriba.

—Vaig haver de seure a la teva falda, pare. Em vas preguntar si et volia matar i em vas obligar a assenyalar on et clavaria el ganivet.

M’assec al costat del cos lligat.

—De totes les coses que m’has fet és la que no et puc perdonar. La causa per la qual la cançó d’en Peter Jöback és una utopia.

Deixo el ganivet sobre el seu pit.

El pare s’estremeix. Potser de terror. Potser per la fredor de l’acer.

—Em sembla que te’n recordes. Com estava allà asseguda, plorant i tremolant tant que no era capaç d’assenyalar cap lloc. Com m’estrenyies els dits amb tanta força que se’m van posar blancs. Com em vas preguntar on et clavaria el ganivet. Em vas fer la mateixa pregunta una vegada rere l’altra.

Agafo el ganivet amb la mà dreta. L’alço davant del pare.

—Mira’l. No es tracta d’un ganivet de cuina. No és un ganivet de carnisser. Aquell cop no em vas voler escoltar. Et vaig dir que només era un ganivet de taula normal i corrent. No perquè et volgués fer mal, sinó perquè volia protegir altres persones a qui tu volies fer-ne. Ara és exactament el mateix. Ho faig per protegir-los.

Ha arribat l’hora. Busco aquells ulls grisos.

—Han passat vint anys. Però per fi obtindràs la resposta a la teva pregunta, pare.