31

Dissabte, 9 de gener de 2010

En un primer moment, quan el pare em va parlar de la seva nova xicota vaig pensar que era una broma de mal gust. Quan s’havien conegut, la noia encara anava a l’institut. En Valdemar ja era avi.

Vaig donar un cop d’ull a la fotografia on apareixia la jove pèl-roja pigada que acabava de parir el quart fill del pare. Semblava força més gran que els vint anys que tenia quan s’havia fet la foto.

Abans de conèixer la meva nova madrastra estava convençuda que em trobaria amb una caçafortunes, una que perseguia els milions d’en Valdemar. I per això quan la vaig tenir al davant em va descol·locar. Semblava una persona normal. Com a mínim relativament. Callada tirant a muda. Però, tot i així, força normal.

No va ser fins que em vaig quedar a soles amb el pare que m’ho va explicar.

—Què et sembla?

Vaig empassar-me la saliva mentre rumiava. Allò podia ser perillós.

«Respon de pressa. Respon de pressa».

—Agradable. Callada.

—Sí, és molt tímida, és cert. Però potser no és tan estrany, encara que de vegades pot ser empipador. El cap no li funciona del tot —va dir.

—Que no li funciona del tot?

—Va anar a una festa a Skara i dos nois la van violar. Pel que sembla allò va passar mig any llarg abans que ens coneguéssim. No ho va denunciar. Estava destrossada i no s’hi va atrevir —va continuar—. Al començament m’empipava una mica perquè no volia… anar al llit amb mi. Em pensava que era cosa meva.

Va riure per sota el nas. Va remenar el cap.

—És ben estrany, no et sembla? Que fos cosa d’en Valdemar?

Em va buscar amb els ulls i, com sempre, li vaig donar la raó amb un cop de cap ben clar. Al pare sempre se li havia de donar la raó. Va semblar satisfet i va continuar:

—Però després em va explicar això de la violació, va plorar desconsoladament. Així que la vaig deixar en pau. Durant un temps va estar una mica distant, però en acabat l’ambient es va relaxar. Ara les coses van bé —va dir, i va riure cofoi.

En aquells moments, molts anys més tard, asseguda al meu pis recordant aquella conversa, em vaig adonar que mentre tenia lloc no vaig pensar en el que estava fent el pare. La confiança que havia destrossat explicant-me allò de la violació que havia patit la seva última dona. Com la noia probablement havia confiat en aquell home amb tot el seu cor fet miques. Es pensava que el seu secret estava en bones mans. Que en Valdemar era el seu príncep muntat en un cavall blanc, tot i que disfressat en un cos d’home gran amb sobrepès en comptes d’una armadura refulgent com als contes.

Vaig acaronar amb el dit la paraula «parricidi» i vaig tornar a la fotografia. Del vell i la jove. En Valdemar coneixia totes les seves dones quan amb prou feines havien complert els vint anys, independentment de la seva pròpia edat. Eren joves i insegures. Ferides per un motiu o un altre. Em vaig preguntar si es guiava per l’olor per trobar-les. Seguia el rastre fins a la inseguretat. Fins a la desesperació. I vaig pensar quina havia estat la història de la mare abans de conèixer en Valdemar, quan tenia dinou anys. Per què es va convertir en una d’elles, de les dones que van quedar atrapades sota la seva violència. Vaig dubtar que mai em veiés amb cor de preguntar-l’hi.

La meva primera madrastra havia tingut tant un «pare complicat», tal com en Valdemar ho anomenava, com un xicot que la maltractava abans de coneixe’l. Encara puc veure la cara d’espant del meu pare quan en parlava.

—Et pots creure que el seu xicot li pegava? —m’havia preguntat.

Com si fos del tot incomprensible. Com si ell mateix no se li hagués abraonat al damunt i li hagués omplert el ventre d’uns cops de puny esfereïdors.

I la història de la darrera madrastra, per quin motiu havia caigut a la seva teranyina, vaja, quedava explicada tota sola.

Primer la mare.

Després la madrastra número u. I en aquells moments la madrastra número dos.

Vaig contemplar la noieta d’ulls espantats.

Pobre diable.

Em vaig sorprendre preguntant-me si el pare ja havia començat a maltractar-la físicament. Si seguia el calendari marcat, segur que sí. I des de feia temps.

De vegades el meu germà gran i jo en podíem fer broma. Intentar endevinar en quin estadi es devia trobar el pare. En aquell instant, quan hi vaig pensar amb perspectiva, aquell humor macabre em va avergonyir, aquell argot, però vaig suposar que era el nostre propi mecanisme de supervivència.

Si deixava que la història seguís el seu curs natural, el següent pas seria que en un parell d’anys la madrastra número dos trobaria un altre home. I aleshores, per fi, es veuria amb forces de deixar-lo.

És el que havia fet la mare al final. Havia conegut en Bengt.

La meva primera madrastra també. S’havia enamorat d’un company de l’escola on treballava.

I no era que l’actual volgués desfer-se del pare. La madrastra número dos el tenia divinitzat i amb els anys, lentament però a pas ferm, s’havia convertit en una còpia terrorífica en femení d’en Valdemar. Exactament com li havia ocorregut a la madrastra que l’havia precedit. Una variant més baixeta i esprimatxada del pare que ens parlava i ens ultratjava als fills grans de la mateixa manera que ell.

La d’aquell moment lluitava amb dents i ungles per no convertir-se en l’ase dels cops. En la que es mereixia aquell odi. Estava disposada a llançar a la bèstia a qualsevol de nosaltres per tal d’evitar que tota aquella merda li caigués al damunt.

Vaig tornar a mirar la fotografia. Em vaig preguntar com se sentia realment la madrastra número dos.

De ben segur que com la resta de nosaltres.