95

Dijous, 11 de març de 2010

-Creieu realment que això és necessari?

Cap renglera de cotxes patrulla ni de la policia científica aparcats a Livbojstigen aquella vegada. L’Ulf Karlkvist gairebé ni s’havia dignat a escoltar l’Ing-Marie quan li havia trucat, però tot i així hi havia enviat l’Anna Eiler, que en aquell moment era davant la porta amb la Klara Hunnevie. Darrere seu, en Patrik Morrelli i un solitari agent de la científica vestit de blau amb una maleta en una mà i un esprai a l’altra.

—Per descomptat, no l’hi obliguem, però faria les coses molt més fàcils si ens permetés passar uns minuts —va dir l’Anna.

La Julia, l’Ing-Marie i en Blåljus contemplaven l’escena des dels arbustos que limitaven la casa. L’Anna no els havia fet fora, però havia avisat el tercet que no entressin al jardí.

—Tu ni tan sols series aquí si no fos per nosaltres —va respondre l’Ing-Marie, de mal humor.

—Què porta aquell dins del pot d’esprai?

L’Ing-Marie es va girar i va veure que l’anciana veïna Anna-Maj Hansson era darrere seu.

—Liminol —va respondre la periodista amb un xiuxiueig.

—A CSI en fan servir cada dos per tres. Una sèrie nord-americana. Amb un aerosol s’aplica una barreja de luminol i peròxid d’hidrogen als llocs on se sospita que hi pot haver traces de sang. Malgrat que les restes que es poden veure a ull nu s’hagin netejat, encara hi queda l’hemoglobina. Quan s’il·lumina la superfície amb un llum especial, l’hemoglobina fa de catalitzadora, per dir-ho d’alguna manera. I llavors apareix la sang que han netejat en forma d’una claror blavosa.

L’Anna-Maj Hansson va fer cara de sorpresa. La Julia va esclafir a riure divertida.

—No creus que has vist una mica massa de tele, tu?

L’Ing-Marie es va posar vermella. No va respondre.

Es van quedar en silenci observant com l’ambient que envoltava la Klara Hunnevie i l’Anna Eiler s’anava caldejant a poc a poc. La dona embarassada agitava els braços furiosa, mentre l’altra aixecava les mans en to de pau.

—No entenc per què no deixen tranquils aquests pobres desgraciats —va dir l’Anna-Maj Hansson.

L’Ing-Marie no va contestar. La Julia va remugar alguna cosa inintel·ligible. Finalment, la Klara Hunnevie es va rendir, va deixar que els tres agents entressin a la casa i va tancar la porta darrere seu.

—Ara passaran coses —va dir l’Ing-Marie, i va clavar una empenta a en Blåljus, que va treure la càmera.

L’Anna-Maj Hansson va sospirar i va marxar xino-xano.

La Julia i l’Ing-Marie no es van moure d’on eren i van esperar com a mínim cinc minuts. Després, la porta es va obrir i en va sortir l’agent de la científica amb el cap cot. L’Anna i en Patrik van aparèixer un parell de segons més tard; la Klara Hunnevie els anava al darrere, triomfant.

—M’heu acusat per últim cop! La propera vegada que poseu els peus a casa meva val més que porteu una ordre del jutge. Em sentiu?!

Va tancar la porta d’un cop al mateix instant que els agents van arribar davant de les dues dones i en Blåljus.

—Dedueixo que el luminol no ha desvelat res —va dir la Julia, amb un fil de veu.

L’Anna la va mirar de fit a fit amb uns ulls encesos de ràbia.

—La propera vegada que vosaltres, policietes de cap de setmana, us penseu que heu trobat l’assassí us en podeu anar amb les vostres teories a un altre lloc. Deixeu que els professionals ens n’ocupem.

—Perquè fins ara la cosa ha anat de conya, oi? —va etzibar la Julia a l’esquena de l’agent quan va ser lluny.