79

Dijous, 25 de febrer de 2010

El bosc de Boulogner. Un parc enorme de catorze hectàrees que es troba al barri d’Östermalm de Skövde i s’estén des de les vies del tren, a l’oest, fins a l’hospital, a l’est, i de Hjovägen, al nord, a Kavelbrovägen, al sud.

El nom, inspirat en el Bois de Boulogne de la capital francesa, apareix per primera vegada en un document del 1865, durant una època en què els grans parcs connectats de Skövde prop de Kyrkparken, Järnvägsparken i Prästgården feien que la ciutat fos anomenada popularment el Petit París.

Ja no quedava gran cosa del refinament francès, ni a la ciutat ni al bosc, però queia a prop de la redacció de Mörkegatan i era un entorn molt agradable per passejar, així que quan la Julia i l’Ing-Marie, encara alterades pel xoc del dia anterior entre l’Ulf Karlkvist, en Klas Hjort i la Klara Hunnevie, van decidir sortir a fer un tomb per aclarir-se el cap després de la reunió matinal la decisió va ser fàcil.

Havien intentat escapar-se al parc sense que la seva companya se n’adonés. En va.

—Una passejadeta? M’hi apunto. Aquest matí l’Stephan m’ha pessigat els mixelins. Que mesquí! —havia dit la Lottie Strömberg mentre es posava la jaqueta d’hivern blava.

L’Ing-Marie va mirar de reüll la seva companya rabassuda i es va preguntar quina diferència faria una caminada de trenta minuts en el que ella havia anomenat els seus mixelins, però no va dir res. Fins i tot la Julia es va estar de fer-ne mofa. El tercet va sortir de la redacció, va deixar enrere l’escola universitària a l’edifici de l’associació d’estudiants de Skövde, les residències universitàries de Skrapan i es va dirigir cap al bosc de Boulogner en silenci. Un cop allà, van passar per davant del parc infantil abandonat i van enfilar cap al llac. En arribar, quan el tercet havia deixat enrere els ànecs del llac de les aus, les seves companyes van haver d’agrair de cor la presència de la Lottie Strömberg tot i que no l’havien convidat.

—Realment estem tractant amb un assassí calculador —va dir l’Ing-Marie—. L’autor o autora no només va matar l’Elisabeth Hjort. També va endreçar l’habitació dels nens, d’alguna manera va preparar una carta de comiat i probablement va despullar i tornar a vestir l’Elisabeth. Tenint en compte el que en va dir el seu marit, em costa de creure que es passegés per casa amb aquell vestit un dia normal i corrent.

—Un assassí amb molt de temps —va respondre la Julia.

—Un assassí amb molt de temps però amb molt mal gust —va afegir la Lottie Strömberg.

L’Ing-Marie i la Julia es van mirar la seva companya perplexes. Esperant que s’expliqués. Però no ho va fer. La Lottie Strömberg va continuar caminant com si res.

—A què et refereixes? —va dir l’Ing-Marie.

La Lottie Strömberg els va llançar una mirada, va fer lliscar els ulls entre les seves col·legues. Com si la sorprengués que una de les dues realment li hagués preguntat res. A ella.

—Bé… És una cosa que m’ha estat voltant pel cap des que ens vas ensenyar aquelles fotografies del rellotge que portava posada la morta. Vull dir, aquell rellotge rosa llampant amb un vestit de color vermell també cridaner. És veritat, potser l’assassí o assassina no tenia cap pressa, però devia ser daltònic o una cosa així per fer una tria com aquella. Vermell i rosa.

Daltònic.

Va ser com si la Julia es quedés glaçada.