INTRODUCCIÓ A DUES NOVEL·LES CURTES

La majoria de la gent —em refereixo a la majoria de les persones que formem part de la societat japonesa— estudia una carrera, després troba una feina i finalment, al cap d’un quant temps, es casa. Al principi jo també tenia aquesta intenció. O, si més no, això és el que m’imaginava que passaria. En realitat, però, primer de tot em vaig casar, després vaig començar a treballar i finalment (d’alguna manera) vaig acabar la carrera. És a dir, que ho vaig fer tot seguint l’ordre invers del que és habitual.

Com que, tot i estar casat, no m’agradava la idea de treballar en una empresa, vaig decidir que obriria un negoci propi. Un local on pogués posar discos de jazz i servir cafès, begudes alcohòliques i menjar. Era una idea molt senzilla i, en un cert sentit, una mica ingènua: com que era aficionat al jazz, em pensava que, d’aquella manera, podria passar-me el dia escoltant la música que m’agradava. Ara bé, com que la meva dona i jo encara estudiàvem, no en teníem ni cinc. Per això ens vam passar tres anys fent diverses feines a la vegada i intentant estalviar tot el que podíem. També vam demanar diners a diverses persones. Amb tot el que vam arreplegar, vam obrir un bar a Kokubunji (un barri d’estudiants), a l’oest de Tòquio. Era l’any 1974.

En aquella època, obrir un negoci no costava tant com ara. Per això hi havia molts joves que, com nosaltres, no volien entrar a treballar en una empresa i obrien petits negocis aquí i allà: cafès, restaurants, botigues de parament, llibreries… A prop del nostre bar hi havia força negocis regentats per persones de la nostra edat. Kokubunji tenia fama de ser un lloc amb una forta empremta contracultural i hi voltava tot de gent que havia pres part en els moviments estudiantils. Era una època en què, arreu del món, encara quedava alguna escletxa.

Jo vaig portar al bar el piano de paret que hi havia a casa els meus pares i vaig començar a oferir música en directe els caps de setmana. A la zona de Kokubunji hi vivien molts músics de jazz joves que venien a tocar de bon grat (diria), malgrat la misèria que els podíem pagar. Molts d’aquells músics s’han fet un nom, i encara ara me’ls trobo de tant en tant en algun club de jazz de Tòquio.

Tot i que fèiem el que ens agradava, havíem contret força deutes i les passàvem magres per tornar-los. Devíem diners al banc i a una colla d’amics. Una nit que la meva dona i jo caminàvem pel carrer capcots, preocupats perquè no teníem la quantitat que havíem de tornar al banc cada mes, vam trobar uns quants diners que algú havia perdut al carrer. No sé si va ser sincronia o alguna mena d’intervenció divina, però era la quantitat exacta que havíem de tornar. Com que ho havíem de pagar l’endemà mateix, es pot dir que ens vam salvar pels pèls (a la meva vida han passat uns quants fets estranys en moments crucials). Estàvem en una situació tan delicada que, en lloc de tornar els diners a la policia, com hauria fet qualsevol japonès, ens els vam quedar.

Malgrat tot, era divertit. D’això no en tinc cap dubte. Era jove, tenia salut, podia escoltar tot el dia la música que m’agradava i era l’amo del meu petit domini. No em calia agafar trens plens de gom a gom per anar a la feina, assistir a reunions avorrides ni abaixar el cap davant un superior que no suportava. I, a més, podia conèixer molta gent interessant.

D’aquesta manera, em vaig passar la vintena tornant els deutes i fent una feina física des del matí fins a la nit (preparant entrepans, mesclant còctels i fent fora les persones que no sabien beure). Al cap d’un quant temps, van haver de reformar l’edifici de Kokubunji on teníem el bar, de manera que no vam tenir altre remei que marxar, i ens vam traslladar a Sendagaya, al centre de Tòquio. El local era més nou i més gran (fins i tot hi cabia un piano de cua), però els deutes van augmentar de manera proporcional. Tot plegat no era fàcil.

Quan penso en aquella època, l’únic que recordo és que treballava molt. M’imagino que, entre els vint i els trenta, la majoria de la gent s’ho passa millor, però jo anava tan just de temps i de diners que no vaig poder assaborir els alegres dies de joventut. El poc temps lliure que tenia me’l passava llegint. Per molta feina que tingués, per molt curt de diners que anés, o per molt cansat que estigués, llegir i escoltar música van ser sempre les meves dues grans alegries. Ningú no me les podia prendre.

Quan m’acostava als trenta, el bar de Sendagaya per fi va començar a donar mostres d’estabilitat. Com que encara arrossegàvem uns quants deutes i els ingressos eren irregulars, no podíem relaxar-nos, però almenys vam començar a veure que, si ens hi esforçàvem com fins llavors, d’alguna manera ens en sortiríem.

Un migdia clar d’abril de l’any 1978, vaig anar a veure un partit de beisbol a l’estadi Jingu, que quedava a prop de casa. Era el primer partit de la temporada de la Central League, i enfrontava els Yakult Swallows amb els Hiroshima Carp. L’hora d’inici era la una. En aquella època jo ja era aficionat dels Swallows, i sovint m’arribava a l’estadi tot passejant.

En aquell temps els Swallows eren un equip fluix (tal com suggereix el nom), sempre de segona fila, amb poc pressupost i sense cap jugador estrella. Lògicament, no tenien gaires seguidors. Tot i ser el primer partit de la temporada, l’estadi era mig buit. Em vaig estirar tranquil·lament i em vaig posar a veure el partit amb una cervesa a la mà. En aquella època, a l’estadi Jingu no hi havia graderies amb seients sinó només un turó amb gespa. El cel estava ras, la cervesa era ben freda i el verd de la gespa, que feia temps que no veia, feia ressaltar la blancor de la pilota. El primer batedor dels Swallows era Dave Hilton, un nord-americà esprimatxat que era un total desconegut. El quart era Charlie Manuel, que més endavant es va fer famós com a entrenador dels Cleveland Indians i dels Philadelphia Phillies, però que en aquell moment era un batedor ràpid i potent que els aficionats japonesos van batejar amb el sobrenom de Diable Vermell.

Em sembla que el primer llançador dels Hiroshima era Yoshiro Sotokoba. El dels Yakult era Takeshi Yasuda. A la segona part de la primera entrada, Hilton va picar el primer llançament de Sotokoba cap a l’esquerra del mig camp i va cobrir dues bases. L’agradable soroll del bat impactant amb la pilota va ressonar per tot l’estadi. Al meu voltant es van sentir uns quants aplaudiments. I, en aquell precís instant, sense que hi hagués cap motiu ni cap fonament, vaig pensar: Ja ho tinc, potser puc escriure una novel·la.

Encara recordo amb claredat el que vaig sentir en aquell moment. Era com si alguna cosa hagués caigut a poc a poc del cel i jo l’hagués entomada amb les mans. No sabia per què m’havia caigut justament a mi. No ho vaig saber en aquell moment i encara no ho sé ara. Fos pel motiu que fos, allò va passar. Com ho diria…? Va ser com una revelació. O potser la paraula més exacta és epifania. Aquell va ser el punt d’inflexió que va canviar la meva vida. L’instant en què Dave Hilton va connectar aquell cop net i clar a l’estadi Jingu.

En acabar el partit (recordo que van guanyar els Yakult), vaig anar amb tren fins a Shinjuku i vaig comprar un paquet de fulls i una ploma estilogràfica. En aquell moment els ordinadors i els processadors de textos encara no eren corrents, de manera que no tenia altre remei que escriure a mà, caràcter per caràcter. Tot i així, era una sensació nova. Recordo que estava molt engrescat. Feia molt temps que no escrivia amb ploma.

Quan plegava del bar, ben entrada la nit, m’asseia a escriure a la taula de la cuina. Les hores que quedaven fins a la matinada eren l’únic temps que tenia lliure. I així és com, si fa no fa durant els sis mesos següents, vaig escriure la novel·la que vaig titular Escolta la cançó del vent. Quan vaig tenir la novel·la acabada, la temporada de beisbol ja s’acostava a la fi. Curiosament, aquell any els Yakult van guanyar la Central League en contra de tots els pronòstics, i després van derrotar els Hankyû Braves, que tenien una esquadra de llançadors excel·lent, a les Japan Series. Va ser una temporada realment miraculosa i emocionant.

Escolta la cançó del vent és una obra breu, més semblant a una novelette que a una novel·la. Tot i així, em va costar molt d’escriure. Evidentment, hi va ajudar que no tenia gaire temps, però el problema principal era que no tenia ni idea de com s’escrivia una novel·la. Si he de dir la veritat, era tan aficionat a llegir novel·les russes del segle XIX i novel·les policíaques nord-americanes que no havia agafat mai cap novel·la japonesa contemporània. Per tant, no sabia quines novel·les japoneses es llegien ni com s’escrivia una novel·la en japonès.

Em vaig imaginar més o menys com havia de fer-ho i vaig anar escrivint durant uns quants mesos, però quan vaig llegir el resultat no en vaig quedar gens satisfet. En principi la cosa tenia la forma d’una novel·la, però no era gaire interessant i en realitat no em deia res. Vaig pensar que, si a mi, que era qui ho havia escrit, em passava allò, a qualsevol que ho llegís encara li passaria més. I em vaig desanimar, convençut que no tenia el do d’escriure. En circumstàncies normals, ho hauria deixat córrer, però encara tenia a les mans la sensació ben viva de l’epifania que havia viscut a l’estadi Jingu.

Vist amb perspectiva, és normal que no pogués escriure una bona novel·la. Era impossible que algú com jo, que no havia escrit mai res, produís alguna cosa brillant de cop i volta. Vaig pensar que potser era que volia escriure una novel·la massa bona. Ets incapaç d’escriure una bona novel·la, em vaig dir. Val més que t’oblidis de la idea del que ha de ser la literatura o del que ha de ser una novel·la, i que et dediquis a escriure el que sents i el que et passa pel cap lliurement, com a tu t’agradi.

Tanmateix, escriure el que sents i el que et passa pel cap lliurement, com a tu t’agradi és una cosa més fàcil de dir que no pas de fer. Especialment per a algú que no ha escrit mai una novel·la, és una tasca d’allò més complicada. Per tal de començar de nou realment, el primer que vaig fer va ser abandonar els fulls i l’estilogràfica. Només de veure’ls davant, ja adoptava una actitud literària. Els vaig substituir per una antiga Olivetti que tenia desada a l’armari. I llavors vaig decidir que intentaria escriure el començament de la novel·la en anglès. Com que volia fer alguna cosa fora del comú, em va semblar adequat fer-ho d’aquesta manera.

Evidentment, la meva capacitat d’escriure en anglès no era res de l’altre món. Només podia escriure fent servir un nombre limitat de paraules i un nombre limitat d’estructures gramaticals. Lògicament, les frases que feia eren curtes. Encara que dins el cap hi tingués moltes idees complexes, m’era impossible expressar-les tal com eren. No em quedava altre remei que posar el que pensava en paraules senzilles, parafrasejar el que volia dir de manera que fos fàcil d’entendre, treure el greix sobrer de les descripcions, compactar-ho tot i ficar-ho dins un contenidor que tenia una mida limitada. El resultat va ser una prosa força tosca. Tot i així, a mesura que vaig anar escrivint, vaig començar a trobar un ritme propi.

Com que havia nascut i crescut al Japó fent servir la llengua japonesa, el meu sistema era ple de paraules i d’expressions japoneses, com un graner ple a vessar. Per això, quan intentava posar per escrit els sentiments o les escenes que tenia dins meu, tot el que era dins aquell graner començava a bellugar-se i a vegades es produïa una fallada del sistema. En canvi, quan vaig provar d’escriure en una altra llengua, malgrat la limitació del vocabulari i de les expressions que podia utilitzar, això va deixar de passar-me. El que vaig descobrir en aquell moment va ser que, encara que el vocabulari i les expressions que podia fer servir fossin restringits, si els combinava d’una manera efectiva també em permetien expressar idees i sentiments complexos. Dit d’una altra manera, que per escriure no calia que busqués paraules complicades, no calia que fes frases boniques per impressionar la gent.

Molt més endavant, vaig descobrir que l’escriptora Agota Kristof havia escrit unes quantes novel·les meravelloses en un estil que produïa un efecte semblant. Kristof era hongaresa, però va fugir del seu país durant la revolució del 1956 i es va refugiar a Suïssa, on va començar a escriure, mig per força, en francès. Per a ella, el francès era un idioma que havia après (o que havia hagut d’aprendre) a posteriori. Tot i així, va ser escrivint en aquest idioma que va crear un estil nou i original. Un bon ritme basat en frases breus, un vocabulari directe i sense embuts i unes descripcions concretes i sense afectació. Amb això aconseguia crear una atmosfera misteriosa, com si, al fons, s’hi amaguessin coses molt importants. Recordo perfectament que en llegir una novel·la d’ella per primer cop vaig sentir una mena de nostàlgia. De fet, la seva primera novel·la, El gran quadern, va ser publicada l’any 1986, set anys després que jo escrivís Escolta la cançó del vent.

Havent descobert el curiós efecte que produïa escriure en una llengua estrangera, i havent après a escriure una prosa amb un ritme propi, vaig desar l’Olivetti a l’armari i vaig tornar a treure els fulls i l’estilogràfica. Llavors vaig seure a la taula i vaig traduir al japonès el capítol que havia escrit en anglès. He de dir que el que vaig fer no va ser una traducció al peu de la lletra, sinó un procés més semblant a un trasplantament. En fer-ho, de manera inevitable va aparèixer un nou estil en japonès. Un estil que era el meu. Un estil que havia descobert jo. Ara ho veig, vaig pensar, també es pot escriure així en japonès. Va ser el moment que vaig veure la llum.

A vegades m’han dit que la meva prosa sembla una traducció. Tot i que no sé exactament què volen dir, em sembla que fins a un cert punt és una observació correcta i fins a un cert punt no ho és. Trobo que és correcta perquè, en realitat, vaig traduir el primer capítol de la meva novel·la al japonès, però que no ho és del tot perquè es refereix únicament al procés d’escriptura. El que pretenia fent allò era trobar un estil neutre, fluid i lliure d’ornaments. El que buscava no era escriure en un japonès poc japonès, sinó fer servir un japonès tan allunyat de la llengua literària com fos possible per poder escriure una novel·la amb la meva veu natural. I, per fer-ho, vaig haver de recórrer a una mesura desesperada. Gosaria dir que, en aquell moment, per a mi la llengua japonesa no era sinó una eina pràctica.

Alguns hi van veure un menyspreu envers el japonès. Amb tot, la llengua és molt resistent, i té una força que se sustenta en una llarga història. Encara que algú la tracti una mica malament, fins i tot amb una certa violència, és impossible que la integritat de la llengua se’n ressenti. Tots els escriptors tenen el dret inherent d’experimentar fins al límit amb les possibilitats d’un idioma, i, de fet, sense aquest esperit d’aventura és impossible crear res de nou. El meu estil en japonès és diferent del de Tanizaki o del de Kawabata. I és ben lògic. Al capdavall, sóc un escriptor independent que es diu Haruki Murakami.

Un diumenge de primavera al matí, l’editor de Gunzo em va trucar per dir-me que la novel·la que els havia enviat (Escolta la cançó del vent) era una de les finalistes del premi per a escriptors novells que convocava la seva revista. Ja havia passat quasi un any des d’aquell primer partit de la temporada a l’estadi Jingu, i jo ja havia fet els trenta. Devien ser les onze del matí, però com que la nit anterior havia treballat fins molt tard, a aquella hora encara estava ben adormit. Vaig despenjar el telèfon sense saber gaire on era i sense acabar d’entendre què volia transmetre’m la persona que hi havia a l’altre cap del fil. Si he de dir la veritat, havia oblidat per complet que havia enviat la novel·la a la revista Gunzo. Havent-la escrita i havent-la posada en mans d’algú, les meves ganes d’escriure alguna cosa s’havien calmat. Com que l’havia escrita com un desafiament i quasi a raig, no se m’havia acudit mai que pogués quedar finalista de cap premi. De fet, ni tan sols en tenia una còpia. Per tant, si no hagués estat seleccionada, aquella obra hauria desaparegut per sempre (ja que Gunzo no tornava les obres rebutjades). I potser jo no hauria escrit mai cap altra novel·la. La vida és ben curiosa.

Segons em va explicar l’editor, hi havia un total de cinc obres finalistes. Em vaig quedar sorprès, però, com que estava mig adormit, no vaig acabar d’entendre què volia dir allò. Vaig sortir del llit, em vaig rentar la cara, em vaig vestir i vaig sortir a passejar amb la meva dona. En passar pel costat de l’escola del barri, vam veure un colom missatger amagat entre uns matolls. Quan el vaig agafar, vaig veure que tenia l’ala trencada. Duia una etiqueta metàl·lica enganxada a la pota. El vaig agafar amb compte amb les dues mans i el vam dur a la caseta de policia d’Aoyama-Omotesando, que era la que quedava més a prop. Mentre caminava pels carrers de Harajuku, vaig notar l’escalfor d’aquell colom ferit que em tremolava a les mans. Era un diumenge clar i fresc, i els arbres, els edificis i els aparadors del voltant resplendien amb el sol de primavera.

I llavors ho vaig veure tot clar: guanyaria el premi, em faria novel·lista i tindria un cert èxit. Pot semblar una mica presumptuós, però en aquell moment vaig estar segur que seria així. Completament segur. Més que com una teoria, com un pressentiment.

L’any següent vaig escriure Pinball 1973 com la continuació d’Escolta la cançó del vent. És una novel·la que també vaig escriure de nit a la taula de la cuina, mentre encara tenia el bar. Amb afecte i un punt de pudor, dic que aquestes dues obres són les meves dues novel·les de la taula de la cuina. Poc després d’acabar Pinball 1973, vaig decidir traspassar el bar i dedicar-me professionalment a l’escriptura. I em vaig posar a escriure la meva primera novel·la llarga, Hitsuji wo meguru bôken.^[001] Considero que aquesta obra és el veritable inici de la meva carrera com a novel·lista.

Tanmateix, aquestes dues novel·les de la taula de la cuina són dues obres importants i insubstituïbles dins la meva carrera. Com dos antics amics. És molt possible que ja no ens tornem a trobar ni a parlar més, però m’és impossible oblidar que van existir. En aquella època, per a mi van ser una presència important i irreemplaçable. Em van animar i em van escalfar el cor.

Encara recordo clarament la sensació que vaig tenir a les mans aquell migdia de primavera de fa més de trenta anys assegut al turó de gespa de l’estadi Jingu, quan em va caure alguna cosa del cel, i també l’escalfor que vaig notar a les mateixes mans aquell altre migdia de primavera d’un any després, quan vaig recollir el colom ferit al costat de l’escola de Sendagaya. Quan penso què vol dir escriure novel·les, sempre rememoro aquestes sensacions. El significat d’aquests records m’ajuda a creure en alguna cosa que porto a dins i a somiar en les possibilitats que ofereix. És realment meravellós que aquestes sensacions encara continuïn ben vives dins meu.

Juny del 2014