4

El far s’alçava tot sol a l’extrem d’un moll llarg i sinuós. No era gaire gran, i feia uns tres metres d’alçada. L’havien fet servir unes quantes barques de pesca fins que la contaminació havia allunyat els peixos de la costa. De fet, en aquella zona no hi havia cap port. Els pescadors havien muntat uns senzills rails de fusta a la sorra per estirar les barques amb l’ajut d’un gigre. A la vora de la platja hi vivien tres famílies de pescadors, i cada matí estenien els peixos petits que havien pescat a assecar en unes caixes de fusta, a la part de dins de l’escullera.

En un moment determinat, però, els pescadors s’havien vist obligats a marxar per una combinació de tres factors: la desaparició dels peixos, l’oposició dels habitants de la ciutat a l’existència d’un poblet de pescadors tan a prop d’on vivien, i el decret de l’ajuntament que declarava il·legals les casetes de la vora de la platja. Això va ser l’any 1962. Ningú no sap on van anar els pescadors. Les tres casetes van ser derruïdes, mentre que les barques de pesca, mig podrides, sense cap altre ús ni cap altre lloc on llançar-les, van quedar abandonades enmig d’un bosquet de la vora de la platja on els nens anaven a jugar.

Quan les barques de pesca van desaparèixer, les úniques embarcacions a les quals el far feia servei eren els iots privats que de tant en tant passaven a prop de la costa o els mercants que arriaven l’àncora d’emergència enmig d’un tifó o d’una boira massa espessa. Llevat d’aquells casos, no tenia cap utilitat.

El far era una massa negra i rabassuda, en forma de campana o d’home pensarós vist des de darrere. Quan el sol es ponia i la blavor començava a barrejar-se amb la tènue llum crepuscular, s’encenia un llum de color taronja (el cap de la campana) i començava a girar a poc a poc. El far assenyalava amb exactitud l’arribada del vespre. Tant si es veia una posta de sol esplèndida com si hi havia una boira tenebrosa i humida, el llum començava a rodar en el precís instant en què l’equilibri entre llums i ombres es trencava i dominava la foscor.

De petit, en Rata havia anat sovint a la platja només per veure aquell llampegueig en la fosca. Si les onades no eren gaire altes, caminava fins al final del moll comptant-ne les pedres gastades. A principi de tardor, veia alguns bancs de peixos petits sota la superfície sorprenentment cristal·lina de l’aigua. Traçaven uns quants cercles a la vora del moll, com si hi busquessin alguna cosa, i llavors se n’anaven mar endins.

Quan per fi arribava al far, s’asseia a la punta del moll i mirava a poc a poc al seu voltant. Al cel hi havia uns quants núvols prims que semblaven pintats amb pinzell. Fins on arribava la vista tot era tot era d’un blau profund i infinit que li feia tremolar les cames, com si tingués por. L’aroma del mar i el color del vent eren increïblement vius. Després d’imbuir-se a poc a poc d’aquell paisatge, es girava per observar el seu món, que quedava tan lluny d’aquell mar profund. La platja blanca i l’espigó, la filera aixafada de pins verds i, al darrere, la silueta de les muntanyes de color blau negrós que es dreçaven cap al cel.

Al lluny, cap a l’esquerra, hi havia el port immens, amb les grues, els molls flotants, els magatzems com caixes, els vaixells mercants i els edificis alts. Cap a la dreta, de cara al mar i seguint la línia de la costa, hi havia la tranquil·la zona residencial, el port esportiu, unes antigues destil·leries de sake i, una mica més enllà, el polígon industrial, amb una filera de dipòsits esfèrics i de xemeneies que deixaven anar un fum blanc que cobria el cel. Per a en Rata, als deu anys, allò eren els confins de la terra.

Al llarg de tota la infància, en Rata va anar molts cops al far entre la primavera i el principi de la tardor. Quan les onades eren altes, els esquitxos li mullaven les cames, sentia el vent udolant damunt del cap i relliscava una vegada i una altra a les pedres cobertes de molsa. Tot i així, no hi havia res que li agradés més que aquell camí que duia al far. S’asseia a la punta del moll escoltant la remor de les onades, mirant els núvols, el cel i els bancs de sorells, i llançant a l’aigua les pedretes que s’havia anat ficant a la butxaca.

Quan el cel s’enfosquia, desfeia el camí i tornava al seu món. La tornada, però, sempre estava tenyida d’una tristesa inefable. El món que hi havia mar enllà era massa vast i massa poderós perquè trobés un racó per amagar-s’hi.

El pis de la dona era a prop del moll. Cada cop que hi anava, en Rata recordava vagament l’olor dels capvespres de quan era petit. Aparcava el cotxe a la carretera de la costa i travessava el bosquet de pins esclarissats plantats a la sorra per evitar l’erosió. La sorra cruixia sota els seus peus.

L’edifici de pisos on vivia la dona era a prop d’on havien estat les casetes dels pescadors. Era un terreny on semblava que, només excavant-hi un forat d’uns quants metres, hagués de brollar-hi una aigua de mar marronosa. Les plantes de canna que creixien al jardí de davant de l’edifici estaven aplanades, com si les haguessin trepitjat. L’apartament de la dona era al primer pis, i quan el vent bufava amb força se sentia com els granets de sorra picaven als vidres de les finestres. Era un pis petit que donava al sud, però curiosament era una mica fosc. És el mar, deia ella. És massa a prop. L’olor de la marea, el vent, la remor de les onades, la pudor de peix… tot plegat.

—No fa pudor de peix —va dir en Rata.

—I tant que en fa —va dir ella. Va estirar un cordill i va abaixar les persianes—. Si visquessis aquí, la notaries.

Els granets de sorra van picar a les finestres.