31

L’endemà vaig convidar en Rata a la piscina de l’hotel de la part alta de la ciutat. Com que l’estiu ja s’acabava i s’hi havia d’anar amb cotxe, amb prou feines hi havia deu persones. La meitat eren clients americans de l’hotel que estaven més interessats a prendre el sol que a nedar.

L’hotel era l’antiga casa d’estiueig d’uns nobles. Tenia un jardí molt maco cobert de gespa, i, des de dalt del turonet amb una tanca de rosers que separava la piscina de l’edifici principal, hi havia una vista esplèndida del mar, del port i de la ciutat.

Després de fer unes quantes curses a la piscina de vint-i-cinc metres, en Rata i jo vam seure en unes gandules amb un parell de coles. En recuperar l’alè vaig fumar una cigarreta, mentre que en Rata va mirar distretament una noia americana que nedava sola, com si s’ho passés molt bé.

El cel estava ben ras i s’hi veien unes quantes esteles blanques, com congelades, que hi havien deixat els avions.

—Quan érem petits em sembla que passaven més avions —va dir en Rata, mirant al cel—. La majoria eren de l’exèrcit americà, és clar. De doble fuselatge. Te’n recordes?

—Vols dir els P38?

—No. Vull dir uns avions de transport que eren molt més grossos que els P38. A vegades volaven tan avall que es veia la insígnia de l’aviació… També me’n recordo dels DC6, dels DC7 i fins i tot dels Sabre Jets.

—Aquests sí que són vells.

—Sí, de l’època d’Eisenhower. Quan un creuer atracava al port, la ciutat s’omplia de policies militars i marines. N’has vist mai cap, de policia militar?

—Sí.

—Tot desapareix. No és que m’agradin els soldats ni res, és clar…

Vaig assentir.

—El Sabre sí que era un bon avió. Llàstima que llancessin napalm. Has vist mai com ho feien?

—A les pel·lícules de guerra.

—Els humans som capaços d’inventar de tot. I coses molt ben fetes. Vés a saber si, d’aquí a deu anys, no el trobarem a faltar i tot, el napalm.

Vaig riure i vaig encendre la segona cigarreta.

—T’agraden els avions?

—Abans volia ser pilot. Però, com que tinc mala vista, ho vaig deixar estar.

—Ah, sí?

—M’agrada el cel. Podria mirar-lo sempre sense cansar-me’n. Ara, quan no en tinc ganes, no el miro i ja està.

Va estar cinc minuts sense dir res, però de sobte va continuar.

—A vegades no ho suporto —va fer—. Això de ser ric, vull dir. Em vénen ganes de fugir. M’entens?

—Com vols que t’entengui? —vaig respondre, resignat—. Ja pots fugir. Si és el que realment vols, és clar.

—… seria el millor, em sembla. Anar a una ciutat que no conegui i començar de nou. No estaria gens malament.

—No tornaràs a la universitat?

—Ho he deixat. No hi puc tornar de cap manera.

Des de darrere de les ulleres de sol, els ulls d’en Rata seguien la noia que continuava nedant.

—Per què ho has deixat?

—Doncs perquè n’estava fart, suposo. Ara, a la meva manera, m’hi vaig esforçar al màxim. No m’ho creia ni jo. Vaig començar a pensar en els altres tant com en mi mateix, però al final només en vaig treure que m’estovés la policia. Amb el temps, tothom va tornant al seu lloc. I jo sóc l’únic que em vaig quedar sense lloc on tornar. Com al joc de les cadires.

—I què penses fer?

Es va eixugar els peus amb la tovallola.

—Vull escriure novel·les —va dir al cap d’un moment—. Què et sembla?

—Em sembla molt bé.

En Rata va assentir.

—I quina mena de novel·les vols escriure?

—Novel·les bones. Per a mi, almenys. Dubto que tingui un talent especial. Però penso que si escric ha de ser una cosa que m’il·lumini a mi mateix. Si no, no val la pena. No ho veus així?

—Sí.

—Vull escriure per a mi mateix… o per a les cigales.

—Les cigales?

—Sí.

En Rata va joguinejar un moment amb el penjoll amb la moneda de Kennedy que duia al pit nu.

—Fa uns quants anys, vaig anar a Nara amb una noia. Era una tarda d’estiu molt calorosa i vam caminar tres hores per la muntanya. L’únic que vam trobar en tota l’estona van ser els ocells silvestres que alçaven el vol fent uns gralls aguts i les cigales que batien les ales a la vora del camí. Has de pensar que feia una calor horrorosa.

»Quan feia una estona que caminàvem, vam seure en un pendís cobert d’herbes on bufava una brisa que ens va eixugar la suor. Al peu del pendís hi havia un fossat molt fondo; a l’altra banda del fossat s’alçava un túmul envoltat d’arbres frondosos, com si fos una illa elevada.

Vaig assentir.

—En aquell moment em vaig preguntar per què havien construït una cosa tan gran… Evidentment, totes les tombes tenen un sentit. Tard o d’hora, tothom es mor. Això és el que ens ensenyen. Però aquella era massa gran. Quan una cosa és tan gran, a vegades canvia tot el que hi ha al voltant. En realitat, allò no semblava una tomba. Era una muntanya. L’aigua del fossat era plena de granotes i de plantes aquàtiques, i la tanca del voltant estava coberta de teranyines.

»Em vaig quedar mirant el túmul en silenci i escoltant el vent que lliscava per la superfície de l’aigua. Els sentiments que vaig tenir en aquell moment no es poden expressar en paraules. No, no eren sentiments. Va ser una sensació que em va envoltar per complet. Les cigales, les granotes, les aranyes i el vent eren una sola cosa que fluïa per l’univers.

En Rata es va aturar per fer l’últim glop de cola, que ja estava esbravada.

—Sempre que escric, em recordo d’aquella tarda d’estiu i d’aquell túmul cobert d’arbres. I llavors penso que no hi ha res millor que escriure alguna cosa per a les cigales, les granotes i les aranyes, alguna cosa per a les herbes i el vent.

Quan va acabar de parlar, en Rata va encreuar les mans al clatell i va mirar el cel en silenci.

—Així… has provat d’escriure alguna cosa?

—No. No puc escriure ni una sola línia. No puc escriure res.

—De debò?

—Vosaltres sou la sal de la terra.

—Eh?

—Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? —va dir en Rata.

Quan el sol va començar a pondre’s, vam canviar la piscina pel petit bar de l’hotel, on sonaven cançons populars italianes interpretades per Mantovani, i vam beure cervesa ben freda. Als finestrals es veien brillar les llums del port.

—Què va passar amb aquella noia? —li vaig poder preguntar finalment.

En Rata es va eixugar l’escuma dels llavis amb el revers de la mà i es va quedar absort mirant el sostre.

—Parlant clar, no tenia intenció de parlar-te’n. És una història ridícula.

—Però volies demanar-me consell, no?

—Sí. Però ho vaig pensar tota una nit i vaig canviar d’idea. Al món hi ha coses que no s’hi pot fer res.

—Per exemple?

—Per exemple, una dent corcada. En sec, un dia et comença a fer mal. Encara que algú et consoli, el mal no se’n va. T’empipes amb tu mateix. I després t’empipes amb els altres perquè no estan empipats. M’entens?

—Una mica —vaig dir—. Però pensa-ho bé. Tots vivim amb les mateixes condicions. És com si tots anéssim a bord del mateix avió avariat. Evidentment, n’hi que tenen sort i n’hi ha que no en tenen. N’hi ha que són forts i n’hi ha que són febles. N’hi ha que són rics i n’hi ha que són pobres. Però no hi ha ningú que sigui un superhome. Tots som iguals. Els que tenen alguna cosa tenen por de perdre-la, i els que no tenen res pateixen perquè es pensen que sempre serà així. Tots som iguals. Per tant, qui s’adona més aviat d’això ha d’intentar ser més fort, encara que només sigui una mica. O fer-ho veure. No trobes? Al món no hi ha ningú que sigui fort. Només hi ha gent que sap fer veure que ho és.

—Puc preguntar-te una cosa?

Vaig assentir.

—Ho creus de debò, això?

—És clar.

En Rata es va quedar en silenci, amb la vista clavada al got de cervesa.

—Sisplau, digue’m que és mentida —va dir, tot seriós.

El vaig dur amb cotxe fins a casa i em vaig arribar al Jay’s Bar tot sol.

—Hi has parlat?

—Sí, hi he parlat.

—Me n’alegro —va dir en Jay mentre em servia un plat de patates fregides.