23

En Rata ja no veia la dona. També va deixar de mirar les llums de les finestres del seu pis. Fins i tot va deixar d’acostar-se a la finestra del seu àtic. Alguna cosa de dins el seu cor va surar un quant temps en la foscor i després va desaparèixer, com la columna de fum blanc que s’alça després de bufar una espelma. I després va quedar un silenci fosc. Silenci. En Rata no sabia què quedaria si n’anava pelant una capa rere l’altra. Orgull…? Estava estirat damunt del llit, mirant-se les mans una vegada i una altra. Segurament era impossible viure sense orgull. Però viure només amb orgull era una perspectiva fosca. Massa fosca, de fet.

Trencar amb la dona va ser fàcil. Un divendres al vespre va deixar de trucar-li. I ja va estar. Podia ser que ella esperés la trucada fins a mitja nit. Quan hi pensava, s’ho passava malament. Es va haver de retenir uns quants cops d’agafar el telèfon. Es va posar els auriculars i va anar escoltant discos amb el volum ben alt. Ja sabia que ella no trucaria, però tot i així no volia sentir el telèfon per res del món.

Ella segurament es va esperar fins a les dotze i després ho va deixar estar. Es va rentar la cara i les dents i es va ficar al llit. Devia pensar que potser li trucaria l’endemà al matí. Llavors va apagar el llum i es va adormir. Però el dissabte al matí el telèfon tampoc sona. Obre les finestres, esmorza i rega les plantes. Espera fins al migdia, i llavors ho deixa estar de debò. Raspallant-se els cabells davant el mirall, somriu uns quants cops com si assagés. I llavors pensa que ja sabia que passaria.

Tot aquest temps, en Rata ha estat al seu àtic amb les persianes abaixades i amb la vista clavada a les busques del rellotge electrònic de la paret. L’aire de l’habitació està immòbil. De tant en tant queia en un son lleuger. Les busques del rellotge ja no tenien cap sentit. Tot era una repetició de diferents tons de foscor. En Rata notava com el seu cos anava perdent entitat, com es feia més feixuc i com finalment perdia la sensibilitat. Quantes hores, quantes maleïdes hores m’he passat així?, es preguntava. Amb cada respiració, la paret blanca s’agitava a poc a poc davant dels seus ulls. L’espai adquiria una densitat que començava a amarar-li el cos. Quan va arribar al punt que li semblà que ja no ho podia suportar, es va aixecar, es va dutxar i es va afaitar amb la consciència mig emboirada. Llavors es va eixugar i va beure una mica de suc de taronja de la nevera. Es va posar un pijama net i es va ficar al llit pensant que allò era el final. Llavors li va venir un son profund. Un son terriblement profund.