15

Vaig entrar realment al món ocult del pinball l’hivern del 1970. Tinc la sensació que vaig viure aquell mig any dins un forat fosc. Vaig cavar un forat de la meva mida al mig d’un camp, m’hi vaig ficar i em vaig tapar les orelles per no sentir cap soroll. No m’interessava res. Quan es feia fosc, em despertava, em posava l’abric i me n’anava a passar l’estona en un racó d’una sala recreativa.

Per fi vaig trobar una Spaceship amb tres aletes, idèntica a la que hi havia al Jay’s Bar. Quan hi tirava una moneda i premia el botó per jugar, la màquina feia un seguit de sorolls com si tremolés d’emoció. Llavors els blancs s’aixecaven, els llums de bonificació s’apagaven, els sis dígits del marcador es posaven a zero i la primera bola apareixia al llançador. Un vespre fred de principi d’hivern que no parava de ploure, quan feia just un mes que hi abocava monedes, vaig superar la barrera de les sis xifres, com un globus aerostàtic que deixa anar l’últim sac de sorra.

Vaig treure els dits tremolosos dels botons laterals, em vaig repenjar a la paret i em vaig prendre una cervesa freda com el gel mentre mirava els sis dígits que apareixen al marcador: 105.220.

Així és com va començar la meva breu lluna de mel amb el pinball. Vaig deixar d’anar a les classes de la universitat i pràcticament tot el que guanyava a la feina m’ho gastava en el pinball. Em vaig convertir en un expert en totes les tècniques: el mig toc, els passis, l’atrapada, l’aturada en sec… I, quan jugava, gairebé sempre tenia algú darrere mirant. Una vegada, una estudiant de batxillerat amb els llavis pintats de vermell fins i tot va prémer els seus pits suaus als meus braços.

Quan vaig superar els cent cinquanta mil punts ja era ple hivern. Cada dia m’arribava a la sala recreativa, gelada i deserta, per haver-me-les amb la màquina. Anava embolicat amb l’abric i amb una bufanda fins a les orelles. De tant en tant em veia la cara al mirall del lavabo, esquelètica i amb la pell molt seca. Cada tres partides feia una pausa, em repenjava a la paret i em prenia una cervesa sense parar de tremolar. L’últim glop tenia sempre gust de plom. Llavors, plantat enmig d’un escampall de puntes de cigarreta, em menjava l’entrepà de frankfurt que duia a la butxaca.

Era fantàstica, l’Spaceship de tres aletes… Jo era l’únic que l’entenia a ella, i ella era l’única que m’entenia a mi. Cada cop que premia el botó per començar, ella posava els sis dígits a zero amb un soroll agradable i em somreia. Jo tibava el llançador fins al punt just, sense variar ni un mil·límetre, i disparava la bola platejada i brillant passadís amunt, cap al tauler. Mentre la bola voltava pel tauler, em sentia tan lliure com si hagués fumat haixix de la millor qualitat.

Em venien al cap tot d’idees diverses i inconnexes que després desapareixien. Al vidre que cobria el tauler hi veia tot de persones que després s’esvaïen. El vidre era com un doble mirall que reflectia els meus somnis, i que s’encenia i s’apagava seguint el ritme que marcaven els blancs i els llums de bonificació.

No és culpa teva, em deia ella. I feia uns quants cops que no amb el cap. No ho has fet pas malament. Has fet tot el que has pogut.

No, li replicava jo. Aleta esquerra, passi de toc, diana 9. No és veritat. No n’he encertat ni una. No he mogut els dits. Si m’ho hagués proposat, m’hauria sortit.

El que pot fer una persona és limitat, em deia ella.

Potser sí, li deia jo. Però no hi ha res que s’acabi. Sempre serà igual. Passadís de retorn, atrapada, impulsor, rebot, mig toc, diana 6… llum de bonificació. 121.150. Ja està, deia ella. S’ha acabat tot.

Al febrer la màquina va desaparèixer. Van enderrocar la sala recreativa, i el mes següent ja hi havia una botiga de dònuts que obria tota la nit. Era la mena de local on unes noies amb un uniforme amb un estampat com de cortina servien dònuts ressecs en unes safates amb un estampat com el dels uniformes. Tots els clients —estudiants d’institut que aparcaven la moto a fora, taxistes que feien el torn de nit, hippies que havien conegut dies millors i noies que treballaven en locals nocturns— es prenien el cafè amb la mateixa cara d’avorriment. Vaig demanar una tassa de cafè dessabeït i un dònut de canyella, i vaig preguntar a la cambrera si sabia res de la sala recreativa.

Ella em va mirar amb cara de desdeny, tal com hauria mirat un dònut que li hagués caigut a terra.

—Una sala recreativa?

—Era aquí fins no fa gaire.

—Ni idea —va dir, fent que no amb el cap mig ensonyada. Ningú no recordava què havia passat feia un mes. Aquell barri era així.

Vaig voltar pels carrers mig deprimit. Ningú no sabia on havia anat a parar l’Spaceship de tres aletes.

I així és com vaig deixar el pinball. Tothom ho deixa quan toca. Això és tot.