10

Dimecres en Rata es va ficar al llit a les nou, però es va despertar a les onze i no es va tornar a adormir. Tenia alguna cosa que li premia el cap, com si dugués un barret dues talles massa petit. Era una sensació molt desagradable. Resignat, va anar a la cuina amb pijama i es va beure un got d’aigua ben freda. I llavors va pensar en la dona. Plantat al costat de la finestra, va mirar la llum del far i va resseguir el moll fosc fins on era el seu pis. Va pensar en el bramul de les onades i en el soroll dels granets de sorra picant a les finestres. Estava fart d’ell mateix, incapaç com era d’avançar ni un sol centímetre per molt que intentés pensar les coses.

Des que havia conegut aquella dona, la vida d’en Rata s’havia convertit en una repetició interminable, en una successió de setmanes idèntiques. Havia perdut la noció del temps. Quin mes era? Potser l’octubre. No ho sabia… Els dissabtes quedava amb ella, i es passava els tres dies següents, des de diumenge fins a dimarts, immers en el record d’aquella trobada. Els dijous, els divendres i la meitat dels dissabtes els dedicava a planejar el cap de setmana. Només els dimecres no sabia on anar, quedava perdut a l’espai. No podia tirar endavant ni enrere. Dimecres…

Després d’estar-se quasi deu minuts fumant una cigarreta, es va treure el pijama, es va posar el paravent sobre la camisa i va baixar al pàrquing. Eren més de les dotze i la ciutat estava pràcticament deserta. Només els fanals il·luminaven lleument els carrers. El Jay’s Bar ja tenia la persiana abaixada, però en Rata la va apujar fins a la meitat, va passar per sota i va baixar les escales per entrar.

En Jay acabava d’estendre una dotzena de tovalloles al respatller de les cadires, i estava assegut a la barra fumant una cigarreta.

—Et fa res si agafo una cervesa?

—És clar que no —va respondre en Jay de bon humor.

Era el primer cop que en Rata anava al bar després de l’hora de tancar. Hi havia tots els llums apagats excepte els de la barra; la ventilació i l’aire condicionat també estaven aturats. L’olor que havia impregnat el terra i les parets al llarg dels anys surava en l’ambient.

En Rata va entrar a la barra, va treure una cervesa de la nevera i se la va servir en un got. L’aire de la sala era dens i feixuc, com si estigués format de diverses capes. Calent i humit.

—Avui no pensava venir —va començar en Rata—. Però m’he despertat de sobte, amb moltes ganes de fer una cervesa. Me la prenc i marxo de seguida.

En Jay va plegar el diari damunt de la barra i es va espolsar la cendra que li havia caigut als pantalons.

—Pren-te-la amb calma. Si tens gana, et puc fer alguna cosa.

—No cal. Gràcies. Amb la cervesa en tinc prou.

Era boníssima. Es va beure el got d’un sol glop i va sospirar. Llavors es va servir la que quedava a l’ampolla i va mirar com baixava l’escuma.

—No m’acompanyes? —va preguntar.

—Gràcies. Però no bec ni una gota —va dir en Jay amb un somriure incòmode.

—No ho sabia.

—Estic fet així. No se’m posa bé.

En Rata va assentir uns quants cops i es va beure la cervesa en silenci. Es va quedar sorprès de les poques coses que sabia d’aquell cambrer xinès. Ara que, ben mirat, ningú en sabia res. En Jay era un paio tranquil. No parlava mai d’ell mateix i, quan algú li preguntava alguna cosa, donava una resposta poc compromesa, com si obrís un calaix amb molt de compte.

Tothom sabia que en Jay era xinès i que havia nascut a la Xina, però no era pas un cas infreqüent en una ciutat on hi vivien molts estrangers. A l’equip de futbol d’en Rata a l’institut hi havia dos nois xinesos, un davanter i un defensa, i a ningú no li estranyava.

—Això està una mica trist sense música —va dir en Jay, llançant la clau del jukebox a en Rata. En Rata va triar cinc cançons i va tornar a la barra per continuar bevent-se la cervesa. Pels altaveus va començar a sonar una peça antiga de Wayne Newton.

—Segur que no et faig anar malament? —va preguntar en Rata.

—Segur, home —va dir en Jay—. No m’espera ningú.

—Vius sol?

—Sí.

En Rata es va treure una cigarreta de la butxaca, la va allisar bé i la va encendre.

—El que sí que tinc és un gat —va afegir en Jay—. Ja és vell. Però s’hi pot parlar.

—Hi parles?

En Jay va assentir uns quants cops.

—Sí. Fa tants anys que estem junts que ens coneixem bé. Jo l’entenc a ell i m’entén a mi.

En Rata es va escurar una mica la gola amb la cigarreta als llavis. El jukebox va fer un soroll metàl·lic i Wayne Newton va deixar pas a MacArthur Park.

—Escolta, i què pensen els gats?

—Moltes coses. Igual que tu i que jo.

—Doncs pobrissons —va fer en Rata amb una rialla.

En Jay també va riure. Es va estar una estona passant la punta dels dits per la superfície de la barra.

—És manc, de fet.

—Manc? —va preguntar en Rata.

—El gat. És esguerrat. L’hivern de fa quatre anys, un dia va tornar tot ensangonat. Tenia la pota del davant esclafada, com si fos melmelada.

En Rata va deixar el got a la barra i va mirar en Jay.

—Què li va passar?

—No ho sé. Vaig pensar que potser l’havia atropellat un cotxe. Però era massa. Un pneumàtic no podia deixar la pota d’aquella manera. Era com si l’hi haguessin premut amb una mordassa. La tenia tota aixafada. L’hi devia fer algú.

—No fumis —va dir en Rata, fent que no amb el cap—. Però, a qui se li pot acudir fer això a un pobre gat?

En Jay va donar uns quants copets a una cigarreta sense filtre damunt de la barra, se la va posar als llavis i la va encendre.

—Tens raó —va dir—. No hi havia cap motiu per aixafar-li la pota. És un gat molt assenyat, que no fa cap mal a ningú. O sigui que ningú no en va treure res. Va ser una cosa cruel i absurda. Però el món n’és ple, de coses cruels i absurdes. Ni tu ni jo les podem entendre. Però existeixen. Podríem dir que n’estem envoltats.

Amb els ulls fixats en el got de cervesa, en Rata va tornar a fer que no amb el cap.

—No ho entenc.

—Ja està bé. L’únic que podem fer és reconèixer que no ho entenem i deixar-ho estar.

En Jay va enviar una glopada de fum blanc cap a la sala i se’l va quedar mirant fins que va desaparèixer.

Van estar una bona estona en silenci. En Rata es va quedar pensarós mirant el got, mentre que en Jay va continuar passant la punta dels dits per la superfície de la barra. Al jukebox va començar l’última cançó. Era una balada soul cantada en falset.

—Escolta, Jay —va dir en Rata, sense apartar els ulls del got—. He viscut vint-i-cinc anys, i em fa l’efecte que no he après absolutament res.

En Jay es va mirar un moment la punta dels dits.

—Doncs jo n’he viscut quaranta-cinc i només n’he après una —va dir, arronsant-se una mica d’espatlles—. I és aquesta: si una persona s’esforça, fent el que sigui, sempre en treu alguna cosa. Fins i tot de les coses més senzilles i més banals. En algun lloc vaig llegir que en cada afaitada també hi ha filosofia. Si no fos així, no podríem sobreviure.

En Rata va assentir i es va acabar els tres dits de cervesa que li quedaven al got. El disc es va acabar, el jukebox va fer un soroll metàl·lic i el bar es va tornar a quedar en silenci.

—Em sembla que t’entenc —va dir en Rata. Va estar a punt d’afegir però…, però es va empassar les paraules. No serviria de res. Es va aixecar amb un somriure—. Gràcies per la cervesa —va dir—. Et porto a casa amb el cotxe?

—No, no cal. Visc a prop i m’agrada caminar.

—Bona nit, doncs. I dóna records al gat.

—Gràcies.

En pujar les escales i sortir a fora, en Rata va sentir l’olor fresca de la tardor. Va anar fins al pàrquing picant suaument amb el puny a la soca dels arbres plantats a la vorera, va mirar un moment el parquímetre sense cap motiu i es va ficar al cotxe. Després de dubtar un moment, va encarar el cotxe cap al mar i es va aturar en un punt de la carretera des d’on es veia l’edifici on vivia la dona. Més o menys la meitat de les finestres de l’edifici estaven il·luminades, amb ombres movent-se darrere les cortines.

El pis de la dona estava a les fosques. El llum de la tauleta de nit també estava apagat. Ja devia dormir. En Rata es va posar molt trist.

Li va semblar que la remor de les onades es feia més forta. Li feia l’efecte que en qualsevol moment podia venir una onada gegantina que passaria per sobre l’escullera i l’arrossegaria, a ell i al cotxe, fins a un lloc molt llunyà. Va engegar la ràdio, va reclinar el seient, es va posar les mans al clatell i, amb els ulls tancats, va escoltar la xerrameca buida d’un discjòquei. Estava tan cansat que tots els sentiments inclassificables es van esvair perquè no van trobar enlloc on anar. Alleujat i amb el cap buit, es va quedar allà estirat escoltant la veu del discjòquei barrejada amb el braol de les onades. I llavors, a poc a poc, li va venir la son.