1969-1973

Tenia una afició malaltissa a escoltar històries de llocs que no coneixia.

Durant una època, ja fa ben bé deu anys, anava voltant per pescar persones que m’expliquessin coses del lloc on havien nascut i on s’havien fet grans. Devia ser una època en què la gent que estava disposada a escoltar escassejava, ja que tothom m’explicava coses amb molt entusiasme. Quan es va escampar el rumor del que feia, fins i tot va haver-hi gent que no coneixia de res que va venir expressament per parlar-me.

La gent m’explicava coses de tota mena, com si llencessin pedres a un pou sec, i, quan acabaven, marxaven satisfets. Alguns xerraven amb un to ben divertit, i alguns ho feien molt enfadats. Hi havia històries clares i directes, i d’altres que semblaven absurdes des del principi fins al final. Hi havia històries avorrides, històries tan tristes que feien plorar i facècies d’allò més gracioses. Tot i així, jo intentava escoltar-les totes amb tanta atenció com podia.

Per algun motiu, tothom tenia alguna cosa que es moria de ganes de fer saber a algú o al món en general. A mi em feien pensar en una colla de micos tancats en una capsa de cartró. Jo treia els micos d’un en un, els espolsava amb molta cura, els donava un copet al cul i els aviava cap a la sabana. Després els perdia la pista. Segurament es devien passar la vida rosegant glans o el que fos, fins que es morien. Al capdavall, aquell era el seu destí.

Tot plegat, era una feina que no compensava l’esforç que requeria. Si aquell any s’hagués convocat un concurs per escollir El Millor Escoltador del Món, l’hauria guanyat jo sense cap mena de discussió. El premi potser hauria estat una capsa de mistos de cuina.

Entre la gent que va explicar-me la seva història, hi havia un noi nascut a Saturn i un nascut a Venus. Les seves històries eren especialment punyents. En primer lloc, la de Saturn.

—Allà hi fa un fr… un fred que pela —em va dir amb una mena de gemec—. Només de pe… pensar-hi, em roda el cap.

Pertanyia al grup polític que ocupava l’Edifici 9 de la universitat. El lema del grup era: L’acció determina la ideologia, no a la inversa. Ningú em va saber explicar què era el que determinava l’acció. Fos com fos, l’Edifici 9 estava equipat amb una màquina d’aigua freda, un telèfon i un escalfador d’aigua, i al primer pis hi havia una sala de música petita i molt acollidora amb una col·lecció de dos mil discos i uns altaveus Altec A5. Allò era el paradís (comparat, per exemple, amb l’Edifici 8, que pudia com els lavabos d’un velòdrom). Al matí es podien afaitar amb aigua calenta, a la tarda podien fer tantes trucades de llarga distància com volguessin, i, quan el sol es ponia, podien escoltar música plegats. De resultes d’això, al final de la tardor gairebé tots els membres del grup eren uns fanàtics de la música clàssica.

No sé si és veritat que el vespre clar de novembre en què la tercera unitat de la policia antiavalots va entrar a l’Edifici 9 sonava a tot drap L’estro armonico de Vivaldi. Si més no, ha quedat com una més de les llegendes commovedores que s’expliquen de l’any 1969.

Jo vaig travessar els bancs apilats perillosament que servien de barricada de l’Edifici 9 amb els acords de la Sonata per a Piano en Sol Menor de Haydn sonant de fons. Vaig sentir una certa nostàlgia, com si pugés una costa flanquejada de camèlies florides per anar a casa d’una xicota en un barri benestant de Tòquio. El noi de Saturn em va oferir la cadira més còmoda que tenien, em va donar un vas que havia pispat de la Facultat de Química i me’l va omplir de cervesa tèbia.

—Allà hi ha molta gravetat —va dir, continuant l’explicació sobre Saturn—. Conec un paio que es va trencar el peu escopint un xiclet. És co… com un infern.

—Vaja —vaig fer al cap de dos segons. En aquell moment, ja dominava unes tres-centes maneres d’intervenir breument en les converses.

—I el sol és mo… molt petit. Com una mandarina posada a la base de meta vista des del mig del camp. Per això sempre és fosc —va dir amb un sospir.

—I per què la gent no en marxa? —li vaig preguntar—. Hi ha altres planetes on és més fàcil viure, no?

—No ho sé. És el planeta on van néixer. De… deu ser això. Quan acabi la carrera, jo també tornaré a Saturn. Per convertir-lo en un país mi… millor. Faré la re… re… revolució.

Sigui com sigui, m’agrada escoltar històries de llocs llunyans. N’he anat acumulant moltes, com un ós que es prepara per hibernar. Si tanco els ulls, puc imaginar-me els carrers, veure les cases i sentir les veus dels seus habitants. Fins i tot puc sentir els ritmes suaus i constants de la vida de persones llunyanes amb les quals no coincidiré mai enlloc.

La Naoko també em va explicar la seva història. Encara recordo totes les seves paraules.

—No sé com dir-ne —va fer, amb un to avorrit i una mà a la galta. Érem a la sala d’estudiants de la universitat, ben assolellada. Ella va somriure. Jo vaig esperar que continués. Sempre parlava a poc a poc, buscant les paraules justes.

Estàvem asseguts en una taula de plàstic de color vermell, amb un got de paper ple de puntes de cigarreta entre tots dos. Un raig de sol es filtrava per la finestra més alta, com en un quadre de Rubens, i traçava una línia nítida a la taula que separava la claror de la fosca. Jo tenia la mà dreta al sol i l’esquerra a l’ombra.

Era la primavera del 1969 i tots dos teníem vint anys. La sala era plena d’estudiants nous que duien vambes de pell noves, traginaven programes nous i voltaven amb cervells nous dins el cap. Mentre la Naoko i jo parlàvem, al nostre voltant la gent no parava de topar i d’intercanviar queixes i disculpes.

—Vull dir que no és una ciutat —va continuar ella—. Hi ha un tram de via recta i una estació. De fet, és una estació tan patètica que quan plou sembla que els conductors se l’hagin de saltar.

Vaig assentir. Ens vam estar mig minut en silenci, mirant com el fum de la cigarreta ballava en la llum del sol.

—I sempre hi ha un gos passejant-se d’una punta a l’altra de l’andana. És una estació així. Te la imagines, oi?

Vaig tornar a assentir.

—En sortir de l’estació hi ha una rotonda petita i una parada de bus. I unes quantes botigues… Semblen mig endormiscades. Si vas recte trobes un parc. Hi ha un tobogan i tres gronxadors.

—I un sorral?

—Un sorral? —Va pensar un moment i va fer que sí amb el cap per confirmar-ho—. Sí, també hi ha un sorral.

Ens vam tornar a quedar en silenci. Vaig apagar bé la cigarreta, quasi acabada, dins el got de paper.

—És una ciutat terriblement avorrida. No entenc com pot ser que existeixi un lloc tan avorrit.

—Els camins de Déu són inescrutables —vaig dir.

La Naoko va fer que no amb el cap i va riure. Era una rialla típica de les noies que només treien excel·lents, però per algun motiu em va quedar molt temps gravada al cor, com la rialla del gat de Cheshire d’Alícia al país de les meravelles.

Per cert, em van venir moltes ganes de veure el gos que es passejava amunt i avall per l’andana.

Quatre anys més tard, al maig del 1973, vaig anar tot sol a veure aquella estació. Volia veure el gos. Per a l’ocasió, em vaig afaitar, em vaig posar corbata per primer cop després de sis mesos i vaig estrenar unes sabates de cordovà.

En baixar d’aquell desastrat tren de rodalia, amb dos vagons rovellats que semblava que s’haguessin de desintegrar en qualsevol moment, vaig sentir l’olor d’herba fresca. Era la fragància dels pícnics d’abans. Fins i tot la brisa de maig semblava que bufés des del passat. Aixecant el cap i parant bé l’orella, vaig sentir els piulets de les aloses.

Vaig fer un badall ben llarg i em vaig asseure en un banc de l’estació per fumar desganat. L’energia que havia notat en sortir a primera hora de casa s’havia esvaït per complet. Tot em semblava sempre el mateix. Un déjà vu interminable que empitjorava a cada cop.

Durant una època vaig viure amb uns quants amics amb els quals dormíem amuntegats. A la matinada algú em trepitjava el cap. Perdó, deia, i llavors sentia el soroll d’orinar. Sempre el mateix.

Amb la cigarreta als llavis, em vaig afluixar la corbata i vaig rascar la sola de les sabates noves pel ciment de l’andana. Volia alleujar el mal de peus. No és que fos un mal molt fort, però notava un cert malestar, com si tingués el cos partit en diversos bocins.

No hi havia ni rastre del gos.

Un cert malestar…

És una cosa que em passa sovint. És com si intentés unir les peces de dos trencaclosques diferents. Quan em passa això, bec whisky i me’n vaig al llit. L’endemà al matí, però, encara és pitjor. Sempre el mateix.

Aquell dia, en obrir els ulls, em vaig trobar amb una bessona a cada costat. Fins llavors m’havia despertat molts cops al costat d’una noia, però era el primer cop que em trobava amb dues bessones. Totes dues dormien plàcidament, amb el nas a tocar de les meves espatlles. Era un matí de diumenge molt assolellat.

Al cap d’una estona es van despertar gairebé al mateix temps, es van posar les samarretes i els texans que havien deixat al costat del llit i, sense dir ni una paraula, van anar a la cuina, van preparar el cafè, van fer unes quantes torrades, van treure la mantega de la nevera i ho van posar tot a la taula. Era com si ho haguessin fet tota la vida. A l’altra banda de la finestra, uns quants ocells posats al filat del camp de golf piulaven com metralladores.

—Com us dieu? —vaig preguntar a totes dues. Era com si el cap m’hagués d’esclatar de la ressaca.

—No tenim uns noms gaire macos —va dir la que seia a la dreta.

—De fet, són uns noms una mica així —va dir la de l’esquerra—. Ho entens, oi?

—Sí, és clar —vaig dir.

Estàvem asseguts jo en un cantó de la taula i elles a l’altre, menjant torrades i bevent cafè. El cafè era boníssim.

—Et molesta que no tinguem nom? —va preguntar una.

—No ho sé…

Totes dues van pensar un moment.

—Si vols que tinguem noms —va dir una—, posa’ns els que et semblin.

—Pots dir-nos com vulguis.

Sempre parlaven alternant-se, com si fos la prova de so d’una emissió en estèreo. Jo tenia cada cop més mal de cap.

—Per exemple? —vaig preguntar.

—Esquerra i Dreta —va dir una.

—Vertical i Horitzontal —va dir l’altra.

—Dalt i Baix.

—Davant i Darrere.

—Est i Oest.

—Entrada i Sortida —vaig intervenir jo, per no quedar-me enrere. Es van mirar i van somriure complagudes.

Allà on hi ha una entrada, també hi ha una sortida. Normalment les coses són així. Les bústies, les aspiradores, els zoos, els setrills. Evidentment, també hi ha excepcions. Per exemple, les rateres.

Una vegada vaig posar una ratera sota la pica del pis. D’esquer vaig fer servir un xiclet de menta. Vaig buscar alguna cosa millor, però allò va ser el més semblant a menjar que vaig trobar en tot el pis. Era en una butxaca de l’abric d’hivern, juntament amb una entrada de cine.

El matí del tercer dia vaig trobar un ratolí petit al parany. Era un ratolí jove, i del color dels jerseis de caixmir que es veuen a les botigues lliures d’impostos de Londres. Si hagués estat una persona, hauria tingut quinze o setze anys. Una edat tendra. Tenia un bocí de xiclet enganxat a les potes.

El ratolí havia caigut a la trampa, però jo no sabia què fer-ne. El matí del quart dia ja era mort, amb les potes de darrere encara atrapades al filferro. Aquella imatge em va ensenyar una lliçó.

Totes les coses han de tenir una entrada i una sortida. És així.

La via avançava seguint els turons en una línia tan recta que semblava feta amb un regle. Al lluny es veia el verd fosc d’un bosc que semblava fet de boletes de paper. Els rails reflectien els raigs de sol fins que es fonien en la verdor. Era com si aquell paisatge s’hagués de repetir fins a l’infinit. La idea em va deprimir. Si era així, m’estimava més el metro.

Quan vaig acabar de fumar la cigarreta, vaig estirar l’esquena i vaig mirar al cel. Feia molt temps que no el mirava. De fet, feia molt temps que no mirava res amb calma.

Al cel no hi havia ni un núvol. Tot i així, estava cobert d’aquell vel vague i opac que sovint es veu a la primavera, com una membrana intangible que impedeix el pas del blau. La llum del sol queia per l’aire com una pols fina i silenciosa, i s’acumulava a terra sense que ningú se n’adonés.

El vent càlid feia vibrar la llum. L’aire fluïa a poc a poc, com un estol d’ocells que s’apleguen als arbres per emprendre el vol. Lliscava pels pendents verds i suaus que flanquejaven la via, travessava els rails i s’endinsava al bosc sense agitar cap fulla. El cant estrident d’un cucut va esquinçar la llum suau i es va perdre carena enllà. La renglera de turons semblava un gat gegant arraulit prenent el sol del temps.

Els peus em feien cada cop més mal.

Ara parlaré del pou.

La Naoko havia anat a viure a aquell lloc als dotze anys. Era el 1961 segons el calendari romà. L’any que Ricky Nelson cantava Hello Mary Lou. En aquell temps, en aquella vall verda i tranquil·la no hi havia res que atragués l’atenció de ningú. Unes quantes cases de pagès, uns quants camps, un riu ple de crancs, la línia de rodalia de via única, una estació que feia badallar, i para de comptar. La majoria de les cases de pagès tenien caquiers plantats al davant, i un graner atrotinat en un racó del jardí que semblava que s’hagués d’ensorrar en qualsevol moment. A les parets dels graners que donaven a la via, hi havia uns rètols de llautó llampants que anunciaven paper de vàter o sabó. Era un lloc així, m’havia explicat la Naoko. Ni tan sols hi havia un gos.

La família de la Naoko vivia en una casa de dues plantes d’estil occidental construïda a l’època de la Guerra de Corea. La casa no era especialment gran, però tenia uns pilars gruixuts i resistents, i una fusta molt ben escollida, que li donaven un aspecte digne i sòlid. L’exterior, pintat en tres tons de verd, s’havia descolorit uniformement per l’acció del sol, la pluja i el vent, fins a integrar-se perfectament en l’entorn. El jardí era molt ampli, amb uns quants arbres i un estany. Entre els arbres hi havia una pèrgola octogonal molt acollidora que servia d’estudi, amb unes cortines descolorides als finestrals que ningú no sabia de quin color havien estat. A l’estany hi florien els narcisos, i els ocells s’hi acostaven cada matí per remullar-s’hi.

La casa havia estat dissenyada per un senyor gran, un pintor a l’oli que hi havia viscut fins que havia mort de pneumònia l’hivern abans que s’hi traslladés la Naoko. Era el 1960, l’any que Bobby Vee cantava Rubber Ball. Havia estat un hivern terriblement plujós. En aquell lloc gairebé mai no hi nevava, però la pluja era terriblement freda. Ho cobria tot d’una gelor humida i es filtrava a la terra. Ben endins es formava una bona reserva d’aigua dolça.

La casa del pouater era a cinc minuts a peu de l’estació, seguint la via. Estava situada en una fondalada humida, a la vora del riu, i a l’estiu l’envaïen les granotes i els mosquits. El pouater era un home d’uns cinquanta anys, excèntric i malcarat, però era un autèntic geni a l’hora de fer pous. Quan el llogaven per excavar-ne un, es passava uns quants dies caminant pel terreny, renegant en veu baixa i olorant els grapats de terra que agafava aquí i allà. Llavors, quan trobava un punt que el satisfeia, cridava un parell de companys i començaven a excavar fins que trobaven aigua.

Per això els habitants d’aquella zona tenien tanta aigua bona com volguessin. Era una aigua deliciosa, i tan clara que semblava que poguessis veure-hi no tan sols a través del got, sinó també de la mà amb què l’aguantaves. La gent deia que era aigua del desgel de la neu del Fuji, però no era veritat. Era impossible que arribés de tan lluny.

La tardor que la Naoko va fer disset anys, el pouater va morir atropellat per un tren. La culpa va ser del xàfec que queia, del sake fred que havia begut i de la sordesa parcial que tenia. Els cos va quedar escampat en mil bocins pels camps del voltant. Set policies armats amb uns pals ben llargs i amb un punxó a la punta en van omplir cinc galledes, vigilant en tot moment de mantenir allunyada una gossada famolenca. A més, el riu en va dur una bona galleda als estanys, on es va convertir en menjar per als peixos.

Cap dels dos fills del pouater no va voler seguir la feina del pare i van marxar de la zona poc després de l’accident. La casa va quedar abandonada, sense que ningú s’hi acostés, i amb els anys es va anar deteriorant. A partir de llavors, cada cop va ser més difícil trobar pous d’aigua bona a la zona.

A mi m’agraden, els pous. Sempre que en veig un hi tiro una pedra. No hi ha res tan relaxant com el soroll d’una pedra caient a l’aigua d’un pou ben fondo.

Va ser el pare de la Naoko qui va decidir que la família anés a viure a aquell lloc l’any 1961. El pintor difunt havia estat amic seu, però el lloc també li agradava.

Pel que sembla, el pare de la Naoko havia estat un acadèmic de cert renom en el camp de la literatura francesa, però, quan la Naoko encara feia primària, de sobte havia deixat la feina a la universitat per dur una vida més tranquil·la fent el que realment li agradava: traduir textos francesos antics i enigmàtics. Històries sobre àngels caiguts i monjos depravats, sobre exorcistes i vampirs. No en sé tots els detalls. Només el vaig veure un cop a la foto d’una revista. Segons la Naoko, de jove havia fet una vida bohèmia, i en aquella foto conservava una mica aquell aire. Duia una gorra de caça, unes ulleres amb la muntura negra i tenia la vista fixada a un metre per sobre de l’objectiu de la càmera. Potser havia vist alguna cosa.

Quan la família de la Naoko es va traslladar a aquella zona, ja s’hi havia començat a congregar un grup de personatges excèntrics que es dedicaven a la cultura. Devia ser com les colònies penals de Sibèria per als condemnats per crims ideològics a la Rússia imperial.

He llegit una mica sobre aquestes colònies penals a les memòries de Trotski, però, per algun motiu, l’únic que en recordo amb claredat és el que hi deia dels escarabats i dels rens. Heus aquí el que deia dels rens…

Aprofitant la foscor, Trotski va robar un trineu tirat per rens i es va escapar de la colònia penal on l’havien empresonat. Els quatre rens corrien amb totes les forces pel glaç argentat de la tundra. El seu alè es convertia en fum blanc i les seves peülles escampaven la neu verge. Quan al cap de dos dies van arribar a l’estació de tren, els rens van caure rendits de cansament i ja no es van tornar a aixecar. Trotski els va abraçar i, amb els ulls plorosos, va fer un jurament. Costi el que costi, va dir, portaré la justícia, la veritat i la revolució a aquest país! Encara avui, a la plaça Roja hi ha una estàtua de bronze dels quatre rens. Un mira cap a l’est, un cap al nord, un cap a l’oest i un cap al sud. Ni el mateix Stalin va poder destruir-los. Si aneu a Moscou, arribeu-vos a la plaça Roja un dissabte de bon matí. Hi veureu uns quants escolars que freguen els rens amb uns draps. Tenen les galtes vermelles i treuen fum blanc per la boca.

…Però tornem a la colònia.

Els seus membres van evitar la zona més plana de prop de l’estació, i van escollir els terrenys del vessant de la muntanya per construir-hi les cases que volien. Totes les cases tenien un jardí increïblement gran que els permetia conservar intactes les arbredes, els turons i els estanys. En una d’aquelles cases fins i tot hi havia un rierol de debò, amb truites de riu incloses.

Els membres de la colònia es despertaven cada matí amb el parrup de les tórtores, i es passejaven pels jardins trepitjant fages i mirant enlaire per rebre els raigs de sol que es filtraven entre les fulles.

Però el Japó canviava i el ràpid procés d’urbanització també va arribar a aquella zona. Va ser pels volts dels Jocs Olímpics de Tòquio. Des de les cases de la colònia es veia un mar fèrtil de moreres que cobria la plana, però les excavadores ho van arrasar tot, i va començar a estendre’s un monòton paisatge urbà al voltant de l’estació.

Els nous habitants eren sobretot assalariats de classe mitjana que es llevaven d’un bot a les cinc del matí, agafaven el tren gairebé sense temps de rentar-se la cara i no tornaven fins al vespre, mig morts de cansament.

D’aquesta manera, el diumenge a la tarda era l’únic moment que podien apreciar amb tranquil·litat la ciutat i la casa on vivien. I, com si s’haguessin posat d’acord, gairebé tots van decidir tenir gossos. Amb el temps, els gossos es van barrejar i alguns cadells van quedar sense amo. Quan la Naoko m’havia dit que abans no hi havia ni gossos, es referia a això.

Em vaig esperar tota una hora, però el gos no va aparèixer. Vaig encendre deu cigarretes i les vaig apagar totes deu amb la sola de la sabata. Vaig anar fins al mig de l’andana per fer un glop d’aigua a la font. L’aigua era bona i fresca. Però ni rastre del gos.

Al costat de l’estació hi havia un llac força gran. Era un llac sinuós, com un ramal de riu embassat, amb tot de plantes aquàtiques altes i ufanoses a les vores. De tant en tant un peix trencava la superfície de l’aigua. A la riba hi havia uns quants pescadors asseguts a una certa distància els uns dels altres. Estaven tots en silenci, amb els fils de pescar llançats a l’aigua encalmada. Els fils immòbils semblaven agulles platejades clavades a la superfície. Sota el sol difús de primavera, un gos gros i blanc que devia ser d’un dels pescadors voltava engrescat ensumant els trèvols.

Quan el gos va ser a uns deu metres d’on era jo, em vaig enfilar a la tanca i el vaig cridar. El gos va aixecar el cap, em va mirar amb uns ulls llastimosos de color marró clar i va remenar la cua dos o tres cops. Quan vaig fer petar els dits, va venir, va ficar el morro entre els llistons i em va llepar la mà amb una llengua molt llarga.

—Ei, vine aquí! —li vaig dir, baixant de la tanca.

El gos va mirar enrere, dubtós, i es va quedar allà remenant la cua, com si no entengués el que li deia.

—Vine. Ja m’he esperat molt.

Em vaig treure un xiclet de la butxaca, el vaig desembolicar i l’hi vaig ensenyar. El gos es va mirar el xiclet una estona i al final es va decidir a passar per sota la tanca. Li vaig acariciar el cap uns quants cops, vaig fer una bola amb el xiclet i el vaig llançar ben fort cap a l’extrem de l’andana. El gos va sortir corrent en línia recta.

Vaig tornar a casa satisfet.

En el tren de tornada, em vaig anar dient que tot s’havia acabat, que ja ho podia oblidar. Que havia anat allà justament per allò. Però no vaig poder oblidar res. Ni que estimava la Naoko. Ni que era morta. Ben mirat, no s’havia acabat res.

Els núvols que cobreixen Venus fan que sigui un planeta molt calorós. La majoria dels habitants moren joves a causa de la calor i la humitat. Els que arriben als trenta anys es converteixen gairebé en una llegenda. Això fa que tots els habitants de Venus tinguin el cor ple de tendresa. Tots estimen els seus semblants. No coneixen l’odi, ni l’enveja, ni el menyspreu. No malparlen de ningú. No hi ha baralles ni assassinats. Només hi ha amor i consideració.

—Encara que algú es mori avui, no ens posem tristos —va dir el noi nascut a Venus, que era molt tranquil—. Preferim estimar-lo mentre és viu. I així després no hem de lamentar res.

—És com si estiméssiu per endavant, oi?

—No entenc gaire les paraules que dieu els terrícoles —va respondre, fent que no amb el cap.

—De debò que tot va tan bé com dius? —li vaig preguntar.

—Si no hi anés —va respondre—, Venus estaria colgat de tristor.

Quan vaig tornar al pis, les dues bessones eren al llit ben tapades, com un parell de sardines en llauna.

—Hola —va dir una, amb una rialla.

—On has anat? —va dir l’altra, també rient.

—A l’estació —vaig respondre, desfent-me la corbata i ficant-me al llit entre totes dues. Vaig tancar els ulls. Estava mort de son.

—A quina estació?

—Què has anat a fer-hi?

—A una estació molt lluny d’aquí. Hi he anat per veure un gos.

—Quin gos?

—T’agraden els gossos?

—Era un gos gros i blanc. Però els gossos no m’agraden especialment.

Vaig encendre una cigarreta. Totes dues van estar en silenci fins que me la vaig acabar.

—Estàs trist? —va preguntar una.

Vaig assentir.

—Dorm una mica —va dir l’altra.

I vaig dormir.

Aquesta és una història sobre mi, però també sobre un noi que es diu Rata. Aquella tardor vivíem en dues ciutats a set-cents quilòmetres de distància.

Setembre del 1973, aquí és quan comença aquesta història. Això és l’entrada. Tant de bo hi hagi una sortida. Si no n’hi ha, escriure no tindrà cap sentit.