4

Havia conegut en Rata feia tres anys. Era la primavera de l’any que havíem començat la universitat, i tots dos anàvem beguts. Per això no recordo com vam acabar tots dos dins el seu Fiat 600 negre a les quatre de la matinada. Potser teníem algun amic en comú.

Sigui com sigui, tots dos anàvem torrats i, per acabar-ho d’adobar, l’agulla del comptaquilòmetres marcava més de vuitanta. Va ser un autèntic miracle que, després de travessar la bardissa ben podada del parc, d’aplanar les azalees i d’encastar el cotxe en un pilar de pedra, tots dos en sortíssim il·lesos.

Quan em vaig recuperar del xoc, vaig obrir la porta abonyegada amb una puntada de peu i vaig sortir a inspeccionar els danys. A la graella del davant hi havia un bony que feia la forma exacta de la columna, i el capó havia sortit projectat fins a deu metres més enllà, davant la gàbia dels micos, que s’havien despertat en sec i estaven enfurismats.

En Rata tenia les dues mans posades al volant i estava inclinat endavant, no pas perquè estigués ferit, sinó perquè estava vomitant al tauler la pizza que s’havia menjat feia una hora. Em vaig enfilar al sostre del cotxe i el vaig mirar pel sostre solar.

—Estàs bé?

—Sí. Però he begut una mica massa. He vomitat i tot.

—Pots sortir?

—Estira’m.

En Rata va parar el motor, es va ficar a la butxaca el paquet de tabac que tenia al tauler, em va agafar la mà i va sortir a poc a poc. Ens vam quedar asseguts al sostre del Fiat, mirant el cel que començava a clarejar i fumant en silenci. No sé per què, em vaig recordar d’una pel·lícula de guerra on sortia Richard Burton. No tinc ni idea de què pensava en Rata.

—Ei, hem estat de sort, eh? —va dir en Rata al cap de cinc minuts—. Mira. Ni una rascada. T’ho pots creure?

Jo vaig assentir.

—Però el cotxe ha quedat trinxat.

—No pateixis. Un cotxe sempre te’l pots comprar. La sort, en canvi, no es compra amb diners.

Me’l vaig mirar una mica sorprès.

—Ets ric o què?

—Això sembla.

—Doncs que bé.

Ell no va respondre, però va fer uns quants cops que no amb el cap, contrariat.

—Sigui com sigui, hem estat de sort.

—Tens raó.

En Rata va apagar la cigarreta amb el taló de la vamba i la va llançar cap a la gàbia dels micos.

—Escolta, i si fem un equip? Segur que triomfem.

—I com comencem?

—Bevent cervesa.

Vam comprar sis llaunes en una màquina expenedora que hi havia allà a prop, vam baixar caminant fins a la platja, ens vam estirar a la sorra i ens vam beure les cerveses. Quan ens les vam acabar, vam mirar el mar. Feia un temps magnífic.

—Pots dir-me Rata —va dir ell.

—Com és que tens aquest nom?

—No me’n recordo. Ja fa molt temps. Al principi em molestava, però ara ja no. T’acostumes a tot.

Vam llençar les llaunes buides al mar, ens vam repenjar a l’escullera, ens vam tapar fins a dalt amb els abrics i vam dormir una hora. Quan em vaig despertar, estava ple d’una estranya vitalitat. Era una sensació molt curiosa.

—Podria córrer cent quilòmetres —vaig dir a en Rata.

—Jo també —va dir ell.

Però el que vam haver de fer va ser pagar a l’ajuntament els desperfectes del parc, a tres anys i amb interessos.