3

A banda del repartidor de diaris, ningú no truca mai a la meva porta. Per això no obro, i ni tan sols he de contestar.

Aquell diumenge al matí, però, qui fos que venia va trucar trenta-cinc cops. Al final no vaig tenir més remei que sortir del llit amb els ulls mig tancats i obrir la porta mig repenjant-m’hi. Hi havia un home d’uns quaranta anys plantat al passadís, amb un uniforme de color gris i un casc al braç com si fos un cadell.

—Vinc de la companyia de telèfons —va dir—. He de canviar la centraleta.

Vaig assentir. L’home tenia una barba tan serrada que, per més que s’afaités, sempre n’hi quedava. Els pèls li arribaven ben bé fins a sota els ulls. Em va saber una mica de greu per ell, però estava mort de son. Havia jugat a backgammon amb les bessones fins a les quatre de la matinada.

—No podria passar a la tarda?

—Ha de ser ara.

—Per què?

L’home va remenar la butxaca de la cuixa dels pantalons i en va treure una llibreta de color negre.

—Tinc el dia programat. Quan acabi d’aquí, he d’anar a un altre barri. Ho veu?

Vaig mirar la llibreta de cap per avall. Tal com deia, el meu pis era l’últim que li quedava en aquell barri.

—Què ha de fer?

—És ben fàcil. Treure la centraleta vella, tallar els cables, posar la nova i ja està. Estaré en deu minuts.

Vaig pensar un moment i vaig fer que no amb el cap.

—La que tinc ara funciona perfectament —vaig dir.

—Però és un model antic.

—Tant me fa.

—A veure, escolti —va dir l’home, i va pensar un moment—. El problema no és vostè. Fa anar malament a tothom.

—Com vol dir?

—Totes les centraletes estan connectades a l’ordinador central de la companyia. Si la seva centraleta és l’única que envia un senyal diferent, malament rai. Ho entén?

—És clar que ho entenc. És qüestió que coincideixin el hardware i el software.

—Doncs, si ho entén, li fa res deixar-me entrar?

No vaig tenir altre remei que obrir la porta i deixar-lo passar.

—Però, vol dir que la centraleta és dins el pis? —li vaig preguntar—. No acostuma ser a la porteria o en algun lloc així?

—En general, sí —va fer l’home, escrutant la paret de la cuina—. Però les centraletes fan nosa a tothom. Normalment no es fan servir i només ocupen espai.

Vaig assentir. L’home es va enfilar amb mitjons a una cadira de la cuina per inspeccionar el sostre. No hi va trobar res.

—És com buscar un tresor. Tothom les amaga als llocs més insospitats. És una llàstima. I llavors omplen els pisos amb pianos enormes o amb vitrines de nines. És absurd.

Hi vaig estar d’acord. L’home va deixar estar la cuina i va obrir la porta de l’habitació, encara fent que no amb el cap.

—Per exemple, a l’últim pis que he anat era patètic. Sap on l’havien fumuda? Ni jo no…

Va haver de parar per agafar aire. En un racó de l’habitació hi havia un llit enorme, amb dues bessones que treien el cap de sota els llençols, a banda i banda de l’espai que hi havia deixat jo. L’operari es va quedar quinze segons allà plantat, amb la boca oberta. Les bessones tampoc no van dir res. Jo vaig haver de trencar el silenci.

—Daixò… aquest senyor és de la companyia de telèfons.

—Molt de gust —va dir la de la dreta.

—Encantada —va dir la de l’esquerra.

—Oh… igualment —va dir l’operari.

—Ha vingut a canviar la centraleta —vaig fer.

—La centraleta?

—Què és això?

—L’aparell que connecta les línies.

Cap de les dues no ho va entendre. Vaig deixar que l’operari acabés de fer l’explicació.

—Doncs… a veure, és el lloc on s’ajunten unes línies de telèfon. És com si hi hagués una mare gossa i els seus cadells a sota. Ho entenen, oi?

—Eh?

—Gens ni mica.

—Bé… la mare ha de cuidar tots els cadells… Però si la mare es mor, els cadells també es moren. Per això, quan la mare està a punt de morir-se, jo m’encarrego de canviar-la per una de nova.

—Oh, que bé!

—Quina sort.

Fins i tot jo vaig quedar impressionat.

—Per això sóc aquí. Em sap molt de greu molestar-les.

—No s’amoïni.

—Volem veure com ho fa.

Alleujat, l’home es va eixugar la suor del front amb un mocador.

—Ara a veure si la trobo —va dir, donant un cop d’ull a l’habitació.

—No cal que la busqui —va dir la de la dreta.

—És dins de l’armari —va afegir la de la dreta—. Només cal treure les planxes.

Em vaig quedar de pedra.

—Però, com ho sabeu? Jo no en tenia ni idea.

—Està buscant la centraleta, no?

—Ho sap tothom.

—Ara sí que al·lucino —va dir l’operari.

La reparació va estar llesta en deu minuts. Les bessones van estar tota l’estona rient i comentant alguna cosa, amb els fronts ben junts. Per això a l’operari li va costar fer bé la connexió. Quan per fi va estar, les bessones es van posar la dessuadora i els texans sota els llençols i van anar a la cuina a fer cafè per a tots.

Jo vaig oferir a l’operari una pasta danesa que quedava. La va acceptar de bon grat i se la va menjar amb el cafè.

—Molt agraït. Avui no he esmorzat.

—No està casat? —li va preguntar la 208.

—Sí, sí que ho estic. Però els diumenges al matí la meva dona no es lleva.

—Pobrissó —va dir la 209.

—Jo no treballo pas per gust, els diumenges.

Em va saber greu.

—Li ve de gust un ou dur? —li vaig preguntar.

—No cal, gràcies. Ja han fet molt per mi.

—No és cap molèstia —vaig dir—. Ara anava a fer-ne per a nosaltres.

—Doncs si és així… Que no quedi cru, si pot ser…

—Fa vint-i-un anys que vaig per les cases —va dir l’home mentre pelava l’ou dur— i no m’havia trobat mai res de semblant.

—A què es refereix? —li vaig demanar.

—Doncs a això… A algú que dorm amb dues bessones. Deu ser ben difícil, oi?

—No es pensi —vaig dir, mentre em prenia la segona tassa de cafè.

—De debò?

—De debò.

—És que ell és molt bo —va dir la 208.

—És una bèstia —va dir la 209.

—Ara sí que al·lucino —va dir l’home.

Em sembla que va al·lucinar de debò. La prova és que en marxar es va oblidar la centraleta antiga. O potser ens la va deixar de regal a canvi de l’esmorzar. Sigui com sigui, les bessones es van passar el dia jugant-hi, fent una de mare i l’altra dels cadells. Jo no entenia res del que deien.

Les vaig deixar que es distraguessin i em vaig passar la tarda fent una traducció que m’havia endut a casa. Com que els estudiants que ens ajudaven a fer la primera versió de les traduccions estaven en època d’exàmens, tenia una pila de feina per fer. Vaig anar prou bé fins a les tres, quan vaig començar a afluixar el ritme com si se m’acabessin les piles; a les quatre ja estaven esgotades. No podia escriure ni una sola línia més.

Vaig posar els colzes sobre l’escriptori de vidre, vaig encendre una cigarreta i vaig mirar el sostre. El fum es va escampar per la calmosa llum de la tarda a poc a poc, com si fos un ectoplasma. Sota el vidre de l’escriptori hi tenia un calendari petit que m’havien donat al banc. Setembre del 1973… era com un somni. 1973, no havia pensat mai que aquell any realment existia. En adonar-me’n, em va estranyar molt.

—Què et passa? —va preguntar la 208.

—El cansament. Fem un cafè?

Van assentir i van anar a la cuina, on una va moldre el cafè i l’altra va bullir l’aigua i va escalfar les tasses. Llavors vam seure en fila a terra, al costat de la finestra, i ens vam prendre el cafè ben calent.

—No avances? —va preguntar la 209.

—No gaire —vaig dir.

—Està fatal —va dir la 208.

—El què?

—La centraleta.

—La mare gossa.

Vaig sospirar profundament.

—De debò?

Totes dues van assentir.

—S’està morint.

—Sí.

—I què trobeu que hem de fer?

—No ho sabem —van dir, fent que no amb el cap.

Vaig fer una pipada a la cigarreta.

—Us ve de gust anar a fer un volt pel camp de golf? —vaig dir al cap d’una estona—. Avui és diumenge. Potser hi ha moltes pilotes perdudes.

Després de jugar una hora al backgammon, vam saltar el filat i vam passejar pel camp de golf, on ja no quedava ningú. Vaig xiular dos cops It’s So Peaceful in the Country, de la Mildred Bailey. Les bessones van dir que era una cançó molt bonica. Amb tot, no vam trobar cap pilota. Hi ha dies així. Potser havien vingut els millors jugadors de Tòquio. O potser havien portat un beagle ensinistrat per recollir les pilotes perdudes. Vam tornar abatuts al pis.