19
Per no allargar-me massa, diré que tinc vint-i-un anys.
Encara sóc jove, però no tant com abans. Si no m’agradés, no tindria cap altra opció que saltar des de l’Empire State Building un diumenge al matí.
Una vegada, en una pel·lícula antiga sobre la Gran Depressió, vaig sentir aquest acudit: Sempre que passo per sota l’Empire State Building, obro el paraigua. No para de ploure gent.
Tinc vint-i-un anys, però de moment no vull morir-me. Fins ara he dormit amb tres noies.
La primera era una companya de classe de l’institut. Teníem disset anys i estàvem convençuts que ens estimàvem. Un vespre ens vam endinsar en uns matolls, i ella es va treure els mocassins de color marró, els mitjons de cotó de color blanc, el vestit de sirsaca de color verd clar, unes calces estranyes que era evident que no li anaven a la mida i, després de dubtar un moment, també es va treure el rellotge. Llavors vam fer l’amor sobre l’edició dominical de l’Asahi Shimbun.
Ho vam deixar pocs mesos després d’acabar l’institut. No recordo per què, però segur que era un motiu absurd. Des de llavors que no l’he tornada a veure. Les nits que no puc dormir, a vegades penso en ella. Només això.
La segona noia amb qui vaig dormir era una hippy que vaig conèixer a l’estació de metro de Shinjuku. Tenia setze anys, estava escurada i no tenia lloc on viure. Per acabar-ho d’adobar, era plana com una post, però semblava llesta i tenia uns ulls bonics. Era la nit que hi havia hagut les manifestacions més violentes a Shinjuku, i el servei de tren, d’autobusos i de tota la resta estava suspès.
—Si et quedes per aquí et detindran —li vaig dir. Estava ajupida a la part de dins dels torns tancats de l’estació, llegint un diari esportiu que havia tret d’una paperera.
—Almenys em donaran menjar.
—No t’ho passaràs gens bé.
—Ja hi estic acostumada.
Vaig encendre una cigarreta i n’hi vaig donar una. Els ulls em picaven per culpa dels gasos lacrimògens.
—Has menjat res avui?
—Des del matí.
—Et convido a alguna cosa. Val més que sortim d’aquí.
—I per què em vols convidar?
Ni jo mateix sabia per què, però la vaig fer sortir del metro i vam caminar pels carrers deserts fins a Mejiro.
Aquella noia taciturna es va estar una setmana al meu pis. Es despertava després del migdia, menjava, fumava, fullejava algun llibre, mirava la tele i de tant en tant feia l’amor amb mi mig desganada. L’únic que tenia era una bossa de lona de color blanc, dins la qual hi havia un paravent gruixut, dues samarretes, uns texans, tres calces brutes i una capsa de tampons.
—D’on ets? —li vaig preguntar una vegada.
—D’un lloc que no coneixes —va respondre, i no va dir res més.
Un dia, quan vaig tornar del súper amb una bossa plena de menjar, ja no hi era. La bossa blanca tampoc. Van desaparèixer unes quantes coses més: un grapat de monedes que hi havia escampades damunt de l’escriptori, el tabac que tenia guardat en una capsa i una samarreta meva acabada de rentar. Damunt de l’escriptori hi vaig trobar un paper que semblava una nota i on només hi havia una paraula: Malparit. Suposo que es referia a mi.
La tercera era una noia que estudiava literatura francesa i que vaig conèixer a la biblioteca, però durant les vacances de primavera de l’any següent es va penjar en un bosquet molt bonic que hi havia al costat de la pista de tenis. No van trobar el seu cadàver fins que va començar el nou trimestre, de manera que va estar dues setmanes ben bones allà penjada, gronxant-se amb el vent. Encara ara, ningú no entra en aquell bosquet després de fosc.