10

Era una nit molt calorosa. Tant, que s’hauria pogut fer un ou passat per aigua.

En obrir la porta feixuga del Jay’s Bar, empenyent-la com sempre amb l’esquena, vaig notar la fresca de l’aire condicionat. A l’interior hi suraven l’olor de tabac, de whisky, de patates fregides, d’aixelles suades i de claveguera, formant capes perfectament superposades, com en un pastís Baumkuchen.

Em vaig asseure a l’extrem de la barra on seia sempre, vaig repenjar l’esquena a la paret i vaig donar un cop d’ull al local. Hi havia tres mariners francesos amb un uniforme que no em sonava, dues noies que els acompanyaven, i una parella jove, d’un vint anys. Ningú més. Ni rastre d’en Rata.

Vaig demanar un entrepà de vedella en conserva i una cervesa, vaig treure un llibre i em vaig posar a esperar en Rata.

Al cap de deu minuts, va entrar una dona d’uns trenta anys, amb un vestit llampant i uns pits com unes aranges, i va seure a dos tamborets d’on era jo. Va donar una bona ullada al local, tal com havia fet jo, i va demanar un gimlet. Després de fer el primer glop a la copa, es va aixecar, va anar al telèfon públic i va fer una trucada llarguíssima. En acabar de parlar, va agafar la bossa i es va ficar al lavabo. Va fer la mateixa seqüència tres vegades en quaranta minuts. El glop de gimlet, la trucada llarga, la bossa i el lavabo.

En Jay va venir fins al meu extrem de la barra.

—A aquest pas, se li escaldarà el pompis —va dir, amb cara d’estar-ne tip.

En Jay era xinès, però sabia molt més japonès que jo.

Quan va tornar per tercer cop del lavabo, la dona va tornar a mirar al seu voltant i es va passar al tamboret del meu costat.

—Perdona… —va dir en veu baixa—, però em podries donar canvi?

Vaig assentir, vaig treure el que duia a les butxaques i ho vaig deixar damunt de la barra. Hi havia tretze monedes de deu iens.

—Gràcies. M’has salvat. Si torno a demanar al cambrer que em descanviï, ja em mirarà malament.

—Cap problema. Així vaig més lleuger.

Va somriure, va arreplegar les monedes de la barra i va tornar a anar cap al telèfon.

Vaig deixar estar el llibre. Vaig demanar a en Jay que posés el televisor portàtil a la barra i em vaig posar a mirar un partit de beisbol amb una cervesa. Era un partit boig. Anaven per la primera part de la quarta entrada, però només en aquella entrada un dels equips havia concedit sis hits, inclosos dos home runs, i un exterior s’havia desmaiat dels nervis. Mentre canviaven el llançador, van posar sis anuncis: un de cervesa, un d’assegurances de vida, un de vitamines, un d’una companyia aèria, un de patates xips i un de compreses.

El soldat francès que anava desaparellat se’m va acostar amb un got de cervesa a la mà i em va preguntar en francès què mirava.

—Beisbol —li vaig respondre jo en anglès.

—Baiseball?

Li vaig explicar les regles bàsiques. Aquest d’aquí llança la pilota, aquest d’aquí intenta picar-la amb el bat, i si fa tota la volta suma un punt. El mariner va mirar la tele cinc minuts, però quan van tornar a fer anuncis em va preguntar com era que no hi havia cap disc de Johnny Hallyday al jukebox.

—Perquè no és gens conegut —vaig dir.

—Així, quin cantant francès és conegut aquí?

—Adamo.

—Aquest és belga.

—Doncs Michel Polnareff.

—Merde —va fer, i va tornar a la seva taula.

La dona, per fi, va tornar a la primera part de la cinquena entrada.

—Gràcies —va dir—. Deixa’m convidar-te a alguna cosa.

—No pateixis.

—De debò. Sóc d’una manera que he de tornar els favors. Per bé o per mal.

Vaig intentar somriure, però com que no me’n vaig sortir només vaig fer que sí amb el cap. La dona va cridar en Jay aixecant un dit i li va demanar una cervesa per a mi i un gimlet per a ella. En Jay va assentir tres cops i va desaparèixer darrere la barra.

—M’han deixat plantada. I tu?

—També.

—Una noia?

—Un noi.

—Així, igual que jo. Ja tenim un tema en comú.

Jo vaig assentir, sense saber gaire què dir.

—Escolta, quants anys em poses?

—Vint-i-vuit.

—Va, no diguis mentides.

—Doncs vint-i-sis.

—Sort que no m’ho prenc malament —va dir amb una rialla—. Què sembla: que sóc soltera o que tinc marit?

—Hi ha premi?

—Pot haver-n’hi.

—Doncs estàs casada.

—Mmm… Ho has encertat a mitges. Em vaig divorciar el mes passat. Has parlat mai amb una divorciada?

—No, però un cop vaig veure una vaca amb neuràlgia.

—Ah, sí? On?

—Al laboratori de la universitat. La vam haver d’empènyer entre cinc per fer-la entrar a l’aula.

Ella va fer una rialla divertida.

—Vas a la universitat?

—Sí.

—Jo també hi vaig anar. Cap al 1960. Va ser una bona època.

—En quin sentit?

No va dir res, però va fer una rialleta i va beure un glop de gimlet. Llavors es va mirar el rellotge, com si de sobte es recordés d’alguna cosa.

—He de tornar a trucar —va dir, aixecant-se amb la bossa a la mà.

Quan va marxar, la meva pregunta es va quedar surant en l’aire sense resposta.

Em vaig prendre mitja cervesa i vaig pagar el compte a en Jay.

—Què, t’escapes? —em va preguntar.

—Sí.

—Així, no et van les granadetes?

—No és per l’edat. De tota manera, si veus en Rata saluda’l de part meva.

Quan vaig sortir del bar, la dona acabava de penjar i entrava al lavabo per quarta vegada.

Vaig xiular durant tot el trajecte de tornada. Era una cançó que havia sentit en algun lloc, però no sabia on. Era molt antiga. Vaig parar el cotxe a la carretera de la costa i vaig mirar el mar sota el cel nocturn, intentant recordar.

Era La cançó del Mickey Mouse Club. Em sembla que deia així:

Potser sí, que havia estat una bona època.