21

A fora tot era ben fosc. No era una negror monocroma, sinó una foscor que semblava feta a partir d’uns quants traços de pintura espessa com la mantega.

Jo mirava aquella foscor amb la cara enganxada al vidre del taxi. Es veia curiosament plana, com si fos la superfície d’un material sense substància buidat amb una navalla esmolada. El resultat era un sentit de la perspectiva d’allò més estrany. Una enorme au nocturna va desplegar les ales i va alçar el vol com si fos ben bé al meu davant.

Les cases estaven cada cop més espaiades, fins que al final vam començar a travessar només prats i boscos d’on sortien els xerrics de milions d’insectes. Al cel s’hi veien uns núvols baixos que semblaven roques gegants, mentre que a terra tot estava en silenci, amb el cap amagat enmig de la fosca. Només els insectes gosaven moure’s per la superfície.

El professor d’espanyol i jo anàvem fumant sense dir ni una paraula. El taxista també fumava, sense apartar els ulls del feix de llum que il·luminava la carretera. Jo tamborinava amb els dits al genoll sense ser-ne conscient. De tant en tant, sentia l’impuls d’obrir la porta del taxi i fugir.

Centraletes, sorrals, embassaments, camps de golf, jerseis gastats, pinballs… Fins on arribaria tot plegat? Estava ben perdut, sense saber què fer amb aquella mà de cartes que no lligaven de cap manera. Tenia ganes de girar cua i tornar a casa. Tornar d’hora, banyar-me, prendre’m una cervesa i ficar-me al llit ben calent amb un paquet de tabac i el llibre de Kant.

Per què corria enmig de la foscor? Per veure cinquanta màquines de pinball. Era una ximpleria. Un somni. Un somni sense substància.

Tot i així, l’Spaceship no parava de cridar-me.

El professor d’espanyol va demanar al taxista que parés en un solar buit a uns cinc-cents metres de la carretera. El terra era pla i cobert d’una herba suau que arribava als turmells i s’estenia com un toll d’aigua poc fonda. Vaig baixar del taxi, vaig estirar l’esquena i vaig inspirar profundament. Se sentia olor de granja de pollastres. No es veia ni un sol llum fins on arribava la vista. La lleu resplendor de la carretera feia ressaltar vagament el paisatge del voltant. Estàvem rodejats pels xerrics d’incomptables insectes. Era com si en qualsevol moment haguessin d’agafar-nos pels peus i estirar-nos.

Ens vam quedar una estona en silenci, esperant que els ulls s’acostumessin a la foscor.

—Això encara és Tòquio? —vaig preguntar.

—És clar. Què diria que és, si no?

—La fi del món.

El professor d’espanyol va assentir tot seriós, però no va dir res. Ens vam quedar allà fumant, envoltats de l’aroma de l’herba i la ferum dels excrements de pollastre. El fum anava molt avall, com si intentéssim emetre senyals.

—Allà davant hi ha un filat —va fer ell, allargant el braç ben recte en la foscor, com si estigués fent pràctiques de tir. Jo vaig aclucar una mica els ulls i vaig entreveure una cosa que semblava un filat—. Segueixi’l durant tres-cents metres. I al final trobarà el magatzem.

—El magatzem?

Va assentir sense mirar-me.

—Sí. És un magatzem molt gran. El veurà de seguida. Abans era una cambra frigorífica per conservar els pollastres. Però ara està en desús. La granja va fer fallida.

—Però encara se’n sent l’olor.

—L’olor…? Ah, sí, la terra n’està impregnada. I quan plou encara és pitjor. És com si fins i tot poguessis sentir com aletegen.

A l’altra banda del filat no es veia res. Només una foscor esgarrifosa. Fins i tot el xerric dels insectes ens arribava sufocat.

—La porta del magatzem està oberta. L’hi ha deixat el propietari. La màquina que busca és a dins.

—Vostè hi ha entrat?

—Només una vegada… Vaig obtenir el permís —va fer, assentint sense treure’s la cigarreta dels llavis. La flama taronja es va agitar en la foscor—. Entrant a mà dreta hi ha l’interruptor. Vigili amb les escales.

—Vostè no ve?

—Vagi-hi tot sol. És el tracte.

—El tracte?

Va deixar caure la cigarreta entre les herbes i la va trepitjar amb molta cura.

—Sí. Pot estar-s’hi tanta estona com vulgui. Només cal que tanqui el llum en marxar.

L’aire era cada cop més fresc. La fredor que pujava del terra ens embolcallava.

—Ha vist el propietari?

—Sí, l’he vist —va respondre ell, al cap d’uns instants.

—I quina mena de persona és?

El professor es va arronsar d’espatlles, es va treure un mocador de la butxaca i es va mocar.

—Un home sense cap característica especial. Si més no, que es vegi.

—I com és que té cinquanta màquines de pinball?

—Al món hi ha gent per a tot. Deu ser per això.

Jo no creia que fos tan senzill. Tot i així, li vaig donar les gràcies i vaig començar a caminar tot sol seguint el filat de la granja. No, segur que no és tan senzill, vaig pensar. No era el mateix tenir una col·lecció de cinquanta màquines de pinball que una de cinquanta etiquetes de vi.

El magatzem semblava un animal arraulit. Estava envoltat d’un herbassar alt i espès, i tenia unes parets de color gris sense ni una sola finestra. Era un edifici sinistre. Sobre la porta metàl·lica de doble fulla hi havia unes lletres pintades en blanc que devien ser el nom de la granja.

Em vaig quedar mirant l’edifici des d’uns deu metres de distància. Per més que pensés, però, no semblava que se’m pogués acudir cap bona idea. Ho vaig deixar córrer, vaig anar fins a l’entrada i vaig empènyer la porta, glaçada com el gel. La porta es va obrir sense fer soroll i em vaig trobar davant una foscor d’una altra mena.