24

Aquella nit en Rata no va beure ni una gota de cervesa. No era un bon senyal. En lloc de la cervesa, es va prendre cinc Jim Beams amb gel seguits.

Érem al racó més fosc del Jay’s Bar, matant el temps amb el pinball. Era un tros de ferralla que ens oferia un temps mort a canvi d’un grapat de xavalla. En Rata, però, s’ho prenia tot seriosament. Per això va ser quasi un miracle que jo guanyés dues de les sis partides que vam fer.

—Ei, es pot saber què et passa?

—No res —va contestar en Rata.

Vam tornar a la barra i vam continuar bevent cervesa i Jim Beam.

Ens vam quedar en silenci, escoltant les cançons que anaven sonant al jukebox. Everyday People, Woodstock, Spirit in the Sky, Hey There, Lonely Girl…

—Vull demanar-te un favor —va dir en Rata.

—Quin?

—Vull que coneguis una persona?

—… Una noia?

En Rata va dubtar una mica, però va assentir.

—I per què m’ho demanes a mi?

—Hi ha algú més? —va dir ràpidament, encetant el sisè whisky—. Tens americana i corbata?

—Sí. Però…

—Doncs demà a les dues —va dir en Rata—. Per cert, què diries que mengen les noies per viure?

—Soles de sabates.

—Sí, home —va dir.