17

L’Spaceship de tres aletes… la seva veu em cridava des d’algun lloc. No parava de cridar-me, cada dia.

Feia la feina que tenia apilada a l’escriptori a una velocitat increïble. Vaig deixar de sortir a dinar i a jugar amb els gats abissinis. No parlava amb ningú. La noia de l’oficina venia a veure’m de tant en tant i marxava consternada, fent que no amb el cap. Acabava la feina a les dues, portava totes les traduccions a la taula de la noia i marxava volant de l’oficina. Recorria tots els centres recreatius del centre de Tòquio a la recerca d’una Spaceship de tres aletes. Però no servia de res. Ningú no havia vist ni sentit mai res d’aquella màquina.

—Ens acaba d’arribar una Viatge al Centre de la Terra de quatre aletes —em va dir l’amo d’una sala recreativa—. No li serveix?

—Em sap greu, però no.

Va semblar una mica decebut.

—I la Southpaw de tres aletes? Amb un bucle dóna una bola extra.

—Ja em perdonarà, però només m’interessa l’Spaceship.

Tot i així, va tenir l’amabilitat de donar-me el nom i el telèfon d’un conegut que era un gran aficionat al pinball.

—Pot ser que aquest home sàpiga alguna cosa de la màquina que busca —em va dir—. És un fanàtic dels catàlegs. No crec que hi hagi ningú que en sàpiga més que ell. Això sí, és un personatge una mica estrany.

—Gràcies —li vaig dir.

—De res, home. A veure si la troba.

Vaig entrar en una cafeteria tranquil·la i vaig marcar el número. Després del cinquè to s’hi va posar un home. Tenia una veu calmosa. De fons se sentien les notícies de les set de l’NHK i els plors d’un nadó.

—M’agradaria parlar d’una determinada màquina de pinball —vaig començar, després de donar el meu nom.

A l’altra banda del fil es va fer el silenci.

—De quina màquina es tracta? —va preguntar l’home. Havia abaixat el volum del televisor.

—De l’Spaceship de tres aletes.

L’home es va escurar una mica la gola, com si pensés.

—A la carcassa hi ha planetes i una nau espacial…

—Ja sé quina és —em va tallar. Es va escurar la gola. Parlava com un professor universitari que s’acaba de treure el doctorat—. És un model fabricat el 1968 per l’empresa de Chicago Gilbert & Sands. Hi ha qui la coneix com la màquina malastruga.

—La màquina malastruga?

—Què li sembla? —va dir ell—. Vol que ens vegem per parlar-ne?

Vam quedar per veure’ns l’endemà al vespre.

Vam intercanviar targetes de visita i vam demanar cafè a la cambrera. Quan vaig saber que era professor universitari em vaig quedar parat. Tenia més de trenta anys i els cabells una mica esclarissats, però estava fort i moreno.

—Ensenyo espanyol a la universitat —va dir—. És com ruixar el desert.

Vaig assentir, impressionat.

—A la seva agència de traducció treballen amb l’espanyol?

—Jo treballo amb l’anglès i el meu soci amb el francès. I amb això ja anem fins al coll de feina.

—És llàstima —va fer, plegant els braços. Tot i així, no va semblar que li sabés gens de greu. Es va tocar un moment el nus de la corbata.

—Ha estat mai a Espanya? —em va preguntar.

—No he tingut aquesta sort —vaig respondre.

La conversa sobre l’espanyol es va acabar quan ens van servir el cafè. Ens el vam prendre en silenci.

—L’empresa Gilbert & Sands va entrar tard en el món del pinball —va començar de sobte—. Des de la Segona Guerra Mundial fins a la Guerra de Corea es van dedicar bàsicament a la fabricació de mecanismes per a les bodegues dels bombarders, però quan la Guerra de Corea es va aturar van aprofitar l’ocasió per introduir-se en un altre camp: el de les màquines de pinball, de bingo, les escurabutxaques, els jukebox, les màquines de crispetes… és a dir, el que es coneix com indústria de pau. La primera màquina de pinball que van fabricar data de l’any 1952. No estava gens malament. Era una màquina robusta i barata. Però no gaire divertida. Segons la crítica del Billboard, era menys atractiva que uns sostenidors oficials del cos femení de l’exèrcit soviètic. Tot i així, des del punt de vista del negoci va ser tot un èxit. Es va exportar a Mèxic i després a altres països de l’Amèrica Central i del Sud. Països amb poca mà d’obra tècnica especialitzada. Per això ja els anava bé tenir màquines duradores, que no donessin problemes, en lloc de models més complicats.

Va fer un glop d’aigua. Era com si li requés no tenir projector i un pal llarg per anar assenyalant la pantalla.

—Com bé sap, però, el negoci del pinball als Estats Units, i per extensió a tot el món, estava dominat per quatre grans empreses: Gottlieb, Bally, Chicago Coin i Williams, més conegudes com les Big Four. Gilbert & Sands va intentar entrar en aquest grup. Va lluitar cinc anys aferrissadament. Fins que, l’any 1957, va abandonar.

—Va abandonar?

Va assentir, es va beure el que poc cafè que li quedava amb una ganyota i es va eixugar els llavis uns quants cops amb un tovalló.

—Sí, es va rendir. I això que guanyaven diners amb les exportacions als països sud-americans. Però van decidir plegar abans que la ferida es fes més grossa… Ha de saber que el procés de fabricació de les màquines de pinball és molt complicat. Es necessiten uns quants tècnics ben formats i un cap que lideri l’equip. I una xarxa que cobreixi tot el país, amb representants que tinguin un bon estoc de recanvis i mecànics que puguin arreglar qualsevol avaria en menys de cinc hores. Malauradament, Gilbert era una nouvinguda i no tenia prou capacitat per fer tot això. Per això es van haver d’empassar les llàgrimes i retirar-se. I els set anys següents es van dedicar a fabricar màquines expenedores i escombretes per als eixugaparabrises de Chrysler. No obstant això, mai no van abandonar del tot el pinball.

En aquell punt va callar. Es va treure una cigarreta de la butxaca de l’americana, hi va donar uns quants copets a la punta sobre la taula i la va encendre.

—No, no el van abandonar. Era una qüestió d’orgull. Van continuar investigant en una fàbrica secreta. Van captar antics treballadors de les Big Four i van formar un equip específic per al projecte. Els van assignar una gran quantitat de diners i els van demanar que, abans de cinc anys, fabriquessin una màquina de pinball que pogués competir amb les de les Big Four. Era l’any 1959. L’empresa no va perdre el temps aquells cinc anys. Aprofitant la implantació d’altres productes, van crear una xarxa que cobria des de Vancouver fins a Waikiki. Amb allò, ja estaven preparats per fer el salt.

»I, tal com havien previst, el 1964 van tornar a entrar al món del pinball amb un nou model, la Big Wave.

Va treure un àlbum negre del maletí de pell, el va obrir i me’l va allargar. A la pàgina hi havia una fotografia de la Big Wave que semblava treta d’una revista, juntament amb un esquema del tauler, el disseny de la carcassa i una targeta amb les instruccions.

—Era una màquina única. Tenia tot de mecanismes que no s’havien vist fins llavors. Com el seqüenciador, per exemple. Amb la Big Wave cada jugador podia escollir el tipus de joc que millor s’adaptava a la seva tècnica. La màquina va ser un gran èxit.

»Evidentment, avui dia totes aquestes idees de Gilbert són corrents, però en aquell moment eren terriblement innovadores. A més, la màquina estava feta a consciència. En primer lloc, durava molt. Les màquines de les Big Four tenien uns tres anys de vida, mentre que la Big Wave en tenia cinc. I, en segon lloc, el joc es basava més en la tècnica que no pas en la sort. Posteriorment, Gilbert va produir unes quantes màquines més seguint aquests criteris: l’Orient Express, l’Sky Pilot, la TransAmerica… Totes van ser molt ben valorades pels entesos. L’Spaceship va ser l’últim model que van fabricar.

»L’Spaceship era radicalment diferent dels quatre models anteriors. Les quatre màquines precedents incloïen més mecanismes innovadors, mentre que l’Spaceship era una màquina extremament senzilla i ortodoxa. No tenia ni un sol mecanisme que no fessin servir les Big Four. Curiosament, però, també era una màquina desafiadora, ja que demostrava que tenien una confiança plena en el que feien.

Parlava a poc a poc, pronunciant bé totes les paraules. Jo assentia mentre em prenia el cafè; quan em vaig acabar el cafè, vaig assentir bevent aigua, i quan em vaig acabar l’aigua, vaig continuar assentint fumant una cigarreta.

—L’Spaceship era una màquina misteriosa. A primer cop d’ull semblava que no tenia res d’extraordinari. Però, un pic hi jugaves, ja veies que era especial. Tenia les mateixes aletes i els mateixos blancs que les altres màquines, però tot i així hi havia alguna cosa diferent. I aquesta cosa captivava el cor de la gent com una droga. No sabria dir per què… Hi ha dos motius pels quals dic que l’Spaceship és una màquina malastruga. El primer és que la gent no va entendre completament la seva grandesa. Quan per fi van començar a entendre-la, ja era massa tard. El segon és que l’empresa va fer fallida. Ho havien fet tot massa a consciència. Gilbert va ser absorbida per un conglomerat empresarial. L’empresa principal va considerar que el negoci dels pinballs era innecessari. I ja va estar. En total només es van produir unes mil cinc-centes unitats de l’Spaceship, la qual cosa explica que avui dia sigui una màquina fantasma. Als Estats Units, una Spaceship pot arribar als dos mil dòlars en el mercat especialitzat, però tot i així no se’n ven ni una.

—Per què?

—Perquè ningú se’n vol desprendre. És un misteri.

Quan va acabar de parlar, es va mirar el rellotge ben bé per costum i va encendre una cigarreta. Jo vaig demanar una altra tassa de cafè.

—I quantes màquines van exportar al Japó?

—Ho he buscat. Tres.

—Són molt poques.

Ell va assentir.

—El Japó no entrava en el circuit de distribució de Gilbert. L’any 1969, un importador en va comprar algunes com a prova. Aquestes tres. Quan va voler encomanar-ne més, Gilbert & Sands ja no existia.

—I sap on van fer cap?

Va remenar uns quants cops el sucre del cafè i es va gratar el lòbul de l’orella.

—Una va anar a una petita sala recreativa de Shinjuku. La sala la van enderrocar l’hivern passat. La màquina no se sap on va anar a parar.

—Conec el cas.

—Una altra va fer cap a una sala de jocs de Shibuya. La primavera passada hi va haver un incendi i es va cremar. L’assegurança ho va cobrir tot, de manera que ningú hi va perdre. Només que va desaparèixer una Spaceship de la faç de la Terra… Com més hi penso, més convençut estic que és una màquina malastruga.

—Sembla El falcó maltès, oi? —vaig dir.

Ell va assentir.

—La tercera no sé on va anar a parar.

Li vaig dir que havia estat al Jay’s Bar.

—Però ara ja no hi és —vaig afegir—. La van treure l’estiu passat.

Va apuntar el telèfon i l’adreça del bar meticulosament en una llibreta.

—Jo estic interessat en la màquina que hi havia a Shinjuku —vaig dir—. No sap on pot haver fet cap?

—Hi ha diverses possibilitats. El més normal és que la venguessin com a ferralla. Les màquines es canvien cada dos per tres. Una màquina es devalua en tres anys, de manera que surt més a compte comprar-ne una de nova que no pas arreglar la vella. Evidentment, també hi tenen a veure les modes. Per això normalment es converteixen en ferralla… La segona possibilitat és que la comprés algú de segona mà. Els models antics però que encara funcionen sovint van a parar a algun bar, on acaben la vida a mans de borratxos i d’amateurs. I la tercera possibilitat, que és la menys habitual, és que la comprés algun col·leccionista. El 80% de probabilitats és que l’hagin convertida en ferralla.

Amb una cigarreta per encendre als dits, em vaig submergir en tot de pensaments foscos.

—Podria investigar alguna cosa sobre la tercera possibilitat?

—Puc provar-ho, però és difícil. El món dels aficionats és molt tancat. No hi ha ni registres amb els noms ni revistes de cap entitat… Però ho miraré. Jo també tinc un cert interès en l’Spaceship.

—L’hi agraeixo molt.

Es va aclofar a la cadira i va fer una pipada a la cigarreta.

—Per cert, quin és el seu rècord amb l’Spaceship?

—Cent seixanta-cinc mil —vaig respondre.

—Impressionant —va fer, sense canviar d’expressió—. Realment impressionant —va repetir, tornant-se a gratar l’orella.